Etiquetes

Quan el Roger va creuar Bailèn va veure la motocicleta vermella de l’Emi, aparcada davant la vitrina del bar on havien quedat per dinar. El sol es reflectia una mica en els vidres i impedia que es veiés l’interior del local. Quan va obrir la porta de l’Adonis, l’Emi va aixecar la vista i va suspirar, agraïnt-li amb la mirada l’haver vingut.

L'Emi (Gisela Arnao)

Minuts després els dos compartien una amanida mentre l’Emi parlava frenèticament sobre la feina, els seus companys de feina, i el seu cap a la feina! Feina, feina, feina! El Roger s’estava posant cada vegada més nerviós. Se’l veia tens, i la crispació s’apoderava d’ell per moments. L’Emi ho notava, però en comptes de calmar la situació no sabia fer res més que seguir xerrant per omplir les estones de silenci que darrerament tenien, mentre menjaven plegats, i que ella tant temia. Va arribar un punt, però, que el Roger va abaixar la vista, va respirar profundament un parell de vegades i es va posar les mans a la cara. L’Emi va emmudir. Amb veu tremolosa, va aconseguir articular algunes paraules: “Què et passa?” El Roger es va passar les mans pels cabells i va tornar a suspirar, intentant de totes totes, calmar-se. “A tu què et sembla? Ahir gairebé arribem a les mans i avui et plantes al meu davant inflant-me el cap amb els mateixos problemes de sempre de la feina! I què vols que et digui?”, va respondre l’Emi. “Miro de fer com si res, com si la discussió d’ahir no m’importés, perquè sempre ho hem fet així, no?”, va qüestionar la noia. El Roger se la va mirar amb silenci. Tenia raó ella. Quan s’enfadaven, optaven per les reconciliacions passionals o bé per oblidar la baralla el més aviat possible. Al cap i a la fi, sempre es deien que mentre s’estimessin, la cosa funcionaria. El Roger, però, aquesta vegada dubtava, semblava com si no en tingués prou, però tampoc n’estava massa segur.

Aquesta vegada va ser ella qui va respirar profundament. “Si vols en parlem. Potser ens aniria bé. No, no cal. Deixem-ho córrer”, va sentenciar el Roger. Acte seguit l’Emi, més descansada, o potser no, va seguir encadenant temes i converses. Després de  la feina els tocava  planificar el cap de setmana. El Roger no tenia ganes de parlar d’això, així que de mica en mica va començar a apartar la mirada cap al carrer, o cap el mirall. A una de les parets de l’Adonis hi havia un mirall immens que abarcava tot el restaurant i que permitia tafanejar les altres taules sense ser vist. Mentre la conversa, o millor, el monòleg de l’Emi s’allargava com si el temps s’alentís, la vida frenètica del bar als migdies passava a deu mil revolucions accelerades davant dels seus ulls a través del gran mirall. Li feia gràcia observar una cambrera, petita, morena, no aconseguia veure-l’hi bé la cara, que anava amunt i avall entre les taules rodones i quadrades del local.

De tant en tant, però, tornava a mirar-se la seva parella. L’Emi. La seva boca es movia lentament, les mans ballaven davant d’ella sense sentit.

De cop i volta, li va semblar que la taula s’allargava metres i metres més enllà, creant una distància insalvable entre ells dos. L’Emi s’allunyava, ara ja ni la podia escoltar, ni tampoc sentir. El Roger es va trasbalsar, va notar unes punxades afilades al pit, gairebé tenia convulsions. La realitat era davant seu i adonar-se’n feia massa mal. Havia de reaccionar, protegir-se!

“Emi”, va dir el Roger. La noia va callar de cop. La taula, la distància, amb el so del seu nom pronunciat pel Roger, van tornar a la normalitat. El ritme del temps, també.

“Digues”, va respondre l’Emi, ben atenta. “Vens a casa a fer la migdiada amb mi?”, va preguntar-li ell, conscient de la feblesa que sentia en aquells moments. L’Emi, en canvi, va veure en els ulls del seu xicot una innocència encantadora. Va somriure, ara sí tranquil·la, i posant la seva mà sobre la d’ell va afirmar: “anem-hi doncs.”

Quan l’Aida va sortir de la cuina, va servir un parell d’amanides en una taula i va recollir les restes de la taula del Roger i l’Emi. Va aixecar un moment la vista, eren una parella que sempre venien els divendres a dinar. Els va veure mentre la noia treia el pedal de la moto i se l’enduia caminant. Ell estava d’esquena tot i que de cop i volta es va girar cap el bar, com si notés que algú l’estava mirant. El sol ja no es reflectia en els vidres així que va veure com la cambrera recollia la seva taula. Hi havia alguna cosa en aquella noia…

L’Aida els va veure marxar. El noi li sonava d’alguna cosa però no recordava de què. Suposo que d’haver-lo vist al bar però ella, en general, no es fixava amb els clients, sempre anava amunt i avall i com que no era ella qui cobrava no retenia gens les cares… Però aquest noi el coneixia, i no sabia de què.