Etiquetes

Molta gent considera un blog com una mena de diari personal. No sé, com a mínim, jo ho veig així, i alguna cosa de diari sí que té, però la diferència amb un diari personal és això, que un l’escrius per a tu i l’altre per què la gent el llegeixi. Això fa, per descomptat, que no només es parlin de coses diferents sinò que també s’escrigui amb un estil i llenguatge diferents.

Jo, ara que he començat aquest blog, no he deixat pas d’escriure el meu diari personal, és més, estic contenta perquè em manquen cinc pàgines per acabar la llibreta, i ja tinc ganes de sortir a triar una llibreta nova que esdevingui receptora dels meus pensaments i de les meves vivències en els propers anys. Aquesta llibreta d’ara, la vaig encetar el febrer del 2006. Han passat tres anys, i la veritat, a mi em fa la sensació que era ahir… Tinc ganes de rellegir aquests darrers tres anys de la meva vida…

Parlant d’això, ahir ho vaig fer, vaig rellegir antics diaris personals. En tinc un amb candau la clau del qual, òbviament, no trobava. Vaig poder comprovar que no es podia obrir el candau. Per sort, vaig trobar la clau i em vaig endinsar en els meus 20/21 anys i per tant, el pas del primer al segon any de carrera. Quina gràcia!!! Parlava de les meves ganes d’estudiar i sobretot, del primer noi amb qui vaig sortir i que em va deixar al cap de tres setmanes (ei, si llegeixes això, algun dia et llegiré alguns fragments, m’han fet molta gràcia), cosa que vaig portar malament i em va fer patir molt; la meva relació amb el meu ex-nòvio, les amigues, la família…

Em va fer gràcia rellegir aquesta etapa de la meva vida. La distància en el temps em va fer relativitzar tant les coses i mentre que per una banda penso que vivia de manera massa dramàtica la vida, de l’altre enyoro aquests problemes, que bàsicament eren de cor. Eren moments de sentir, de patir i d’estudiar… De créixer, vaja. Forma part de la vida, és cert, però ara, quin és el moment d’ara. Ara és el moment de VIURE, amb majúscules!

En fí, no sé, en realitat, de què és el moment… potser ho sabré d’aquí a deu anys quan aleshores llegeixi el diari que estic a punt d’acabar.