Va de patates xips (Una de freda i una de calenta 1)

Començaré per la calenta, em ve més de gust.

L’altre dia berenava una mica asseguda a la terrassa del bar de la Sedeta, que és el centre cívic allà on assagem amb la coral de gospel. Llegia el llibre de “L’elegància de l’herissó” quan de cop noto com un home se m’apropa, passejant un gos, i m’interromp la lectura per demanar-me un favor. Aixeco la vista, i m’escolto aquell home esperant que em demani qualsevol altra cosa menys que li vigilés el gos mentre entrava un moment a orinar, fent servir aquestes mateixes paraules. Jo em vaig quedar ben parada, i potser per la cara que deuria fer em va dir que si no ho volia fer, el lligava i ja està. De fet, hagués estat el més normal, penso jo. La de vegades que anant pel carrer topes amb gossos lligats a un fanal o una nansa metàl·lica clavada a les parets d’alguna botiga.  Em vaig mirar el gos, em vaig tornar a mirar l’home, i li vaig dir que si. Em va dir que es deia Trufa. Humm, quin nom més bonic! Era una gossa, doncs, i no us sabria dir la raça (no hi entenc gens de gossos), però era mitjaneta, amb les orelles llargues i tenia un pèl molt curiós. Tenia taques grosses repartides per tot el cos de color negre. La resta, era una barreja de negre amb canes, per entendre’ns,  i algun toc de marró, crec. Vaig agafar la nansa de la corretja, he de dir que es va estar força quieta i que de tant en tant es distreia intentant olorar les patates xips que jo m’estava menjant quan ella i el seu amo em van abordar. De tranquil·la que estava la vaig començar a acaronar. Es veia que li agradava, s’hi trobava bé amb mi. A més, anava perfumada d’una olor molt agradable que va fer que l’experiència fos encara més bonica. Quan va sortir l’home i se la va endur, la vaig trobar a faltar uns quants minuts!

La freda, el mal servei de certs cambrers i personal d’hosteleria del nostre país. Tothom alguna vegada a la vida es deu haver queixat d’algun cambrer o cambrera. Jo la primera. Però el d’avui no vols ser només una queixa sinó una reflexió. Volia dinar en una cafeteria que es troba dins d’una botiga de llibres i discos al centre de Barcelona. Has de demanar el menjar a la barra i endur-te’l amb una safata, com si es tractés d’un Pan’s & Company. La veritat és que aquell dia no sabia què agafar i per no donar més voltes, em vaig conformar amb un sandvitx de pollastre i un refresc, que segons un paper enganxat davant de la caixa i visible per a tota la clientela, constituia un menú que valia 4,90€. L’oferta la podies aprofitar de les 13h a les 16h. Eren les 15h i va i la noia pretén cobrar-me 5,30€. Res que no es pugui aclarir amb un “pero aquí no pone que vale 4.90€?”, a més en castellà, perquè desgraciadament cada vegada costa més parlar el català i que t’entenguin quan vas a una cafeteria del centre. La noia, aparentment avergonyida però potser més aviat emprenyada per haver de desfer les operacions que havia marcat a la caixa registradora, ni em contesta i es limita a preguntar a un company seu com ho ha de fer per cobrar-me el preu del menú. Mentre el seu company decideix donar a la noia per inútil (ho sé, m’estic passant però és que m’estic encenent per moments!!) i cobrar-me els 4,90€, aquesta treu el meu sanvitx del micro-ones, me’l posa sobre un plat i al costat em posa una diminuta ració de patates xips esmicolades que més que fer el paper de complement serveixen per emmerdar encara més el tovalló de paper que et posen a sota el sandvitx i que resulta ser l’únic que es dignen a oferir-te. Jo, perplexe, em vaig mirar el plat i una mica més i hi estornudo al damunt per escampar les patatetes esmicoladetes per tota la barra i la resta de menjar dels clients! A més, ni un simple perdó, ni tan sols una explicació de perquè pretenia cobrar-me més diners, res, nothing, nada, rien!! Hi ha persones que realment treballen molt malament i ningú no fa res per corregir-ho!

En fí…

Els llums de Nadal (La foto del dia 10)

Estic a la feina, escrivint a l’ordinador. A la meva taula hi ha un llum força gran, format per un cos metal·litzat en un angle d’uns 90 graus, aproximadament. L’encenc perquè m’il·lumini la pantalla però en realitat el què s’il·luminen són els meus ulls i el meu pensament. Talment com si s’il·luminés una bombeta en el meu cap indicant-me que tinc una idea nova,  em quedo bocabadada pensant que una part de la bellesa dels llums de nadal  recau, especialment, en el seu reflex.

La part metal·lizada del llum de la meva taula brilla intermitentment segons el ritme d’encesa i apagada dels llums de nadal de l’arbre del passadís. És ben bonic. Com també ho és adonar-se que els llums de nadal serveixen per il·luminar l’objecte o l’espai on estan col·locats però també per donar llum i fer brillar els altres objectes o espais on s’hi poden reflectir.

Aquesta tarda miraré d’anar a comprar-me uns llums de nadal!

La nova vida de la Isabel (L’Aida i el Roger) (4; 1/…)

Au, va, que com que no n’hi havien prous, dos personatges nous, però només us n’ensenyo un, ok?

La Isabel sortia de la residència d’avis on el seu pare estava ingressat quan va veure el cartell. ES TRASPASSA. Era un antic bar que gairebé feia cantonada, just davant d’un pas de vianants, al carrer Bailèn amb Còrcega. Era un local gran, amb unes bones vitrines que donaven al carrer.

La Isabel es va posar nerviosa, allò podria ser el què estava buscant des de feia mesos, és més, no només ho podria ser, sinó que ho era. L’emoció li omplia el cos d’energia i de decisió, ho havia trobat! Ho tenia davant dels seus ulls !! però estava morta de por ! El seu futur passava per canviar de vida, deixant enrera un marit i un passat que no menystenia però que ja no l’omplien. Però la Isabel tenia molta por, por a equivocar-se, por a fer-ho malament i a trobar a faltar el què feia pocs mesos, en el fons, que havia deixat anar voluntàriament.

Els peus li van anar sols ja que, sense saber com, es va veure dins del local, preguntant pel seu propietari. Mentre xerraven, les seves cames tremolaven però al mateix temps els seus ulls s’encenien, finalment. L’oferta era boníssima per la zona que es tractava. Trucaria un amic seu aparellador per comentar les obres que farien falta i amb una mica de seny, bon gust, i atreviment, la cosa quedaria perfecta…

Mesos més tard, el bar restaurant Adonis obria les seves portes. El dia de la inauguració, la Isabel havia convidat familiars i amics a prendre una copa de cava. Estava contenta, i radiant. L’experiència de muntar un negoci i de fer-lo tirar endavant l’excitava i tot plegat la feia sentir molt bé amb ella mateixa. Era una  sensació que mai no havia viscut abans, i estava contenta d’haver-ho aconseguit!

En mitja hora el local estava ple de coneguts i de curiosos del barri que volien descobrir el nou bar. Un cartell a la vitrina els convidava a fer-ho.

El Roger i el Xavier, que viuen al carrer Tordera cantonada Bailèn,  no es van voler perdre l’ocasió de prendre una copa de cava gratis. Potser també hi hauria piscolabis, i així ja haurien sopat. El Xavier és el company de pis del Roger, 27 anys, un dropo seductor que no veu mai a la nòvia i que canvia d’amant cada setmana! Quan van entrar al local, el Roger es va quedar embadalit. El lloc era agradable, cuidat, la llum suau, l’espai era considerable… El Xavier, en canvi, el va trobar massa pijo i ple de gent pija. La única cosa que li va agradar, o millor dit, la única persona, va ser la Isabel, que ella mateixa els va donar la benvinguda i els va oferir una copa de cava. “Tio, tio, has vist aquesta tia?”, va dir el Xavier. “M’encanta! Les ties, en aquesta edat van molt necessitades i aquesta té un polvo que t’hi cagues!”, va sentenciar el Xavier.  El Roger se’l va mirar amb menyspreu i el va deixar sol, a la recerca d’alguna cosa per picar.

Assegut al banc del fons del local, mirant per la vitrina, va veure una bici blanca amb tot de floretes pintades i una cistella de vímet al darrera. Una noia petita i morena l’estava lligant amb candau a una farola. Instants després, l’Aida entrava per la porta, alertada per un altre cartell que deia que es necessitaven cambrers. A dins, la noia es va quedar meravellada. El local desprenia un aire elegant i modern que la van fer sentir còmoda a l’instant. La Isabel es va anar a presentar i a oferir-li una copa de cava. En veure-la, l’Aida va somriure. La Isabel semblava una bona persona, tenia una bona àurea i això, per a ella, era imprescindible. “Hola, jo sóc l’Aida, i m’agradaria treballar amb tu”. La Isabel també va somriure, aquella noia desprenia una cosa especial que no sabia explicar. No van trigar gens ni mica en posar-se d’acord. “Comences dilluns!”.

París és una sensació (La foto del dia 9)

Agafo els ferrocarrils catalans des de la Plaça Catalunya amb un llibre impressionant a les mans: “L’élégance du hérisson”, de Muriel Barbéry. (El dia 11 de desembre n’estrenen la pel·lícula; us recomano llegir el llibre abans de veure-la, val molt la pena). M’assec, obro el llibre, i ràpidament em delecto amb l’estil d’escriptura de l’autora.  La lectura en francès em trasllada a l’instant a París, anant en metro o en els RER. A la parada següent, entra una parella que es posen a tocar l’acordeó i la pandereta. Com sempre, penso. A París no hi havia viatge en metro que no hagués de suportar algun o altre músic aficionat tocant per guanyar-se uns quants cèntims d’euro. Baixo a Gràcia, surto per Via Augusta, pujo per girar per Laforja. Els carrerons estrets, el fred tot i la bonança del dia, un barri desconegut per a mi em fan veure visions… Somric, torno a ser a París després de tant de temps. Camino contenta, vaig a una festa a casa d’uns amics. Tenen un pis petit, parisí. Parlem en català, però no passa res, perquè París és un estat d’ànim, una sensació entre moltes altres coses d’alegria i de llibertat. Sento que sóc on haig de ser i m’agrada.

Les fulles que s’enlairen (La foto del dia 8)

Després de dinar, tornant cap a la feina, el vent ha tornat a fer acte de presència. La meva pell, el meu cabell, les meves dents, tot ha començat a tremolar. Tenia fred, un fred suportable, però era fred.

A les acaballes de la tardor, les fulles mortes ja han cobert del tot les voreres que en dies de vent fan la guitza als escombriaires.

De cop, una ventada se les ha emportat a totes, cap a munt, enlairant-les cap al cel, o cap els arbres. Qui sap si les fulles, que es creien mortes, han pensat que tenien una segona oportunitat per viure, per tornar a les branques d’on provenien; per recuperar el color groguenc dels inicis de la tardor, o fins i tot el verd de la primavera; per tornar a estar plenes de vida i esplèndides!

Ara per ara em fa una mica de mandra l’arribada de l’hivern i del fred.

Carrer dels Àngels 14, 3r 2a i els dinars dels divendres a l’Adonis (L’Aida i el Roger) (3; 3/3)

Amics i amigues, escolteu això mentre llegiu, d’acord? Ens veiem al final del capítol! L’inici del vídeo és un programa musical, no en feu cas, ni dura massa.

Quan va sonar el despertador, l’Emi es va despertar revelant uns ulls tristos. Va empassar-se la saliva, el llit estava fred, no s’atrevia a girar-se. Al cap de cinc minuts, quan el despertador va tornar a sonar, l’Emi el va apagar definitivament, va respirar i va encarar-se a la realitat. Al seu costat, el Roger no hi era.

L’Emi va passar la mà per l’espai buit del llit. Era el primer dijous des de feia anys, ja, que el Roger no l’ocupava. D’una revolada, es va incorporar fins agafar el telèfon mòbil que tenia sobre la tauleta. El va encendre. Instants després el so d’un sms. Era del Roger, de les quatre de la matinada. Li deia que com que s’havia entretingut, se li havia fet massa tard i li sabia greu anar a dormir amb ella perquè la despertaria. Insistia, però, en veure’s per dinar a l’Adonis. L’Emi va suspirar, sense saber massa bé per què, com si es volgués tranquil·litzar. Va deixar el mòbil sobre ell llit, i se’n va anar al lavabo a dutxar-se.

Ja al carrer, a punt de pujar a la moto, les llàgrimes omplien els ulls de l’Emi. Feia dies que plorava molt, se sentia molt feble i desemparada. Es va posar el casc encara amb llàgrimes als ulls, no podia parar de plorar, però volia  marxar, anar a treballar, obligar-se a fer la seva vida…

Però els ulls plorosos li van ennuvolar la vista. La tristesa, el dolor, la van encegar, impedint-li veure el semàfor que es posava vermell just quan ella s’incorporava a la via amb la moto i pretenia creuar un carrer. Un cotxe li ho va impedir embestint-la de costat…

El Roger ocupava un seient de banc en una taula per a dues persones a l’Adonis. Feia estona que hi era. Mirava el rellotge. L’Emi arribava tard. Era estrany. L’Aida es va apropar a la taula: “Dines tu sol? No, espero la meva companya”, va contestar el Roger, descobrint uns ulls màgics, absorbents, que li parlaven. “Vols prendre alguna cosa, mentrestant? Val, una canya, siusplau!”, va dir el Roger. L’Aida va assentir abaixant la mirada. En aquell moment es va fixar que el noi estava nerviós, no parava de moure una cama, però era estrany perquè ho feia d’un costat a l’altre. En allunyar una mica, se’l va tornar a mirar, atreta per aquell moviment estrany. Sota el peu del noi hi havia un monopatí! Era ell, el noi del monopatí! La Isabel, la propietària del local, va demanar a l’Aida que no s’encantés, que hi havia moltes taules per atendre. “Si, però…, és que…”, va intentar aclarir l’Aida, però veient que no sabia com sortir-se’n, va respondre “Si, una canya pel noi de la tres”.

El Roger es mirava el mòbil, no tenia cap missatge. Va marcar un número…

El telèfon mòbil de l’Emi sonava sobre el seu llit, que aquell matí ni tan sols havia volgut fer.

Era estrany, deuria estar venint amb la moto, pensava el Roger.

Quinze minuts després, el Roger tenia uns natxos amb guacamole i una altra canya sobre la taula. A fora, plovia, i no hi havia rastre de cap moto vermella. El Roger no entenia perquè l’Emi no l’havia avisat del retard. Potser ho feia expressament, per tornar-li la jugada de la nit anterior… Però, i si li havia passat alguna cosa? “Què li has fet que avui triga molt?”, va exclamar l’Aida trencant el moment d’angoixa del Roger. El noi va aixecar el cap, se la va mirar fixament i va somriure, reconeixent-la finalment. “Tu no ets la noia que cantava sota la pluja, l’altre dia? Ostres, sí”, va respondre l’Aida. “Quina vergonya! Jo ja he vist abans que tu eres el noi del monopatí.” L’Aida va girar el cap, mirant la Isabel. Estava cobrant una de les darreres taules dels dinars, no quedava massa gent al local, així que sense saber massa bé per què, a l’Aida se li va ocórrer dir: “Si vols m’espero amb tu fins que arribi…”.

Ahir va passar una cosa màgica! La realitat i la ficció es van unir, us ho juro. Jo era al terrat d’un amic meu que viu en un carreró molt tranquil de Gràcia., molt a prop del bar Adonis, tot sigui dit!  Hi havia força silenci quan de cop i volta, un soroll em va sobresaltar. Un monopatí!! Algú circulava en monopatí pel carrer. Era el noi del monopatí!! Vaig començar a cridar: “És ell!!! El noi del monopatí!!!”, tota emocionada! Vam mirar a baix, la visió zenital del noi sobre el monopatí, negre nit, il·luminant-se intermitentment passant sota els fanals, em va fascinar!

Carrer dels Àngels 14, 3r 2a i els dinars dels divendres a l’Adonis (L’Aida i el Roger) (3; 2/…)

Quan el Roger va creuar Bailèn va veure la motocicleta vermella de l’Emi, aparcada davant la vitrina del bar on havien quedat per dinar. El sol es reflectia una mica en els vidres i impedia que es veiés l’interior del local. Quan va obrir la porta de l’Adonis, l’Emi va aixecar la vista i va suspirar, agraïnt-li amb la mirada l’haver vingut.

L'Emi (Gisela Arnao)

Minuts després els dos compartien una amanida mentre l’Emi parlava frenèticament sobre la feina, els seus companys de feina, i el seu cap a la feina! Feina, feina, feina! El Roger s’estava posant cada vegada més nerviós. Se’l veia tens, i la crispació s’apoderava d’ell per moments. L’Emi ho notava, però en comptes de calmar la situació no sabia fer res més que seguir xerrant per omplir les estones de silenci que darrerament tenien, mentre menjaven plegats, i que ella tant temia. Va arribar un punt, però, que el Roger va abaixar la vista, va respirar profundament un parell de vegades i es va posar les mans a la cara. L’Emi va emmudir. Amb veu tremolosa, va aconseguir articular algunes paraules: “Què et passa?” El Roger es va passar les mans pels cabells i va tornar a suspirar, intentant de totes totes, calmar-se. “A tu què et sembla? Ahir gairebé arribem a les mans i avui et plantes al meu davant inflant-me el cap amb els mateixos problemes de sempre de la feina! I què vols que et digui?”, va respondre l’Emi. “Miro de fer com si res, com si la discussió d’ahir no m’importés, perquè sempre ho hem fet així, no?”, va qüestionar la noia. El Roger se la va mirar amb silenci. Tenia raó ella. Quan s’enfadaven, optaven per les reconciliacions passionals o bé per oblidar la baralla el més aviat possible. Al cap i a la fi, sempre es deien que mentre s’estimessin, la cosa funcionaria. El Roger, però, aquesta vegada dubtava, semblava com si no en tingués prou, però tampoc n’estava massa segur.

Aquesta vegada va ser ella qui va respirar profundament. “Si vols en parlem. Potser ens aniria bé. No, no cal. Deixem-ho córrer”, va sentenciar el Roger. Acte seguit l’Emi, més descansada, o potser no, va seguir encadenant temes i converses. Després de  la feina els tocava  planificar el cap de setmana. El Roger no tenia ganes de parlar d’això, així que de mica en mica va començar a apartar la mirada cap al carrer, o cap el mirall. A una de les parets de l’Adonis hi havia un mirall immens que abarcava tot el restaurant i que permitia tafanejar les altres taules sense ser vist. Mentre la conversa, o millor, el monòleg de l’Emi s’allargava com si el temps s’alentís, la vida frenètica del bar als migdies passava a deu mil revolucions accelerades davant dels seus ulls a través del gran mirall. Li feia gràcia observar una cambrera, petita, morena, no aconseguia veure-l’hi bé la cara, que anava amunt i avall entre les taules rodones i quadrades del local.

De tant en tant, però, tornava a mirar-se la seva parella. L’Emi. La seva boca es movia lentament, les mans ballaven davant d’ella sense sentit.

De cop i volta, li va semblar que la taula s’allargava metres i metres més enllà, creant una distància insalvable entre ells dos. L’Emi s’allunyava, ara ja ni la podia escoltar, ni tampoc sentir. El Roger es va trasbalsar, va notar unes punxades afilades al pit, gairebé tenia convulsions. La realitat era davant seu i adonar-se’n feia massa mal. Havia de reaccionar, protegir-se!

“Emi”, va dir el Roger. La noia va callar de cop. La taula, la distància, amb el so del seu nom pronunciat pel Roger, van tornar a la normalitat. El ritme del temps, també.

“Digues”, va respondre l’Emi, ben atenta. “Vens a casa a fer la migdiada amb mi?”, va preguntar-li ell, conscient de la feblesa que sentia en aquells moments. L’Emi, en canvi, va veure en els ulls del seu xicot una innocència encantadora. Va somriure, ara sí tranquil·la, i posant la seva mà sobre la d’ell va afirmar: “anem-hi doncs.”

Quan l’Aida va sortir de la cuina, va servir un parell d’amanides en una taula i va recollir les restes de la taula del Roger i l’Emi. Va aixecar un moment la vista, eren una parella que sempre venien els divendres a dinar. Els va veure mentre la noia treia el pedal de la moto i se l’enduia caminant. Ell estava d’esquena tot i que de cop i volta es va girar cap el bar, com si notés que algú l’estava mirant. El sol ja no es reflectia en els vidres així que va veure com la cambrera recollia la seva taula. Hi havia alguna cosa en aquella noia…

L’Aida els va veure marxar. El noi li sonava d’alguna cosa però no recordava de què. Suposo que d’haver-lo vist al bar però ella, en general, no es fixava amb els clients, sempre anava amunt i avall i com que no era ella qui cobrava no retenia gens les cares… Però aquest noi el coneixia, i no sabia de què.

Carrer dels Àngels 14, 3r 2a i els divendres a l’Adonis (L’Aida i el Roger) (3;1/…)

Heheheh, m’ha sortit un títol llarg, eh!!?? M’agrada! Deixem l’Aida tranquil·la, i recuperem el Roger, va!!

Set del matí. El so del despertador va trencar el silenci de l’habitació de l’Emi. El va apagar a l’instant, i es va llevar, com si res. S’havia passat tota la nit desperta sense poder dormir i no era qüestió d’allargar el patiment atrassant uns minuts el moment d’aixecar-se. Es va despullar i va entrar a la dutxa. L’aigua l’anava revifant la pell, el cap, i els records de l’espantosa discussió que havien tingut la nit anterior amb el Roger. Crits, plors, retrets, dolor, molt dolor. Els ulls se li entristien, i les llàgrimes es confonien amb les gotes d’aigua que li queien al damunt de la cara.

Ja vestida i de camí a la cuina, l’Emi va fer una ullada al saló. Els peus del Roger sobresortien del sofà. S’hi va apropar, se’l va mirar amb pena, i va córrer a baixar les persianes en silenci. En pocs minuts es faria de dia i la claror el despertaria. 

A la cuina, es va fer un cafè amb la nespresso i un parell de torrades amb mantega i pernil dolç. Al sofà, el Roger tenia els ulls oberts, i la cara trista.

Les busques del rellotge sonaven amb més força que mai. Semblava que el so estigués amplificat en aquella buidor que sentia l’Emi a la cuina, i en ella mateixa. Les vuit del matí. L’Emi va deixar el plat i la tassa a dins del rentaplats. Se’n va anar al lavabo a rentar-se les dents. En acabar, es va mirar al mirall, i va respirar fons. Se n’havia d’anar a treballar. Al penjador que hi havia al rebedor, es va passar un mocador tres vegades al voltant del coll, es va posar la gabardina, va agafar la bossa, va comprovar que duia el mòbil i les ulleres de sol. Abans d’agafar el casc de la moto i els guants de pell, es va girar cap el sofà. No sabia què fer, estava indecisa. Era divendres!

De cop, se’n va anar fins a la taula, va buscar la seva agenda dintre la bossa, va arrencar una fulla a l’atzar d’un dia passat, i va escriure una nota que va deixar sobre la tauleta del sofà, a la vista del Roger quan es despertés. Instants després ho va recollir tot i se’n va anar.

En sentir el so de la porta tancant-se, el Roger va tornar a obrir els ulls. Va veure la nota sobre la tauleta.  La fulla de l’agenda corresponia a un cap de setmana de primavera. L’Emi hi havia anotat que se n’anaven plegats a una casa rural al Delta de l’Ebre, amb signes d’exclamació. Feia mesos que no sortien de cap de setmana! La nota deia “Suposo que ens veiem com sempre a l’Adonis per dinar, no? Jo segur que hi seré!”

La foto de la nit (3)

Dos quarts d’onze de la nit. És cert que no he rentat els plats, però la cuina està recollida, així que els plats  poden esperar a demà. Em queda per endavant una hora i mitja que he decidit aprofitar realment per a mi. Sense tele, sense facebook, sense ràdio. Només jo, amb l’ordinador al costat descobrint nous grups i cançons gràcies a l’spotify, un bolígraf, i la meva llibreta Moleskine.

M’acomodo sobre el llit, agafo els meus relats del blog que he imprès per la tarda, i començo a subratllar, apuntar, marcar… Característiques d’ella, d’ell, localitzacions, personatges nous, interrogants que planto aquí i que hauré de desvetllar en algun moment!! Tot queda esquarterat, disseccionat en deu mil trossos, com un trencaclosques. Ho anoto tot, i ja anotant-ho se m’acuden més idees, més situacions, futurs arguments, justificacions. Aaarrrrggg! M’encanta! L’hora i mitja s’esfum, plego. És tard. Me’n vaig a dormir, satisfeta.

Passeig de Sant Joan (L’Aida i el Roger: 2; 3/3)

Amics i amigues, vet aquí la continuació. Segurament no és el què us esperaveu, però després de considerar totes les possibilitats, m’ha semblat que aquesta era la millor! A veure què us sembla!

El mateix noi del monopatí de l’altre dia! L’Aida va desitjar amb totes les seves forces que la seva trista imitació de la Norah hagués passat desaperçabuda. Badant badant, el noi ja era davant seu i quan ella va fer el primer pas per creuar, ell li va deixar anar, sense ni aturar-se, ….. alguna cosa que l’Aida no va sentir! Hòstia! La música estava massa forta, i tan sols va veure de refilada que els llavis del noi del monopatí es movien. Va fer veure que no hi donava més importància, perquè a més, el noi també semblava que hagués fet el mateix. Ja estava molts metres enllà.

Què li havia dit? Què? Quèèèè? Quina merda! L’Aida no parava de visualitzar en la seva ment aquests llavis somrients, movent-se a càmera lenta dient-li alguna cosa preciosa i molt dolça, per què no?… Aaaarrrgggh! Una motocicleta li venia picant el clàxon insistenment des de Roger de Flor, gairebé!! I és que l’Aida s’havia quedat allà, plantada al mig de la calçada, amb la Norah Jones a tot volum i somniant desperta!

Tornant a la realitat, l’Aida va arribar finalment a casa. Va deixar el paraigues obert dins la banyera i es va calçar les seves sabatilles. Havia agafat fred amb la roba mullada, així que es va posar el pijama. Hummm, feia olor a net. Els llençols també ho eren, i el llit estava impecablement fet. Perfecte! Dormiria plàcidament aquella nit. Li mancava però un darrer detall per una relaxació total: una infusió de cannabis amb cítrics i fruites del bosc que havia comprat la setmana anterior a la botiga Planeta Tè del carrer Astúries. Amb el catàleg d’Ikea 2009/2010 a les cames, i la tassa a la mà, l’Aida va dedicar els darrers minuts de la nit a memoritzar noms suecs de sofàs, prestatgeries i cadires. Una dissenyadora d’interiors havia de conèixer tots els productes d’Ikea! Minuts després, cansada de Billys, Martops, Flärkes i Expedits, es va acabar la infusió, va deixar la tassa i la revista a la tauleta de nit i va apagar el llum. Sovint, l’Aida pensava que aquell era el millor moment del dia, fins i tot un petit plaer pel qual val la pena viure. Apagaves el llum, et tapaves, buscaves la posició més còmoda pel cap i el cos i et deixaves anar. Era un moment d’assimilar tot el què havia passat durant el dia, tot el viscut, i deixar espai pel què hauria de venir l’endemà.

Qui era aquell noi del monopatí? Què li deuria haver dit? Se’l tornaria a trobar? Va tancar els ulls imaginant-se les respostes, li costava poc fantasiar.