Etiquetes

La història segueix, no me n’havia pas oblidat…

El Roger s’hi trobava bé en aquell bar, coneixia l’amo i darrerament se n’hi havia fet col·lega. Hi havia un lloc a la barra per a dues persones i de seguida el van ocupar. “Bruno, dues canyes, no?, va preguntar el Roger a l’Aida. La noia va assentir amb el cap. Xato…., com anem?, va dir el Bruno. Bé, ara acabo de sortir de casa l’Emi, està prou animada malgrat tot! Me n’alegro, nen, cuida-me-la, però, eh? Sí, sí, que vinc cada dia a veure-la, eh? Ah,  no sé, com que vens tan ben acompanyat…  El Bruno va girar el cap cap a l’Aida, cosa que la va fer gairebé envermellir. Tio, però que és una amiga… Et presento la…..”. El Roger es va adonar  que fins aleshores no sabia el nom de l’Aida. “Hòstia!!, que no sé com et dius? Aida, va contestar ella amb veu més aviat baixeta. Aida, va repetir el Roger a poc a poc. És bonic, m’agrada, fa per tu! Aida!”. El Bruno va riure, i els va deixar sols per servir-los les canyes.

El Roger va fer un glop a la cervesa i en deixar la gerra sobre la barra, l’Aida es va adonar que el noi duia uns bonics i ridículs bigotis d’escuma. No va poder evitar esclatar a riure, cosa que el Roger va agrair. “Val, ja em puc eixugar els morros, oi?”. L’Aida va entendre que ho havia fet expressament i va somriure. Li semblava atractiva aquesta qualitat del Roger de fer les coses fàcils, de provocar la distensió i el bon ambient. “Véns molt per aquí, doncs?, va preguntar l’Aida prenent la iniciativa per primera vegada. Sí, l’Emi, la meva nòvia viu allà on ens hem trobat. L’Aida no va poder evitar una lleugera decepció, gairebé imperceptible, que li va impedir preguntar més coses sobre ella. La vinc a veure sovint. Cada dia, no?, va interrompre l’Aida demostrant que tenia un cert interès en el tema. Bé, si, cada dia.” El Roger va callar a poc a poc, semblava que volia explicar més coses però d’alguna manera no se sentia prou còmode per parlar amb l’Aida. Ella era una noia que li inspirava molta confiança, però la situació de l’Emi era prou delicada com per mantenir una certa reserva a l’hora d’explicar les coses. I tu què, tens parella?, va interrogar el Roger. Jo? No, fa temps ja que no en tinc. Serà que no tens candidats, tenint en compte que ets cambrera? I què hi té a veure, això? Dona, va respondre el noi. Pel vostre bar hi passa molta gent i segur que coneixes als clients habituals, no? Si, però no creguis. I a més, va continuar el Roger, fent això que fas amb els clients, els deus tenir a tots enamorats. Ui!, què dius? Això que tu dius que faig en realitat no ho havia fet mai abans i no creguis, la parròquia no és res de l’altra món. Com? Em vas dir que ho feies sovint! Ja, però és que si no, potser t’hagués semblat que m’havia tornat boja o potser te n’haguessis anat. Dona… i per què ho vas fer? No sé, sovint decideixo provar de fer coses que l’Aida habitual no faria mai, i per norma ho haig de fer amb gent que no em coneguin d’abans”, va afirmar la noia. El Roger es va mirar l’Aida, impressionat i valorant les seves paraules. “Doncs m’alegro haver estat un dels escollits.” L’Aida va dibuixar el millor dels seus somriures i per respirar una mica, va mirar a fora, a la Rambla, per veure com anava el concert. “Sembla que ja han acabat de tocar. Ostres, doncs jo m’he quedat amb ganes de ballar una mica. En fi, fe totes maneres es fa tard, no creus? Tu m’has dit que t’havies de llevar d’hora…”. L’Aida no va saber ben bé què dir, ara que ja s’havia fet a la idea d’allargar la nit amb el Roger. “Potser si, anem tirant, doncs.”

Els carrers, però, seguien amb el seu bullici habitual. Prostitutes, paquistanesos abordant els vianants amb l’oferta de cerveses fredes. Al carrer Joaquim Costa, la gent s’amuntegava a l’entrada dels bars, la nit encara estava en ple funcionament. Van caminar una estona per aquest carrer sense dir-se res.

Roger Coma

El Roger.

(continuarà…)

Àliuska.