Etiquetes

Pujo a l’escenari seguint els meus companys de la coral. Enmig d’aplaudiments, em col·loco a segona fila, i miro a l’Anna entre la Flor i l’Espe. Estic una mica incòmoda, però l’escenari m’agrada, i la platea també. Es pot dir que al “Teatre del Foment Hortenc”, malgrat el fred a l’hivern i la intensa calor a l’estiu, ens hi trobem bé. Comencem a cantar. Noto poc volum, poca veu, una certa mandra general… Jo mai estic al darrera, i experimento un fet curiós que és que no sento la veu de les meves companyes que estan al davant. Només sento la meva veu, i em sento sola. A mida que van passant les cançons, però, em vaig sentint més còmode, la meva veu avui, no sé perquè, té força, té ganes, surt sola i m’empenta. Com per art de màgia, tots canvien el xip. Tenim ganes de deixar enrera tres dies de patiment, de nervis, de decepcions per culpa d’uns fets o d’uns rumors que vull deixar enrera. Com per art de màgia, tots, o només jo, diem PROU. Necessito cantar, necessito gaudir, vull lluitar.

Els focus ens il·luminen de ple, ens fan suar, però això fa la lluita més èpica, més intensa, i la portem fins a les portes del defalliment. “Free at last” emociona, “Summertime” sona de meravella, “Sit Down Sister” m’humiteja els ulls i “Oh Happy Day” culmina el concert pels aires.

Gran. SGS, ahir vam fer una cosa gran. Vam demostrar que hi som i que no ens rendim. Gràcies SGS. Us estimo molt.

Anuncis