Etiquetes

Ahir, mentre esperava l’autobús per anar al cinema, pensava en com ens acostumem a queixar per la pluja. És cert que portem dies que de sol, poquet, i jo també tinc ganes de què torni, perquè ens va posar la mel als llavis fa una setmaneta llarga i tots vam començar a guardar els gerseis i a posar-nos màniga curta, i mira ara, jo he recuperat el meu xal de llana!!

En el fons, però, no som un país de massa pluja, i prova d’això va ser la sequera que vam estar a punt de viure l’any passat, sequera que ens vam estalviar amb les pluges de maig, que curiosament van caure totes en cap de setmana.

De vegades, però, plou amb ganes i massa, i es perden metres de platja, les vies del tren s’inunden i l’asfalt de la ciutat s’embossa de tanta aigua que ha d’absorbir i no pot.

Quin embolic que em faig  jo soleta. Tot plegat em fa pensar en aquella frase: “En aquest país la pluja no sap ploure”.

Sigui com sigui, penso que uns dies continuats amb aquesta pluja (demano treva pel cap de setmana, siusplau), tampoc no molesten taaaaannt!! Els paraigues, si és que en porteu, no pesen tant; hi ha gent que segueix anant en bici quan plou; ara que el dia s’allarga, la llum de la ciutat quan plou és brillant, però discreta (no cal dur ulleres de sol); el cel té més matisos; el terra, les voreres, l’asfalt, també; les gotes cauen i formen cercles en expansió, o bé regalimen per sobre els paraigues formen caminets que s’eixamplen a mida que s’uneixen amb les altres; els fars dels cotxes il·luminen una pluja que a simple vista no existeix…

pluja1Sota el sostre de la parada del autobús, la pluja sembla una cortina que m’aïlla de la circulació humana i automobilística, com si tots els qui busquem aixopluc estiguessim tancats en una habitació, protegits de qualsevol mal. La gent s’hi amuntega, em distrec pensant en si el noi que tinc cada vegada més al meu costat podria ser l’home de la meva vida, però acaba pujant al primer bus, sense tenir en compte que en ve un altre al darrera que gairebé fa el mateix recorregut i que va buit.

El 43. Pujo i em quedo dreta mirant a través del vidre. Les gotetes són milers de lupes que deformen el carrer. Curiosament escolto “Once” al meu MP3, una pel·li on sovint es juga amb els dos cantons dels vidres dels cafès o dels busos… Potser algú des d’un cotxe, o esperant el semàfor verd, m’estigui mirant com nosaltres veiem els protagonistes de “Once”.

Plou. L’aire sembla que s’estigui rentant. La ciutat s’està dutxant. Els parcs s’han de regar. És primavera, ha de ploure.

M’agrada que plogui, espero, però, no cansar-me.

Anuncis