Segueixo reflexionant sobre com endreçar tot el què he de fer la setmana vinent quan un seguit de sorolls em distreuen de la meva tasca. La noia està refredada, i forma part d’aquell grup de persones del món que quan estan refredats no es moquen mai i prefereixen tirar amunt. Apa! Cap amunt els mocs! Una vegada, i una altra. Fins que acaben creant un tap de mocs que els arriba a l’entrecella i els provoca un mal de cap horrorós (no vaig trigar en abandonar aquesta pràctica quan vaig descobrir que les conseqüències podien ser aquestes!). Així que l’adolescent Emma tira amunt els mocs. Si només fos això! Instants després la meva atenció auricular es centra en el xiclet que la noia exhibeix, perquè més que mastegar-lo, l’ensenya a tots els viatgers de tant que obra la boca. La mandíbula a punt de dislocar-se a cada mastegada, l’adolescent sorollosa efectua perfectament el gest de menjar xiclet. Alterna l’obertura de la boca cap a la dreta, cap a baix i cap a l’esquerra. Mocs i xiclets, no puc aguantar-ho més, i m’endollo als meus auriculars de música per escoltar alguna cosa més agradable. Així m’estalvio, de passada, les traces de música llatina que provenen dels auriculars blancs de la noia.

Prop d’una parada, la noia es posa la mà dreta a la butxaca de la dessuadora i en treu un grapat de xicles de maduixa. N’obra un, i en un segon es canvia el xiclet nou per l’ “ultramastegat”. La tortura continua, penso, però per sort entre la meva música i que l’Emma es canvia de lloc el malestar disminueix i recupero lleugerament la concentració. Llàstima que a la següent estació puja un noi amb un mòbil a la mà i els darrers èxits del reggeaton a l’aparell. Però què passa? Que ja no està de moda escoltar música amb auriculars? Com a mínim la nostra adolescent Emma tenia la decència de dur-ne! Avui en dia, és impossible fer un trajecte en transport públic i no haver de suportar la música que escolten  els adolescents. Si com a mínim fos bona! O m’agradés ni tan sols una mica…

Dies després, un parell de noies pugen al bus amb un mòbil a la mà i veient la televisió! Dic jo que era la televisió, o algun vídeo del Youtube. Són estrangeres, però escolten un presentador castellà parlant de l’Amy Winehouse. Menys mal!, penso. Per primera vegada escoltaré de manera forçada una música que m’agrada, així que apago el meu mp3, i em deixo endur per la veu de l’Amy…

Tot plegat, em porta a reflexionar sobre tot el què podem escoltar en un metro, bus, o tren… Xiclets, mocs, música però també, i sobretot, crits, rialles i converses telefòniques. Els mòbils han trencat la intimitat entre els qui parlem pel telèfon i els qui viatgen al nostre voltant, i això sembla que no ens molesta tant, oi? Fa molts anys que expliquem els nostres secrets per telèfon envoltats de desconeguts que hi senten, i escolten. I si nosaltres no som els qui parlem, potser desconnectem llegint una revista, o amb la música, però potser també, simplement, escoltem, i potser fins i tot imaginem la veu i les rèpliques de l’interlocutor a l’altra banda del telèfon.  Després baixem del bus, i ens n’oblidem.

]]> http://aliuska.wordpress.com/2012/01/14/en-un-tren-de-rodalies-qualsevol/feed/ 0 aliuska http://aliuska.wordpress.com/2011/12/10/el-gimnas/ http://aliuska.wordpress.com/2011/12/10/el-gimnas/#comments Fri, 09 Dec 2011 23:53:29 +0000 aliuska http://aliuska.wordpress.com/?p=582 Continue reading »

Nooo!

Fa un parell d’anys, anava al gimnàs un parell de dies a la setmana. Fa un any, un cop cada mes. Fa uns mesos, mai. Fa dos mesos, cinc dies a la setmana. Aquesta setmana, cinc dies a la setmana.

Diuen que es necessita 21 dies per assentar un hàbit. Anar al gimnàs cada dia, ara, en aquests moments de la meva vida, és UNA NECESSITAT.

Un dia explotes i una persona amiga et diu que s’ha acabat, que aniràs al gimnàs per força, gairebé, si fa falta… D’acord, li vaig dir. Ho faré.

La primera setmanahi havia d’anar 3 dies, la segona, 4, la tercera 5, i d’ençà aleshores igual. Mai. Mai en la meva vida m’hauria imaginat que ho aconseguiria. Mai hauria pensat que superaria el cansament, la mandra, l’esforç que suposa anar al gimnàs. Fer la bossa cada dia; desfer-la; estendre la roba mullada: tenir roba esportiva neta, sempre; vestir-me i desvestir-me dues vegades al dia; pentinar-me, maquillar-me, aixugar-me el cabell… dues vegades al dia…

Portes dels armariets obertes; aixetes amb tanta pressió que t’esquitxen; vàters embussats; aglomeració de nedadors a la piscina; dos, tres, quatre pisos a pujar per arribar a la sala d’activitats…

Però tot plegat se supera ben aviat. El cansament s’esvaeix; el cos s’estira, i creix; desapareixen les contractures; la musculatura es defineix; el cap es distreu i la ment es calma…

Al principi, ho notes sobretot quan suada et poses sota  la dutxa després d’haver fet, per exemple, steps, i notes com l’aigua et beneeix cos i ment. Més endavant, ho percebs per petits detalls: les mateixes sabetes que una usuaria sol guardar sobre l’armariet; la conversa sobre com fer un pastís de tonyina entre dones grans que de cop i volta t’interessa; la salutació que el responsable de la sala de fitness et torna; les mateixes cares a les bicis; les mateixes persones amb qui t’alternes la màquina d’adductors; la rutina d’estiraments que ja t’has après de memòria; el pes que augmentes a la màquina perquè el d’abans ja no et demana esforç per aixecar…

Hi ha un moment, un dia, en què gaudeixes des que entres fins que surts del gimnàs; un moment en què et trobes realment còmoda entre tantes persones fent esport a la vegada. És un moment molt personal, i molt social. “M’agrada el gimnàs, em sento bé fent esport”, em repeteixo, jo, i sembla que la gran majoria de les persones que m’hi trobo.

Estic contenta, perquè anar al gimnàs és un hàbit, però també un repte. Un repte inassolible al 100%, perquè més enllà de demanar un esforç físic, demana un treball mental, que no sempre seré capaç de dur a terme, n’estic convençuda. Ara, però, enmig de tota la disbauxa que governa la meva vida, ho aconsegueixo cada dia, i no hi ha res com aquest petit èxit diari per a fer pujar l’ànim. Vist així, qui no voldria fer-ho diàriament?

]]>

Les paraules del meu pare m’han fet pensar. No ha de ser gens fàcil que se’t mori un germà o una germana. Fa poc més d’un any que a la meva mare se li va morir el seu i ja em vaig sentir ben afectada. La distància familiar entre un tiet i una neboda és petita i gran a la vegada. Amb el tiet Antoni ens havíem relacionat molt més, amb el Miquel no tant. Però tant és. Quan la malaltia fa aquests estralls en el cos d’una persona, de res serveix encarar-s’hi i negar-se a acceptar l’evidència. La vida s’acaba, tard o d’hora, ara a uns, ara als altres.

Però el què fa mal, el què dol, el què transtorna és el sentiment amb què ho viuen els qui es queden. Costa tant sobreviure a la mort dels éssers estimats! De vegades, però, quan la distància és una mica àmplia, el més difícil és consolar els qui el teníem més a prop.

Al pare se li ha mort el germà. És l’únic que queda de la seva família. El seu passat més proper abans de formar una família amb la meva mare ha mort. Aquells qui el van veure nèixer ja no hi són. Quin vertigen! Quina sensació més estranya! És dur però estic segura que ell pensa que és el següent de la llista. Ho pensa perquè ho és. És així, però que no tingui pressa, sisplau.

“… petons a la mare…”. A la mare… La meva àvia va morir l’any 95. Hi pensa gaire el meu pare en la meva àvia? Veure que encara ara s’hi refereix com a mare, m’ha sobtat. Però és clar, un pare, abans de ser-ho, ha estat fill, i malgrat que faci anys que els seus pares ja no hi siguin, segueix sent fill per sempre. I també avui, malgrat que el tiet ja no hi sigui, sempre serà germà.

Al carrer hi ha molt d’amor. Parelles que es besen, avis agafats de la mà, mares i pares que consolen els seus fills després d’haver tropessat, un amo que juga amb el seu gos, adolescents que s’exhibeixen descobrint-se, amigues que riuen com si el temps s’hagués aturat…

Però jo fa dies que grato més, que miro més enllà… I veig imatges com la d’un jove turista japonès que arqueja la seva guia per les dues bandes, formant un cor de front; o una mare i una filla, d’uns 55 i 25 anys aproximadament, agafades de la mà, de camí al supermercat; o un noi d’un grup de turistes que deixa el seu seient de l’autobús a una dona gran i a l’instant s’apropa a la seva xicota i li acaricia lleugerament la nuca, lliure dels cabells rossos de la noia; o una parella d’edat avançada, asseguts en un banc del Passeig de Sant Joan, ell llegint un llibre i ella recorzant-se a la seva espatlla per prendre el sol; o una servidora, plorant d’emoció a l’entrada del metro, perquè l’Emma em deia, a l’altra banda del telèfon, que no podria viure sense mi…

No sé a vosaltres, però a mi estimar m’omple molt.

Tenir assaig significa això: ser, durant l’hora i mitja que dura, feliç. Feliç de retrobar els cantaires i de xerrar-hi, feliç d’estirar el cos i escalfar la veu; feliç de pujar a l’escenari per iniciar una cançó nova, practicar-la i veure com de bé ens queda; feliç, en definitiva, d’acomiadar el dia fent el què més  ens ve de gust a tots: cantar.

Perquè els dijous, tots i cadascun dels cantaires que podem anar a l’assaig, hi anem per espantar conjuntament els nostres mals. Som egoïstes, no en tenim prou en fer-ho sols a casa, els esbargim en comunitat per una raó molt simple: sols no ho podriem fer, sols no en sabem, ens necessitem.

Cantar en una coral té avantatges i inconvenients, certament. Un de molt important és que com que tots cantem amb una de les tres tonalitats existents, si volem cantar sols les cançons de la coral sempre ens falten les altres veus. L’avantatge, si me’l penso bé, és aquest mateix inconvenient. Cantar amb altres persones, complementar-se, construir plegats, necessitar-se, comptar els uns amb els altres… és meravellós i molt plaent! Gaudir amb les altres persones, amb els amics, és el què ens fa feliç a tots.

Avui comencen els assajos de la nova temporada 2011-2012. Avui sóc feliç!

Gràcies companys de la SGS.

http://youtu.be/R9AtCT1CD6Q

Abans d’arribar al Tanatori, em fixo en alguns turistes mig perduts amb bosses de la botiga del Barça i algun cotxe despistat que no té clar per a quin carrer tombar. Em creuo amb una família estrangera. Pare, mare i nen. El nen té uns 8 anys, i s’ha quedat una mica enrera. Els pares es tomben i li demanen que s’afanyi. Ell fa que sí amb el cap, però sense fer massa cas. Li miro la cara, i hi trobo un gran somriure  satisfacció mentre contempla fixament la càmera de fotos digital. Somric, perquè potser sóc jo que m’ho imagino, però m’adono que he tingut el gran plaer d’assistir a l’emoció extraordinària d’aquest nen a qui li agrada el futbol i que ha viatjat fins a Barcelona i ha pogut fotografiar, ell mateix, el Camp Nou per fora. Li ha costat convèncer els seus pares, però finalment té a les seves mans el testimoni de què ell hi va ser, un testimoni que de ben segur ensenyarà als seus amics quan torni de les vacances.

Sembla inquieta, sacseja les antenetes, i el seu cos, de mida d’una ungla de dit petit, es resisteix cada vegada amb més dificultat a la força del vent. Sento que la lluita no durarà masses instants més i concentro tota la meva atenció a enviar-li el meu suport a la marieta, que per moments va perdent tota la seva força. “Va, fins la propera parada!”, penso, però no, la marieta es lliura a la derrota i s’enlaira. Somric, però. Penso que tot anava massa ràpid per a ella i que ara vola lliure, al seu aire.

És estrany quan escoltes una cançó, llegeixes un llibre, o veus una pel·lícula trista, i ho trobes bonic. Com pots ser maca la tristesa? Com ens pot agradar experimentar una emoció com la tristesa, si quan la vivim en pròpia pell tendim a defugir-la o patir-la.

La música, la literatura, el cinema, l’art, ens fan viure de manera més plena, més sencera. La cultura completa la nostra vida, aportant-t’hi sensacions, sentiments, emocions extres que la vida real no ens pot oferir. Qui no ha viatjat a l’Àfrica amb un llibre, qui no ha viscut en l’època victoriana amb una pel·lícula, qui no ha volat amb una banda sonora…

Als amants de la cultura ens agrada adonar-nos de tot el què li debem, i sovint d’aquesta dependència en fem la nostra feina. Als amants de la cultura ens agrada viure a través d’ella, sentir, riure, cridar, esgarrifar-nos, excitar-nos, sorprendre’ns, plorar… Si a més a més ho fa a través d’una forma acurada, treballada, original, o simplement agradable, ho trobem agradable, necessari i reconfortant.

A mode d’epíleg, voldria afegir que com aquesta cançó que expressa tristesa de manera bonica ni ha moltes altres segurament de molt més bones, però mira, aquesta m’ha servit d’exemple. Si penso en el cinema, triaria “Cerezos en flor” de Doris Dorrie; i en quant a la literatura, recordo que vaig plorar moltíssim amb el final de “L’elegància de l’herissó”, de la Muriel Barbéry. En aquests tres casos, penso que la tristesa d’aquestes tres obres és ben bonica.

]]> http://aliuska.wordpress.com/2011/07/03/quan-la-tristesa-es-bonica/feed/ 3 aliuska 411G8FKD7QL__SL500_AA300_ http://aliuska.wordpress.com/2011/06/25/estimar-se-a-un-mateix/ http://aliuska.wordpress.com/2011/06/25/estimar-se-a-un-mateix/#comments Sat, 25 Jun 2011 08:00:01 +0000 aliuska http://aliuska.wordpress.com/?p=498 Continue reading »

Estimar-se a un mateix, costa. Estimar-se requereix un esforç i un compromís constant en fer allò que a un, veritablement, el fa sentir realment bé. Jo fa temps, que en aquest sentit, no m’estimo gaire. No vaig al gimnàs, no duc una alimentació equilibrada, no medito. Em resulta confús pensar que no em ve de gust fer totes aquestes accions quan sé que només em poden aportar benestar, plaer, gaudi. Per què costa tant estimar-se?

Avui, però, quan he arribat a casa, m’he estimat una mica. I mira que ha estat fàcil! Que què he fet? He engegat l’ordinador, he obert l’spotify, i he escoltat aquesta cançó: ( pugeu el volum dels altaveus, oblideu-vos de tot i de tothom, i deixeu-vos anar!)

http://youtu.be/EmH4YlNdWAg

… i és clar, m’he deixat anar. He buscat la lletra, m’he posat a cantar, a seguir el ritme asseguda a la cadira, fins que no he pogut més, i m’he hagut d’aixecar i ballar! Quin canvi de ritme que fa la cançó, quina veu que té la Tina! Uau! Em posa a to aquesta cançó, m’encén, em fa moure encara que no ho vulgui, em fa feliç!

I és aleshores quan m’he adonat que massa sovint escoltem malament la música. Algú deia que la música era el llenguatge de l’ànima. Si és realment així, crec que caldria aturar-se i escoltar-la de manera activa molt més sovint! Saber i entendre el què diuen les cançons, i apreciar-ne els ritmes, els tons, els instruments utilitzats… Això està bé, però si es pot, arribar més enllà deixant-nos espai per a reaccionar amb la música, per a què el cos respongui, perquè els músculs s’activin, els mals s’esvaeixin i ballis, ballis sense parar!! Ballar és meditar, ballar és expressar-se, ballar és emocionar-se…

És clar que hi ha cançons, peces musicals, que no et fan ballar, que són més suaus, més dolces, però d’aquestes cançons ja en parlaré un altre dia.

Estimeu-vos una mica i balleu. Sols, si fa falta, però balleu. El cos i l’ànim us ho agrairan.

]]>