Etiquetes
Estimar-se a un mateix, costa. Estimar-se requereix un esforç i un compromís constant en fer allò que a un, veritablement, el fa sentir realment bé. Jo fa temps, que en aquest sentit, no m’estimo gaire. No vaig al gimnàs, no duc una alimentació equilibrada, no medito. Em resulta confús pensar que no em ve de gust fer totes aquestes accions quan sé que només em poden aportar benestar, plaer, gaudi. Per què costa tant estimar-se?
Avui, però, quan he arribat a casa, m’he estimat una mica. I mira que ha estat fàcil! Que què he fet? He engegat l’ordinador, he obert l’spotify, i he escoltat aquesta cançó: ( pugeu el volum dels altaveus, oblideu-vos de tot i de tothom, i deixeu-vos anar!)
… i és clar, m’he deixat anar. He buscat la lletra, m’he posat a cantar, a seguir el ritme asseguda a la cadira, fins que no he pogut més, i m’he hagut d’aixecar i ballar! Quin canvi de ritme que fa la cançó, quina veu que té la Tina! Uau! Em posa a to aquesta cançó, m’encén, em fa moure encara que no ho vulgui, em fa feliç!
I és aleshores quan m’he adonat que massa sovint escoltem malament la música. Algú deia que la música era el llenguatge de l’ànima. Si és realment així, crec que caldria aturar-se i escoltar-la de manera activa molt més sovint! Saber i entendre el què diuen les cançons, i apreciar-ne els ritmes, els tons, els instruments utilitzats… Això està bé, però si es pot, arribar més enllà deixant-nos espai per a reaccionar amb la música, per a què el cos respongui, perquè els músculs s’activin, els mals s’esvaeixin i ballis, ballis sense parar!! Ballar és meditar, ballar és expressar-se, ballar és emocionar-se…
És clar que hi ha cançons, peces musicals, que no et fan ballar, que són més suaus, més dolces, però d’aquestes cançons ja en parlaré un altre dia.
Estimeu-vos una mica i balleu. Sols, si fa falta, però balleu. El cos i l’ànim us ho agrairan.
Aquesta és una de les cançó que m’han ajudat a estimar-me anys i anys de la meva vida. Coneixes la versió dels seus creadors?: Credence Clearwater Revival. Genials! Sense treure el mèrit de la Tina, que també és fantàstica.
Et deixo aquí un enllaç perquè els sentis.
Estima’t molt!!!
Et responc tard però escoltant els Credence Clearwater Revival!
El poder de la música és enorme! Em fascina aquest tema i per això en seguiré escrivint!
Petons!
Osti, no sabia que l’amiga Tina encara fa gires. Ojalà tornés a Barcelona. El seu concert del 1987 (que tinc gravat en un K7 de manera pirata: la Nara, l’Aguelo, la mare i jo ens vam jugar el tipus per entrar la gravadora, en aquella època estava SUPERPROHIBIDÍSSIM) a la plaça de la Monumental va ser ‘monumental’. Fins i tot escoltant el cassette amb el pobre so et posa la pell de gallina.
Imagina’t quan l’he sentida en aquest youtube en HD.
És un puto animal musical. Jo no sé si m’estimo, però sempre he sabut que la música m’estima a mi.
I la millor manera de sentir la música és tocar-la tu mateix per a tu mateix. Insuperable.
La Tina és la canya, i la música, encara més. Penso que algun dia aprendré solfeig, ni que siguin quatre nocions, perquè em poso malalta quan veig una partitura i no entenc què hi dius. Jo, tocar-la, encara no ho puc fer, però cantar, més malament que bé!, sí!, i de tothom és sabut que és una de les coses que més iusió em fa.
per cert, no vull trencara la màgia, però la primera vegada a la vida que vaig sentir SUZIE Q jo era molt i molt jove i sortia en una peli porno. es pot que em vaig estimar a mi mateix.
sorry pel post
)
Cal que et respongui a això?hahahah!
Avui he tornat a entrar al teu blog. He estat una mica ausent, no de no llegirte, però si de fer comentaris, però avui estic amb tu, la Tina, el Dan, la Pilar… escoltant aquesta trepidant música que omple tots els recons del cos i ànima… Gràcies per enviar aquest enllaç. Malgrat els meus 67 anys, (ja saps com m’agrada la música amb ritme i ballar, of course) sento una vibració immensa escoltant aquesta música,escoltant a aquesta fantàstica dona i sobretot veure-la actuant en concert. Recordo, com el Dan, l’emoció del concert de la Monumental. Vaig disfrutar com mai.
M’agraden els teus comentaris sencills, de coses quotidianes, d’observació del què t’envolta. Són petites peçes precioses.
T’estimo.
Mami
És que jo crec que com la Tina n’hi ha ben poques!!! M’agrada que t’hagis decidit a comentar-me aquest post tan especial. I m’agrada encara més saber que de tant en tant et passes per aquí i llegeixes cosetes. Saber que t’agrada m’inspira.
Petons,
Àlia