Etiquetes

Si us sóc sincers, avui no tinc masses ganes d’escriure. Encara tinc son tot i que són prop de les 11h del matí i no tinc res especial a dir, així que aquest escrit no promet gaire, de moment. Però com que l’objectiu d’aquest bloc és OBLIGAR-ME A ESCRIURE, AGAFAR EL COSTUM D’ESCRIURE, miraré de fer els possibles perquè la lectura d’aquest text sigui més o menys atractiu.

 

Dissabte al matí, ahir, per ser més concrets, vaig veure un anunci que em va fer plorar. Digueu-me sensible, o hipersensible, diria jo, que fins i tot m’emociona veure per la tele els castellers coronant castells de nou i de deu. L’anunci és el de Coca-cola, i explica la trobada de l’home més vell del país i la nena més petita, amb poques hores de vida. L’home, de les Illes Balears, té més de 100 anys i es veu com agafa un avió, arriba a Madrid i entra a l’habitació de l’hospital on mare i filla descansen tranquil·lament. Quan es troben, l’home li dóna la seva mà arrugada i curtida. La nena li agafa un dit amb les seves manetes, també arrugades i sobretot, molt petitonetes.

 

El més emocionant de l’anunci és la veu en off de l’avi que representa una carta que li escriu a la nena. Li parla de la vida, de la sort que té de viure-la, i sobretot li aconsella que l’aprofiti molt, i que busqui ser feliç a cada instant, perquè malgrat tenir 101 anys, a ell, que li encanta viure, encara li sembla una vida curta. Tot plegat sona molt al CARPE DIEM tan sobat de la pel·li “El Club de los Poetas Muertos”, pel·li que m’encanta, cal dir-ho, però pot estar molt sobat, però massa sovint ens n’oblidem, així que recordar-ho no farà mal a ningú.

 

Aliuska.

Anuncis