Passeig de Sant Joan (L’Aida i el Roger) (2;2/…)

Plovia. Bastant. I feia força vent. L’Aida baixava pel centre del Passeig de Sant Joan tranquil·la. Al contrari que a  molta gent, a ella li agradava la pluja. Li feia la sensació que el terra brillava, les llums dels fanals i de les botigues es reflectien als bassals, que si portava unes bones botes no dubtava en trepitjar, i li encantava descobrir les gotes de pluja a través dels fars dels cotxes.

Una amiga l’havia anat a buscar a la sortida de la feina, cap a les 21h, per anar a la Fourmi, un bar del c/Milà i Fontanals, ben a prop de l’Adonis, el bar on treballava l’Aida. Ho feien un cop al mes, uns còctels i uns natxos amb guacamole, i així es posaven al dia de tot el què passava a les seves vides.

Amb la calma d’aquell qui torna a casa tard però sense patir per llevar-se d’hora, l’Aida gaudia del seu passeig, de la pluja, i de la bona estona passada amb la seva amiga Martina. A l’mp3, la Norah Jones.

Semàfor vermell. L’Aida es va aturar. No hi havia ningú més pel carrer, i com si res o potser degut a les cervesetes i el còctel, es va posar a cantar. Tot plegat ho va trobar molt cinematogràfic això de cantar sota la pluja. Tot cantant, no es va adonar que el semàfor estava verd i que just davant seu s’acostava un noi, alt, amb barret estil dandy, un monopatí sota el braç, i un cabaç de vímet en l’altre. El mateix noi del monopatí de l’altre dia! L’Aida va desitjar amb totes les seves forces que la seva trista imitació de la Norah hagués passat desaperçabuda. Badant badant, el noi ja era davant seu i quan ella va fer el primer pas per creuar, ell li va deixar anar, sense ni aturar-se, …..

Estimats lectors i lectores, us proposo un joc, em podrieu ajudar a trobar les paraules que el noi del monopatí li diu a l’Aida? Confesso que a mi no se m’acuden, i he pensat que potser així encara tinc més comentaris!!  No ho sé, poseu-vos en el lloc del noi: esteu esperant el semàfor verd per creuar un carrer i veieu, a l’altre cantó, una noia amb uns auriculars cantant en veu alta. Es veu que no està boja, ni borratxa. Li agrada el què escolta, li agrada la música, li agrada cantar, li agradar caminar de nit… El noi ho perceb tot això (si, ja sé que a la realitat no seria així però com que sóc jo qui crea el personatge, fem que el noi s’adona que l’Aida té un d’aquests petits moments de felicitat). Penseu que té temps de veure-la, d’observar-la, i li surt sonriure, li fa gràcia la naturalitat de l’Aida. Per tant, de manera espontània, quan passa pel costat, li diu……. Què??? Què li diu? Prometo pensar-i jo tambe!

La foto del dia (7)

Blup, blup, blup, blup!!! Em sento com si estigués dins d’una olla gegant amb aigua bullint. Sóc al jacuzzi de l’spa del meu gimnàs. Sento com la carn de les meves cuixes es mou el ritme de les bombolles, el banyador s’infla d’aire, i les cames i ems braços floten de manera relaxada. Estiro els dits de les mans, els separo, i els faig emergir poc a poc. M’encanta el contrast de les meves ungles color granat brillant entre l’escuma blanca i la llum blau cel de l’aigua. Allunyo la vista i m’adono per primera vegada des que vaig en aquest gimnàs que al fons del jacuzzi l’aigua està calmada, i a sobre d’ella hi planen tot de gotetes de vapor, com si fos una boira baixa. M’encanta. Sembla tot plegat que estiguem enmig d’una olla, si, però d’una bruixa que està fent una poció màgica per algun encanteri.

 

 

Passeig de Sant Joan (L’Aida i el Roger) (2; 1/…)

A veure què donen de si set minuts que són els què dedicaré a escriure aquest post, això si no tinc interrupcions (que ara n’acabo de tenir una!).

Cada dia, l’Aida pujava pel Passeig de Sant Joan des de la Diagonal, amb els seus auriculars i les seves poques ganes d’anar a treballar. Entrava al bar a dos quarts d’una del migdia, per cobrir els dinars, la tarda fins el vespre. No hi havia massa gent a aquella hora, pel carrer. Avis, gent gran, asseguda als bancs prenent la fresca i fent-la petar. I algunes persones, a munt i a vall, que no treballaven o encara no havia començat la seva jornada laboral, com era el seu cas.

Pujant pel passeig s’emprenyava amb les bicicletes que no feien servir el carril bici, era una cosa que la treia de polleguera, i sovint s’havia d’aturar per endevinar per on passaria el vehicle i deixar-la passar si volia evitar un accident! Ella, això, no ho feia mai! Quan agafava la seva sempre respectava els carrils bicis. A treballar, però, hi anava caminant, ho tenia molt a prop de casa i sovint li feia mandra posar i treure el candau.

Un dia, el què li va passar pel costat a tota velocitat no va ser una bici. Va ser un monopatí. L’Aida se’l va trobar de cara, distreta, mentre intentava esquivar un gos que li bloquejava el pas.

A sobre del monopatí, un noi, més aviat gran, res dels típics adolescents que fan saltets al Macba o a la Plaça Universitat. D’uns trenta anys. Alt. Amb barret d’aquest estil dandy, i en general força ben vestit.

Mil·lèssimes de segon més tard, el noi ja estava al final de la travessia. L’Aida es va girar per acabar-se’l de mirar. Li estranyava: un noi gran, ben vestit, i amb monopatí? Es va fixar també que al costat duia una mena de cabaç d’aquells de vímet per anar a la platja o antigament a mercat. Quina barreja més extranya…

Els set minuts s’han convertit en vint!! Arrrgggh! M’hi haig de posar amb més temps!!

p.s: recordeu que les històries estan en desordre!!!

El Raval (L’Aida i el Roger) (1;3/3)

De cop i volta, el Roger es va aturar. Se sentia bona música, divertida, animada, que provenia de l’interior d’una porteria. Hi havia diverses persones que entraven i sortien i al fons, semblava que hi havia llum. “Aquí hi ha una festa, hi entrem?”, va preguntar el Roger a l’Aida. La noia va assentir de seguida, tampoc no passava res per fer una ullada.

La llum venia d’una mena de sala d’exposicions, il·luminada de manera tènue. Hi havia grupets de gent jove, com ells, xerrant entre si. En entrar a la sala, algú els va saludar i ells van respondre educadament, com si es coneixessin de tota la vida, però sobretot, com si haguessin estat convidats a la festa. Però ningú no controlava l’entrada, ningú no preguntava res. Que potser feia falta invitació? Ni ho sabien ni els feia falta saber-ho. De seguida van entendre que si hi van entrar és perquè els va venir de gust, i semblava que els organitzadors de la festa ja en tenien prou amb això.

L’Aida es va apropar a l’ordinador portàtil que estava connectat a uns altaveu. Feien servir l’spotify per posar música. La gent anava afegint cançons a la llista de reproducció, així tots els assistents feien ells mateixos de dj’s. “Qué poses?, va demanar el Roger. Ja veuràs… Per què no proves d’endevinar-ho?”, va suggerir un noi que corria per allà, amb una copa a la mà. “Val, tens raó. m’agrada el joc!, va respondre el Roger. Veus!”, va dir el noi mentre desapareixia rera una noia…

Amb una copa a la mà, l’Aida i el Roger van estar ballant, xerrant, rient, i sobretot escoltant la música. Algú va posar “Loosing my religion”, un clàssic ja avorridet, però va fer que tots cantessin i s’animessin. Van seguir Josh Rouse, Coralie Clément, Priscilla Ahn, Sia, Bruce Springsteen, Elton John, Dido… En algunes cançons, el Roger mirava d’amagar-se entre la gent, per poder observar l’Aida. Li semblava que el temps s’alentia, i els intants on ella somreia, movia els braços, el cap, i els cabells, s’allargaven de manera hipnotitzant. L’Aida se sentia observada, i tampoc no el perdia de vista. A cada cançó li buscava la mirada, per si a ell li semblava que aquella era l’escollida per la noia.

De cop i volta, una guitarra, un piano, els primers acords de “Misread” de The Kings of Convenience. L’Aida, aquest cop no el va buscar, no el va mirar… Va ballar, sola, per ell, o per ella mateixa…

Quan es va acabar la cançó, l’Aida va obrir els ulls,  tímida i avergonyida. El Roger la va agafar per darrera i per la cintura… “Aquesta, oi? Hahahaha!!! Sí, aquesta, va respondre ella. M’agrades!”, va dir ell, content i satisfet.

El Raval (L’Aida i el Roger) (1; 2/3)

La història segueix, no me n’havia pas oblidat…

El Roger s’hi trobava bé en aquell bar, coneixia l’amo i darrerament se n’hi havia fet col·lega. Hi havia un lloc a la barra per a dues persones i de seguida el van ocupar. “Bruno, dues canyes, no?, va preguntar el Roger a l’Aida. La noia va assentir amb el cap. Xato…., com anem?, va dir el Bruno. Bé, ara acabo de sortir de casa l’Emi, està prou animada malgrat tot! Me n’alegro, nen, cuida-me-la, però, eh? Sí, sí, que vinc cada dia a veure-la, eh? Ah,  no sé, com que vens tan ben acompanyat…  El Bruno va girar el cap cap a l’Aida, cosa que la va fer gairebé envermellir. Tio, però que és una amiga… Et presento la…..”. El Roger es va adonar  que fins aleshores no sabia el nom de l’Aida. “Hòstia!!, que no sé com et dius? Aida, va contestar ella amb veu més aviat baixeta. Aida, va repetir el Roger a poc a poc. És bonic, m’agrada, fa per tu! Aida!”. El Bruno va riure, i els va deixar sols per servir-los les canyes.

El Roger va fer un glop a la cervesa i en deixar la gerra sobre la barra, l’Aida es va adonar que el noi duia uns bonics i ridículs bigotis d’escuma. No va poder evitar esclatar a riure, cosa que el Roger va agrair. “Val, ja em puc eixugar els morros, oi?”. L’Aida va entendre que ho havia fet expressament i va somriure. Li semblava atractiva aquesta qualitat del Roger de fer les coses fàcils, de provocar la distensió i el bon ambient. “Véns molt per aquí, doncs?, va preguntar l’Aida prenent la iniciativa per primera vegada. Sí, l’Emi, la meva nòvia viu allà on ens hem trobat. L’Aida no va poder evitar una lleugera decepció, gairebé imperceptible, que li va impedir preguntar més coses sobre ella. La vinc a veure sovint. Cada dia, no?, va interrompre l’Aida demostrant que tenia un cert interès en el tema. Bé, si, cada dia.” El Roger va callar a poc a poc, semblava que volia explicar més coses però d’alguna manera no se sentia prou còmode per parlar amb l’Aida. Ella era una noia que li inspirava molta confiança, però la situació de l’Emi era prou delicada com per mantenir una certa reserva a l’hora d’explicar les coses. I tu què, tens parella?, va interrogar el Roger. Jo? No, fa temps ja que no en tinc. Serà que no tens candidats, tenint en compte que ets cambrera? I què hi té a veure, això? Dona, va respondre el noi. Pel vostre bar hi passa molta gent i segur que coneixes als clients habituals, no? Si, però no creguis. I a més, va continuar el Roger, fent això que fas amb els clients, els deus tenir a tots enamorats. Ui!, què dius? Això que tu dius que faig en realitat no ho havia fet mai abans i no creguis, la parròquia no és res de l’altra món. Com? Em vas dir que ho feies sovint! Ja, però és que si no, potser t’hagués semblat que m’havia tornat boja o potser te n’haguessis anat. Dona… i per què ho vas fer? No sé, sovint decideixo provar de fer coses que l’Aida habitual no faria mai, i per norma ho haig de fer amb gent que no em coneguin d’abans”, va afirmar la noia. El Roger es va mirar l’Aida, impressionat i valorant les seves paraules. “Doncs m’alegro haver estat un dels escollits.” L’Aida va dibuixar el millor dels seus somriures i per respirar una mica, va mirar a fora, a la Rambla, per veure com anava el concert. “Sembla que ja han acabat de tocar. Ostres, doncs jo m’he quedat amb ganes de ballar una mica. En fi, fe totes maneres es fa tard, no creus? Tu m’has dit que t’havies de llevar d’hora…”. L’Aida no va saber ben bé què dir, ara que ja s’havia fet a la idea d’allargar la nit amb el Roger. “Potser si, anem tirant, doncs.”

Els carrers, però, seguien amb el seu bullici habitual. Prostitutes, paquistanesos abordant els vianants amb l’oferta de cerveses fredes. Al carrer Joaquim Costa, la gent s’amuntegava a l’entrada dels bars, la nit encara estava en ple funcionament. Van caminar una estona per aquest carrer sense dir-se res.

El Roger.

(continuarà…)

Àliuska.

La foto del dia (6)

L’ombra de les meves cames es reflecteix sobre una paret, però no és una paret qualsevol, és la paret d’una piscina. Estic sola dins l’aigua. Aquesta piscina serveix per fer exercici amb l’aigua, no tant per nedar. Jo a més a més em relaxo. I observo. La llum és tènue, a fora. A dins de l’aigua, uns focos de llum ressegueixen tots els meus moviments a munt i a vall de la piscina. Em moc sigilosament, tallant les suaus onades que la força del meu cos provoca a l’aigua. Arribo al final de la piscina, agafo aire i m’amago sota l’aigua. M’empenyo amb els peus i bucejo; bucejo i em desplaço lentament, amb l’ajuda dels braços i les cames. Se m’acud girar el cap cap a la paret lateral, la de l’ombra. M’agrada la meva imatge nedant dins l’aigua. És realment la foto del dia!

Aliuska.

El Raval (L’Aida i el Roger) (1: 1/3)

Per petició de la meva mami, hehehe, aquí comença tot un seguit de capítols, contes, escrits inventats i escrits per a mi amb objectiu que un dia agafin ordre i consistència i es transformi en vés a saber què… Escriuré de manera desordenada, però és com em venen les idees, i crec que tot i així s’entendrà. Espero que els pocs que em llegiu em feu algun comentari o crítica. Gràcies!

Aliuska.

L’Aida li va fer molta mandra haver de creuar la Rambla del Raval. Estaven fent un concert i allò estava a petar de gent. Aniria fins el carrer del Carme, millor. L’Aida, amb la seva jaqueta vermella, el seu mocador blanc extra llarg al voltant del seu coll, i els seus auriculars integrals, que et tapen totes les orelles, es colava entre la gent amb gran rapidesa. Caminar sola per aquells carrers mai no li havia fet gràcia, malgrat que hi estava acostumada i ho feia amb la màxima tranqui·litat possible. Sense fer cas a res ni a ningú, escoltant el darrer disc de Priscilla Ahn, l’Aida es perdia pels carrers del Raval per anar cap a la Plaça Universitat, on agafaria el metro, línia lila, destinació Sagrada Família.

Caminant pel carrer dels Àngels, es va fixar que algú sortia d’un portal. Per un moment va pensar en fer mitja volta, però en comptes d’això, no sap ben bé perquè, es va quedar petrificada. Van ser uns segons, només, abans que pugués reaccionar, però els suficients perquè el Roger, que és qui acabava de sortir per la porta, vestit amb texans i americana de pana, la veiés i li demanés que s’esperés mentre treia el mòbil i feia una trucada. “Ei, que et volia dir bona nit!… Hahaha, no… és que he pensat que si vols demà quan vingui l’agafo i te’l porto… Val! Doncs quedem així. Descansa…. Adéu….”.

Quan va penjar, van estar uns segons mirant-se, sense dir-se res. L’Aida més tímida, a l’expectativa, mentre que el Roger clarament estava content. “Què fas?, li va preguntar ell. Me n’anava cap a casa. Ja? Però si és molt d’hora. És que estic cansada i demà treballo. Però si entres al bar al migdia, pels dinars, no? Si, però he de fer coses pel matí. Va…, es va lamentar ell. Per què no anem al concert aquest que fan a la Rambla del Raval?”. L’Aida no acabava de saber si dir-li que hi acabava de passar, que el grup no li agradava gens i que el lloc estava ple de gent o que si només era una estona, ja li estava bé… “Què? Si t’ho penses tant és que sí!”. El Roger, tot decidit, va agafar l’Aida per la mà i se la va endur, carrer avall, direcció la Rambla del Raval. L’Aida va tremolar, la mà del Roger era gran, i l’agafava amb força i fermesa. “Què tens fred? Estàs tremolant.” L’Aida va fer que sí amb el cap. “Ens prenem alguna cosa i ja veuràs com se’t passa.”

L’Aida ja no podia fer-se enrere, cosa que tampoc volia, aixi que va mirar de relaxar-se. El Roger la va dur directament a un bar molt modern i original, amb una làmpada al sostre feta amb tot d’ampolletes de licor i alcohol.

L’Aida:

(continuarà…).

Wear sun scream

Vídeo increïble. Jo, ara mateix, hauria de seguir tants consells dels què proposa!! Però començaré pel de “tingues cures dels teus genolls”.

Aliuska

Ganes… (3)

de canviar l’aparença del meu blog, que crec que només llegeixes tu, mami!! i de fer-me el llit i de sortir de casa!!

Ganes (2)

La cantant de A Fine Frenzy, Alison Sudol, canta com els àngels, i no sé perquè, però algunes de les seves cançons m’emocionen, i això sense escoltar ni la lletra. La vaig descobrir ahir, estirada a la platja de la Vila Olímpica, aprofitant els darrers minuts de sol del dia. I em van venir ganes de plorar.

L ‘altre dia em vaig despertar de cop, amb ganes de plorar, també. Vaig tenir un malson horrorós. No sé ben bé què podria significar però el què si que sé segur és que no tinc ganes que el somni es repeteixi. Anava sobre la mort. Em fa por la mort, massa, i tant debò arribi un moment de la meva vida en què no me’n faci, ni la meva ni la dels altres. En tinc realment ganes.

Però com que no tinc ganes de plorar, millor canviar de tema!!! Tinc ganes de no sentir-me tant dispersa, de saber què vull i d’estar-ne convençuda, de què tot sigui menys confús, tot i que em pregunto si això pot arribar a ser possible. És veritat! De vegades veus altres persones que saben el què volen i no només això, sinó que ho tenen! I per acabar-ho d’adobar, fan realment el què volen!! Jo, ara mateix, només sé que no sé res, com deia aquell, tot i que una cosa sí que sé, i és que tinc ganes de saber-ne més!

Ara em decanto per la veu encara més angelical (ho sento, no trobo més adjectius) de Priscila Ahn, que també vaig descobrir ahir. I sabeu del què tinc ganes, ara? De dutxar-me i de fer-me un bon dinar!! Perquè les coses canvien en qualsevol moment. Ara menges mandarines enganxada a la tele, ara et proposen anar a la platja. Ara et voldries quedar mandrejant al llit, ara alguna cosa et fa llevar-te, sortir de casa i anar-te’n al MNAC per veure una exposició de fotos i tornar a casa, feliç d’haver-te llevat. Tinc ganes de trobar més sovint encara la clau per sortir dels moments tristos, confusos, atabalats… i que sigui molt més fàcil tot. Perquè ho és. Ho sé.

Tenia ganes d’escriure-ho.

Aliuska