Etiquetes

Anava l’altre dia cap a la feina, pensant en deu mil coses a la vegada, fins i tot una mica amoïnada per ves a saber quina tonteria. Em mirava les botes que duia, unes Panama Jack negres amb l’empenya de xarol i la sola de goma. Abriguen, i sobretot, et mantenen el peu sec, l’aigua no hi entra per enlloc! Em vaig alegrar de poder-les dur, perquè me les van regalar pel meu aniversari, i va coincidir que començava a fer bon temps i ja em vaig fer la idea d’haver-les d’entrenar a la tardor. Però no, fa ja quatre dies que les duc (confesso que començo a cansar-me’n i a desitjar dur alguna cosa més femenina!) però la veritat és que van mooooolt bé. Veure-les trepitjar els bassals d’aigua amb aquella autoritat, aquella presència em va fer sonriure.

I aleshores, es va esdevenir el petit miracle del dia. Plovia, sí; no tenia ganes d’anar a treballar, sí; pensava en deu mil coses a la vegada i en res en concret, sí; però aquell exercici facial, aquell somriure dibuixat, aquelles llavis estirats, els clotets a les comissures, l’elevació de les galtes em van fer sentir d’allò més bé.

Vaig seguir caminant i practicant el somriure. L’efecte físic i mental en el cos humà és brutal. És com si poguessis prémer un botó i fer desaparèixer tots els teus mals en pocs segons. D’acord que l’efecte dura poquet, però si es practica amb freqüència aconsegueixes mantenir-te en un estat d’aquells que et pregunten com estas? i tu contestes, bé, nar fent!, sense tenir la sensació que estàs mentint ni ho dius per quedar bé.

Avui, mentre em pentinava davant del mirall, i pensava en la meva nova entrada al blog que estic escrivint ara mateix, he practicat tot un seguit de vegades. Seriosa, somrient; seriosa, somrient; seriosa, somrient… Ni que sigui per veure la fila que fas fent aquesta gimnàstica facial amb mig cap pentinat us asseguro que ja rius, i molt!!

Anuncis