Etiquetes
M’assec al costat de la finestra, plego el meu abric i me’l poso a la falda. A sobre, la bossa. Trec l’agenda i em disposo a organitzar la setmana. A quines hores aniré al gimnàs, per fi tornen a començar els assajos de la coral… Dues estacions enllà, una noieta d’uns setze anys s’asseu al meu davant. Me la miro. Duu un monyo fet a partir d’una cua inacabada, porta uns auriculars grans, d’aquells que cobreixen tota l’orella, de color blanc, i un piercing al nas. És molt bufona. Va vestida d’esport, amb una dessuadora amb el logotip de la Universitat de Roma, uns pantalons de xandall i unes bambes. Es diu Emma. Ho sé perquè a la motxilla que duu ho posa en retolador negre. Déu venir d’entrenar perquè en una butxaca exterior de la bossa hi porta unes altres bambes.
Segueixo reflexionant sobre com endreçar tot el què he de fer la setmana vinent quan un seguit de sorolls em distreuen de la meva tasca. La noia està refredada, i forma part d’aquell grup de persones del món que quan estan refredats no es moquen mai i prefereixen tirar amunt. Apa! Cap amunt els mocs! Una vegada, i una altra. Fins que acaben creant un tap de mocs que els arriba a l’entrecella i els provoca un mal de cap horrorós (no vaig trigar en abandonar aquesta pràctica quan vaig descobrir que les conseqüències podien ser aquestes!). Així que l’adolescent Emma tira amunt els mocs. Si només fos això! Instants després la meva atenció auricular es centra en el xiclet que la noia exhibeix, perquè més que mastegar-lo, l’ensenya a tots els viatgers de tant que obra la boca. La mandíbula a punt de dislocar-se a cada mastegada, l’adolescent sorollosa efectua perfectament el gest de menjar xiclet. Alterna l’obertura de la boca cap a la dreta, cap a baix i cap a l’esquerra. Mocs i xiclets, no puc aguantar-ho més, i m’endollo als meus auriculars de música per escoltar alguna cosa més agradable. Així m’estalvio, de passada, les traces de música llatina que provenen dels auriculars blancs de la noia.
Prop d’una parada, la noia es posa la mà dreta a la butxaca de la dessuadora i en treu un grapat de xicles de maduixa. N’obra un, i en un segon es canvia el xiclet nou per l’ “ultramastegat”. La tortura continua, penso, però per sort entre la meva música i que l’Emma es canvia de lloc el malestar disminueix i recupero lleugerament la concentració. Llàstima que a la següent estació puja un noi amb un mòbil a la mà i els darrers èxits del reggeaton a l’aparell. Però què passa? Que ja no està de moda escoltar música amb auriculars? Com a mínim la nostra adolescent Emma tenia la decència de dur-ne! Avui en dia, és impossible fer un trajecte en transport públic i no haver de suportar la música que escolten els adolescents. Si com a mínim fos bona! O m’agradés ni tan sols una mica…
Dies després, un parell de noies pugen al bus amb un mòbil a la mà i veient la televisió! Dic jo que era la televisió, o algun vídeo del Youtube. Són estrangeres, però escolten un presentador castellà parlant de l’Amy Winehouse. Menys mal!, penso. Per primera vegada escoltaré de manera forçada una música que m’agrada, així que apago el meu mp3, i em deixo endur per la veu de l’Amy…
Tot plegat, em porta a reflexionar sobre tot el què podem escoltar en un metro, bus, o tren… Xiclets, mocs, música però també, i sobretot, crits, rialles i converses telefòniques. Els mòbils han trencat la intimitat entre els qui parlem pel telèfon i els qui viatgen al nostre voltant, i això sembla que no ens molesta tant, oi? Fa molts anys que expliquem els nostres secrets per telèfon envoltats de desconeguts que hi senten, i escolten. I si nosaltres no som els qui parlem, potser desconnectem llegint una revista, o amb la música, però potser també, simplement, escoltem, i potser fins i tot imaginem la veu i les rèpliques de l’interlocutor a l’altra banda del telèfon. Després baixem del bus, i ens n’oblidem.
