Etiquetes

,

Estic sola al pis, mirant la tele i intentant escriure alguna cosa, però la tele em distreu, així que l’apago i miro al balcó. Hi ha una llum maca, al balcó. Pararé un moment per sortir-hi a veure si m’hi instal·lo una estona, tan sols per escriure aquesta entrada. Aprofitaré també per calçar-me les sabatilles.

Fa una mica de fred, però m’agrada. La pluja de la setmana santa ha decidit donar-nos una treva, a tots. Els núvols foscos planen sobre nosaltres, desafiant les nostres ganes de sortir al carrer, però en som molts els qui acceptem el joc.

Avui he fet una d’aquelles coses que dius que faràs i que sempre deixes per a més endavant fins que sovint ja no les pots arribar a fer mai o saps que ja has perdut les ganes de fer-ho… Amb les companyes de la feina vam decidir que aniriem a Cantonigrós a dinar i a comprar embotit. Feia un any i mig que ho deiem. Ho hem fet avui. Ha estat genial, no tant, que també, l’excursió en cotxe, el paisatge, els embotits, el dinar, com el fet d’haver acomplert amb la nostra paraula. Ens haguessim pogut perdre, Cantonigrós hagués pogut ser lleig, la casa dels embotits tancada, el dinar, car… i tot i així, una part de mi estaria contenta per haver-hi anat. És aquella sensació que tens quan et marques deu mil coses a fer en un dia i “tatxes” per sobre les que has fet, satisfeta. Ja puc “tatxar” de la llista Cantonigrós. Si algú vol venir a menjar embotit a casa meva, que em truqui!

Fa aire. Escolto els sons dels carrers. Ja se sap que el soroll dels cotxes ho monopolitza gairebé tot, però avui, per exemple, enmig de la Setmana Santa, en passen menys, de cotxes, i hi ha moments en què se senten més les converses del carrer (visc en un tercer pis), un conductor que puja el fre de mà, les pales d’un molinet de vent en forma d’abella del balcó del davant, les fulles dels arbres que es tiren enrera i es toquen unes a les altres…

Aquest matí, a Cantonigrós, els he dit a l’Adriana i a la Marta que callessin un moment. Se sentia un rierol, ocellets cantant dels quals no sé si mai sabré el nom ni encara menys reconèixer el seu cant, esquelles de bestiar lluny, molt lluny, i les nostres passes. Certament, estava més tranquil·la allà, sense sentir els cotxes, però no es tracta només d’això, sino d’escoltar al nostre voltant, de ser conscient del què passa, del què se SENT allò on nosaltres SOM. Moltes persones diem que aquesta és una manera de fer meditació. Sigui el què sigui, et desperta la curiositat i els sentits, et fa prestar atenció i encara millor, et fa ser concient que estàs prestant atenció i això et calma.

Les vuit de la tarda. Sonen les campanes de la Sagrada Família. Les meves mans comencen a estar massa fredes, els meus dits poc àgils. Entro a casa, que tinc fred.

Anuncis