Etiquetes

Dissabte passat vaig veure la pel·lícula “John Q”, protagonitzada per Denzel Washington, que fa el paper de pare desesperat perquè el seu fill de nou anys necessita un transplantament de cor urgent però la seva assegurança no li cobreix una operació d’aquestes característiques, de manera que l’hospital no permet posar el nom del nen al primer lloc de la llista de receptors…

Diumenge, plorava davant la televisió veient la història d’una família americana  (una mare i dues filles, una adolescent i l’altra una nena, encara) que malvivien en una casa mig en runes desconsolats per la mort recent de l’únic home de la família, el fill i germà de setze anys, a causa d’un accident de cotxe. Es tractava d’un programa americà que jo havia vist abans al canal People&Arts on s’encarreguen de reconstruir la casa de les famílies més necessitades, i de donar-los tot el què puguin necessitar i tot el què hagin somniat, tant a nivell material, com a nivell emocional… El programa (que obviament busca la llàgrima i ho aconsegueix fàcilment!) va aconseguir, a més,  que la família conegués una de les persones que van rebre un òrgan del fill mort. Era una noia de dinou anys que va rebre el cor del noi. De manera que mare i filles podien sentir per primera vegada més a prop, menys mort, més viu, el seu fill i germà a través d’aquella noia, que havia tingut la fortuna de rebre aquest regal de la vida: una segona oportunitat.

També hi ha aquella pel·lícula tan impactant, protagonitzada per Will Smith: “Siete Almas”, on ell ho preparava tot per arreglar els problemes de set persones i donar-los una part del seu cos…

No ho sé, feu el què vulgueu, però jo penso que tot el què puguin aprofitar de mi per donar a algú una altra oportunitat de viure millor o simplement de viure és millor que no que m’ho quedi per a mi sense poder-ne gaudir.