Etiquetes

A veure què donen de si set minuts que són els què dedicaré a escriure aquest post, això si no tinc interrupcions (que ara n’acabo de tenir una!).

Cada dia, l’Aida pujava pel Passeig de Sant Joan des de la Diagonal, amb els seus auriculars i les seves poques ganes d’anar a treballar. Entrava al bar a dos quarts d’una del migdia, per cobrir els dinars, la tarda fins el vespre. No hi havia massa gent a aquella hora, pel carrer. Avis, gent gran, asseguda als bancs prenent la fresca i fent-la petar. I algunes persones, a munt i a vall, que no treballaven o encara no havia començat la seva jornada laboral, com era el seu cas.

Pujant pel passeig s’emprenyava amb les bicicletes que no feien servir el carril bici, era una cosa que la treia de polleguera, i sovint s’havia d’aturar per endevinar per on passaria el vehicle i deixar-la passar si volia evitar un accident! Ella, això, no ho feia mai! Quan agafava la seva sempre respectava els carrils bicis. A treballar, però, hi anava caminant, ho tenia molt a prop de casa i sovint li feia mandra posar i treure el candau.

Un dia, el què li va passar pel costat a tota velocitat no va ser una bici. Va ser un monopatí. L’Aida se’l va trobar de cara, distreta, mentre intentava esquivar un gos que li bloquejava el pas.

A sobre del monopatí, un noi, més aviat gran, res dels típics adolescents que fan saltets al Macba o a la Plaça Universitat. D’uns trenta anys. Alt. Amb barret d’aquest estil dandy, i en general força ben vestit.

Mil·lèssimes de segon més tard, el noi ja estava al final de la travessia. L’Aida es va girar per acabar-se’l de mirar. Li estranyava: un noi gran, ben vestit, i amb monopatí? Es va fixar també que al costat duia una mena de cabaç d’aquells de vímet per anar a la platja o antigament a mercat. Quina barreja més extranya…

Els set minuts s’han convertit en vint!! Arrrgggh! M’hi haig de posar amb més temps!!

p.s: recordeu que les històries estan en desordre!!!