Etiquetes

Plovia. Bastant. I feia força vent. L’Aida baixava pel centre del Passeig de Sant Joan tranquil·la. Al contrari que a  molta gent, a ella li agradava la pluja. Li feia la sensació que el terra brillava, les llums dels fanals i de les botigues es reflectien als bassals, que si portava unes bones botes no dubtava en trepitjar, i li encantava descobrir les gotes de pluja a través dels fars dels cotxes.

Una amiga l’havia anat a buscar a la sortida de la feina, cap a les 21h, per anar a la Fourmi, un bar del c/Milà i Fontanals, ben a prop de l’Adonis, el bar on treballava l’Aida. Ho feien un cop al mes, uns còctels i uns natxos amb guacamole, i així es posaven al dia de tot el què passava a les seves vides.

Amb la calma d’aquell qui torna a casa tard però sense patir per llevar-se d’hora, l’Aida gaudia del seu passeig, de la pluja, i de la bona estona passada amb la seva amiga Martina. A l’mp3, la Norah Jones.

Semàfor vermell. L’Aida es va aturar. No hi havia ningú més pel carrer, i com si res o potser degut a les cervesetes i el còctel, es va posar a cantar. Tot plegat ho va trobar molt cinematogràfic això de cantar sota la pluja. Tot cantant, no es va adonar que el semàfor estava verd i que just davant seu s’acostava un noi, alt, amb barret estil dandy, un monopatí sota el braç, i un cabaç de vímet en l’altre. El mateix noi del monopatí de l’altre dia! L’Aida va desitjar amb totes les seves forces que la seva trista imitació de la Norah hagués passat desaperçabuda. Badant badant, el noi ja era davant seu i quan ella va fer el primer pas per creuar, ell li va deixar anar, sense ni aturar-se, …..

Estimats lectors i lectores, us proposo un joc, em podrieu ajudar a trobar les paraules que el noi del monopatí li diu a l’Aida? Confesso que a mi no se m’acuden, i he pensat que potser així encara tinc més comentaris!!  No ho sé, poseu-vos en el lloc del noi: esteu esperant el semàfor verd per creuar un carrer i veieu, a l’altre cantó, una noia amb uns auriculars cantant en veu alta. Es veu que no està boja, ni borratxa. Li agrada el què escolta, li agrada la música, li agrada cantar, li agradar caminar de nit… El noi ho perceb tot això (si, ja sé que a la realitat no seria així però com que sóc jo qui crea el personatge, fem que el noi s’adona que l’Aida té un d’aquests petits moments de felicitat). Penseu que té temps de veure-la, d’observar-la, i li surt sonriure, li fa gràcia la naturalitat de l’Aida. Per tant, de manera espontània, quan passa pel costat, li diu……. Què??? Què li diu? Prometo pensar-i jo tambe!