Etiquetes

De cop i volta, el Roger es va aturar. Se sentia bona música, divertida, animada, que provenia de l’interior d’una porteria. Hi havia diverses persones que entraven i sortien i al fons, semblava que hi havia llum. “Aquí hi ha una festa, hi entrem?”, va preguntar el Roger a l’Aida. La noia va assentir de seguida, tampoc no passava res per fer una ullada.

La llum venia d’una mena de sala d’exposicions, il·luminada de manera tènue. Hi havia grupets de gent jove, com ells, xerrant entre si. En entrar a la sala, algú els va saludar i ells van respondre educadament, com si es coneixessin de tota la vida, però sobretot, com si haguessin estat convidats a la festa. Però ningú no controlava l’entrada, ningú no preguntava res. Que potser feia falta invitació? Ni ho sabien ni els feia falta saber-ho. De seguida van entendre que si hi van entrar és perquè els va venir de gust, i semblava que els organitzadors de la festa ja en tenien prou amb això.

L’Aida es va apropar a l’ordinador portàtil que estava connectat a uns altaveu. Feien servir l’spotify per posar música. La gent anava afegint cançons a la llista de reproducció, així tots els assistents feien ells mateixos de dj’s. “Qué poses?, va demanar el Roger. Ja veuràs… Per què no proves d’endevinar-ho?”, va suggerir un noi que corria per allà, amb una copa a la mà. “Val, tens raó. m’agrada el joc!, va respondre el Roger. Veus!”, va dir el noi mentre desapareixia rera una noia…

Amb una copa a la mà, l’Aida i el Roger van estar ballant, xerrant, rient, i sobretot escoltant la música. Algú va posar “Loosing my religion”, un clàssic ja avorridet, però va fer que tots cantessin i s’animessin. Van seguir Josh Rouse, Coralie Clément, Priscilla Ahn, Sia, Bruce Springsteen, Elton John, Dido… En algunes cançons, el Roger mirava d’amagar-se entre la gent, per poder observar l’Aida. Li semblava que el temps s’alentia, i els intants on ella somreia, movia els braços, el cap, i els cabells, s’allargaven de manera hipnotitzant. L’Aida se sentia observada, i tampoc no el perdia de vista. A cada cançó li buscava la mirada, per si a ell li semblava que aquella era l’escollida per la noia.

De cop i volta, una guitarra, un piano, els primers acords de “Misread” de The Kings of Convenience. L’Aida, aquest cop no el va buscar, no el va mirar… Va ballar, sola, per ell, o per ella mateixa…

Quan es va acabar la cançó, l’Aida va obrir els ulls,  tímida i avergonyida. El Roger la va agafar per darrera i per la cintura… “Aquesta, oi? Hahahaha!!! Sí, aquesta, va respondre ella. M’agrades!”, va dir ell, content i satisfet.