Etiquetes

Amics i amigues, vet aquí la continuació. Segurament no és el què us esperaveu, però després de considerar totes les possibilitats, m’ha semblat que aquesta era la millor! A veure què us sembla!

El mateix noi del monopatí de l’altre dia! L’Aida va desitjar amb totes les seves forces que la seva trista imitació de la Norah hagués passat desaperçabuda. Badant badant, el noi ja era davant seu i quan ella va fer el primer pas per creuar, ell li va deixar anar, sense ni aturar-se, ….. alguna cosa que l’Aida no va sentir! Hòstia! La música estava massa forta, i tan sols va veure de refilada que els llavis del noi del monopatí es movien. Va fer veure que no hi donava més importància, perquè a més, el noi també semblava que hagués fet el mateix. Ja estava molts metres enllà.

Què li havia dit? Què? Quèèèè? Quina merda! L’Aida no parava de visualitzar en la seva ment aquests llavis somrients, movent-se a càmera lenta dient-li alguna cosa preciosa i molt dolça, per què no?… Aaaarrrgggh! Una motocicleta li venia picant el clàxon insistenment des de Roger de Flor, gairebé!! I és que l’Aida s’havia quedat allà, plantada al mig de la calçada, amb la Norah Jones a tot volum i somniant desperta!

Tornant a la realitat, l’Aida va arribar finalment a casa. Va deixar el paraigues obert dins la banyera i es va calçar les seves sabatilles. Havia agafat fred amb la roba mullada, així que es va posar el pijama. Hummm, feia olor a net. Els llençols també ho eren, i el llit estava impecablement fet. Perfecte! Dormiria plàcidament aquella nit. Li mancava però un darrer detall per una relaxació total: una infusió de cannabis amb cítrics i fruites del bosc que havia comprat la setmana anterior a la botiga Planeta Tè del carrer Astúries. Amb el catàleg d’Ikea 2009/2010 a les cames, i la tassa a la mà, l’Aida va dedicar els darrers minuts de la nit a memoritzar noms suecs de sofàs, prestatgeries i cadires. Una dissenyadora d’interiors havia de conèixer tots els productes d’Ikea! Minuts després, cansada de Billys, Martops, Flärkes i Expedits, es va acabar la infusió, va deixar la tassa i la revista a la tauleta de nit i va apagar el llum. Sovint, l’Aida pensava que aquell era el millor moment del dia, fins i tot un petit plaer pel qual val la pena viure. Apagaves el llum, et tapaves, buscaves la posició més còmoda pel cap i el cos i et deixaves anar. Era un moment d’assimilar tot el què havia passat durant el dia, tot el viscut, i deixar espai pel què hauria de venir l’endemà.

Qui era aquell noi del monopatí? Què li deuria haver dit? Se’l tornaria a trobar? Va tancar els ulls imaginant-se les respostes, li costava poc fantasiar.