Gràcies pluja (La foto de l’estiu 2)

Etiquetes

Estiu, La foto de l'estiu, Pluja, Sentir-se bé

Feia poques hores que havíem arribat a Sananda Natura, la casa que ens acolliria durant set dies en el marc d’un retir de ioga i meditació organitzat per la Mònica i l’Àlex, del Taller de Ioga de Premià de Mar. Després de dinar, els núvols amenaçadors que feia estona que prometien gresca es van conxorxar per passar per aigua el primer dia. Però com que a tot es pot donar la volta, la Mònica va destapar la meva espontaneïtat suggerint una dansa sota la pluja. El cos se’m va despertar de cop, un petit somriure d’atreviment i de ganes es va instal·lar al meu rostre. Vaig mirar els meus companys, que sens dubte no sentien aquest desig de manera tant entusiasta com jo. El Pedro suggeria posar-se el banyador abans… Jo no sabia què fer. Vaig baixar a posar-me una roba més còmoda, el banyador potser, però vaig vacil·lar una estona, fins que em vaig decidir per uns pantalons pirates d’esport negres, ja més de cara a la pràctica de ioga de la tarda, descartant potser la idea de la dansa sota la pluja. Però quan vaig tornar a sortir, encara plovia més així que la Mònica i jo ens vam mirar, ens vam descalçar i vam sortir disparades cap el mig del prat per saltar, ballar, cridar sota l’aigua de la pluja, deixant que aquesta ens mullés cabell, cara, cos, roba i peus. Quin gust i quin plaer!! L’Àlex no va trigar gaire a posar-nos una música de timbals i a compartir amb nosaltres aquestes passes d’agraïment al cel per a la pluja, perquè en el fons, sense aigua no hi ha vida…  Jo sobretot vaig agraïr haver pogut gaudir d’aquesta oportunitat per deixar-me endur per l’espontaneïtat i l’impuls revelador de grans i noves sensacions.

Ben Folds

Etiquetes

Pluja

No és la primera vegada que poso alguna cosa d’ell. Vaig penjar un vídeo a l’AIR. Aquesta cançó és trista, però m’agrada. Per un dia de pluja com aquest.

Sandàlies d’espart i botes camperes

Etiquetes

Pluja, Primavera

Som en aquell temps en què mires els peus de la gent i tant et trobes botes forrades de pèl de be sintètic com hawaianes, sandàlies d’espart com botes camperes. Som en aquell temps en què la jaqueta és útil els matins i als vespres, però al migdia ja pots tenir un lloc on guardar-la, perquè molesta.

Som en aquell temps en què has de dur un paraigues a la bossa i les ulleres de sol a l’estoig. Som en aquell temps en què el sol i la pluja juguen els play offs de la lliga del temps meteorològic. Els partits es decideixen sempre al darrer moment.

Sóm en aquell temps en què una setmana estic molt motivada i les ganes em surten de no ser on per a fer qualsevol cosa que em pugui passar pel cap, mentre que una altra m’arrossego pel llit, sofà, carrer, mirant de recollir traces d’aquestes ganes que la setmana anterior desbordava.

Aliuska.

Plou, sí, i què?

Etiquetes

Pluja

Ahir, mentre esperava l’autobús per anar al cinema, pensava en com ens acostumem a queixar per la pluja. És cert que portem dies que de sol, poquet, i jo també tinc ganes de què torni, perquè ens va posar la mel als llavis fa una setmaneta llarga i tots vam començar a guardar els gerseis i a posar-nos màniga curta, i mira ara, jo he recuperat el meu xal de llana!!

En el fons, però, no som un país de massa pluja, i prova d’això va ser la sequera que vam estar a punt de viure l’any passat, sequera que ens vam estalviar amb les pluges de maig, que curiosament van caure totes en cap de setmana.

De vegades, però, plou amb ganes i massa, i es perden metres de platja, les vies del tren s’inunden i l’asfalt de la ciutat s’embossa de tanta aigua que ha d’absorbir i no pot.

Quin embolic que em faig  jo soleta. Tot plegat em fa pensar en aquella frase: “En aquest país la pluja no sap ploure”.

Sigui com sigui, penso que uns dies continuats amb aquesta pluja (demano treva pel cap de setmana, siusplau), tampoc no molesten taaaaannt!! Els paraigues, si és que en porteu, no pesen tant; hi ha gent que segueix anant en bici quan plou; ara que el dia s’allarga, la llum de la ciutat quan plou és brillant, però discreta (no cal dur ulleres de sol); el cel té més matisos; el terra, les voreres, l’asfalt, també; les gotes cauen i formen cercles en expansió, o bé regalimen per sobre els paraigues formen caminets que s’eixamplen a mida que s’uneixen amb les altres; els fars dels cotxes il·luminen una pluja que a simple vista no existeix…

Sota el sostre de la parada del autobús, la pluja sembla una cortina que m’aïlla de la circulació humana i automobilística, com si tots els qui busquem aixopluc estiguessim tancats en una habitació, protegits de qualsevol mal. La gent s’hi amuntega, em distrec pensant en si el noi que tinc cada vegada més al meu costat podria ser l’home de la meva vida, però acaba pujant al primer bus, sense tenir en compte que en ve un altre al darrera que gairebé fa el mateix recorregut i que va buit.

El 43. Pujo i em quedo dreta mirant a través del vidre. Les gotetes són milers de lupes que deformen el carrer. Curiosament escolto “Once” al meu MP3, una pel·li on sovint es juga amb els dos cantons dels vidres dels cafès o dels busos… Potser algú des d’un cotxe, o esperant el semàfor verd, m’estigui mirant com nosaltres veiem els protagonistes de “Once”.

Plou. L’aire sembla que s’estigui rentant. La ciutat s’està dutxant. Els parcs s’han de regar. És primavera, ha de ploure.

M’agrada que plogui, espero, però, no cansar-me.