Etiquetes

Sovint el cos fa de les seves i es porta malament. El meu fa uns quants dies que no em fa massa cas, és més, em té acostumada a aquesta tendència revolucionària des de fa temps, ja… Per variar, porto uns dies amb mal de panxa, per dir-ho finament. Per ser més concreta, però, especificaré que la panxa em dóna voltes, i rugeix, com si tingués gana, però no seria el cas. Aires, gasos, se’n diu!! I creieu-me, és fotut haver d’anar a urgències (algun cop m’ha passat) per què et diguin que tens gasos o vaja, que hauries d’aprendre a tirar-te pets!!! No recordo cap metge que m’ho hagi dit així, però en aquests casos allò que els guionistes i suposo que filòlegs i suposo que algú més coneixem per “subtext” queda més clar que l’aigua. He passat uns dies que fins i tot em costava treballar per què no em tirava pets. “Pos vaya!!”.

Avui, com fa una estona he dit al facebook, la panxa em regala una treva que agraeixo. És com si em digués: “Àlia, fem un pacte. Tu em dones el què vull i jo et deixo en pau!”. Si clar, però  qui determina el què vol la meva panxa? Jo, no? I si jo no vull el què la meva panxa necessita? Cagada, i mai millor dit!!!Hahahaha! Doncs si, mala sort, perquè de vegades cal obeir i cedir a les pressions de l’altre, en aquest cas, d’ella, la meva panxa.

D’això se’n diu cuidar-se, Àlia, i demés lectors que crec que encara no existiu!!, i no sé perquè, fa mandra, però com diu aquella frase típica i tòpica, val més prevenir que curar. Panxa, et faré cas i procuraré donar-te el què em demanes, però tu podries ser menys punyetera, de vegades!

De totes maneres, al cos hi habiten altres parts, i totes van una mica a la seva. N’hi ha que estan tranquiles, i n’hi ha que de tant en tant volen fer acte de presència. Després de la treva de la panxa ara li toca al cap. Ahir  vaig tenir una de les pitjors migranyes que recordo. No em podia ni moure. Em vaig estirar al sofà, per descansar una estona i mirar la tele, i vaig passar-hi quatre llargues i interminables hores (de 20h a 00h d’un dissabte a la nit!!) sense veure’m en cor d’aixecar-me, adormint-me com a millor remei per un dolor que desplegava totes les seves armes i m’atacava deixant-me en un k.o contundent i absolut. Oh dear! , com diria la Noe!! No sé com, relaxant-me una mica, em vaig poder aixecar per treure tota la roba que hi havia sobre el meu llit, em vaig posar el pijama, em vaig desmaquillar i em vaig prendre un “hemicraneal”. Apunteu-vos aquest nom de medicament si teniu migranyes i no l’heu pres mai. És un petit miracle de l’història farmacèutica. Tot seguit, lleugerament alleugerida del dolor, i com que no tenia massa son, vaig optar per mirar una tv-movie que feien a la Sala 33 “El pallasso i el fürher”, d’Eduard Cortés i amb Ferran Rañé, Manel Barceló i Jordi Díaz com a actors principals (i gairebé únics). És una tv-movie interessant i ben feta, però molt senzilla a nivell de guió,  que conserva massa el seu esperit teatral (es tracta d’una adaptació teatral d’un text de Gerard Vázquez) i també molt, massa senzilla (disculpeu la repetició, però és per no dir una altra cosa) a nivell de producció.

Després de la pel·li sí que va ser el torn d’anar a dormir i buenuuuuu!, la feina va ser meva de conciliar un son una mica tranquil. És més, va ser una tasca massa difícil que m’han impedit un descans reparador. De totes maneres, aquest matí m’he llevat força bé. És ara, que hores després, el cap em torna a saludar, abraçar, petonejar, i en definitiva, em torna a MOLESTAR!!!

Si, si, ja ho sé, no ho hauria de dir que tinc un mal de cap que no me l’aguanto, que me’l treuria i el txutaria ben lluny perquè se n’anés a parir i tornés quan es portés millor i em vulgués demanar perdó, però aquest escrit no pretén ser una queixa, si no una reflexió sobre el dolor.

Com diu un anunci que córre pel carrer, a les marquesines, “el teu cos no t’envia sms”, però de fet, el dolor és sms d’alerta (com els que t’envia “La Caixa” per avisar-te que no tens prous calers per liquidar tots els rebuts) que tan sols (tan sols!) pretén dir-te que hi ha alguna cosa que no fas bé: nervis, estrés, preocupacions, angoixes, no menges bé, no dorms bé, no dediques prou temps per a tu…

El cos, de vegades, està en guerra amb tu i és perquè tu l’has provocat, tu has estat qui l’ha declarada. No sempre és així, massa sovint les malalties greus sorgeixen espontàniament i en realitat tu no li has fet res. En casos com aquests, el cos, en realitat, el què fa és espatllar-se.

Jo, per si de cas, ja puc estar pensant en com signar-hi la pau abans que el tio perdi forces, es declari en vaga i deixi de funcionar, que això sí que seria fotut!

Anuncis