Etiquetes

Tota la casa és a les fosques. Encenc una espelma perquè les bombetes de les meves dues làmpades s’han fos, i la del sostre fa massa llum. Fa calor i m’he quedat amb gana. Vaig a buscar un iogurt de llimona del Veritas i m’assec a la terrasseta pel prendre-me’l. Duc amb mi el transistor, per escoltar el programa d’esports mentre menjo i miro el carrer o espio els veïns. Espiar sòna fatal, no espio, observo, que és diferent. A l’edifici de l’altra banda de la cantonada, a l’àtic, un home es recolza a la barana. Per l’hora imagino que està fumant una cigarreta més que parlar per telèfon. Més a la dreta, en el mateix edifici, miro d’endevinar què miren a la tele, la pantalla de la qual és immensa, cosa que em permet reconèixer gairebé els primers plans de les persones que hi surten. Al carrer, el camió de les escombraries buida l’enèssim contenidor del dia, o millor dit, de la nit. De cop i volta, però, una veu em sorpren. Una veu que canta, òpera. El veí de l’edifici del costat canta òpera quan són gairebé les dotze de la nit. No ho fa malament, però tampoc m’agrada i encara menys em ve de gust escoltar-lo expressament, però apago la ràdio. No passen cada dia aquestes coses i les circumstàncies que es donen en aquests moments són singulars. Aquesta nit, permeto que l’òpera guanyi els esports.