Etiquetes

Amics i amigues, escolteu això mentre llegiu, d’acord? Ens veiem al final del capítol! L’inici del vídeo és un programa musical, no en feu cas, ni dura massa.

Quan va sonar el despertador, l’Emi es va despertar revelant uns ulls tristos. Va empassar-se la saliva, el llit estava fred, no s’atrevia a girar-se. Al cap de cinc minuts, quan el despertador va tornar a sonar, l’Emi el va apagar definitivament, va respirar i va encarar-se a la realitat. Al seu costat, el Roger no hi era.

L’Emi va passar la mà per l’espai buit del llit. Era el primer dijous des de feia anys, ja, que el Roger no l’ocupava. D’una revolada, es va incorporar fins agafar el telèfon mòbil que tenia sobre la tauleta. El va encendre. Instants després el so d’un sms. Era del Roger, de les quatre de la matinada. Li deia que com que s’havia entretingut, se li havia fet massa tard i li sabia greu anar a dormir amb ella perquè la despertaria. Insistia, però, en veure’s per dinar a l’Adonis. L’Emi va suspirar, sense saber massa bé per què, com si es volgués tranquil·litzar. Va deixar el mòbil sobre ell llit, i se’n va anar al lavabo a dutxar-se.

Ja al carrer, a punt de pujar a la moto, les llàgrimes omplien els ulls de l’Emi. Feia dies que plorava molt, se sentia molt feble i desemparada. Es va posar el casc encara amb llàgrimes als ulls, no podia parar de plorar, però volia  marxar, anar a treballar, obligar-se a fer la seva vida…

Però els ulls plorosos li van ennuvolar la vista. La tristesa, el dolor, la van encegar, impedint-li veure el semàfor que es posava vermell just quan ella s’incorporava a la via amb la moto i pretenia creuar un carrer. Un cotxe li ho va impedir embestint-la de costat…

El Roger ocupava un seient de banc en una taula per a dues persones a l’Adonis. Feia estona que hi era. Mirava el rellotge. L’Emi arribava tard. Era estrany. L’Aida es va apropar a la taula: “Dines tu sol? No, espero la meva companya”, va contestar el Roger, descobrint uns ulls màgics, absorbents, que li parlaven. “Vols prendre alguna cosa, mentrestant? Val, una canya, siusplau!”, va dir el Roger. L’Aida va assentir abaixant la mirada. En aquell moment es va fixar que el noi estava nerviós, no parava de moure una cama, però era estrany perquè ho feia d’un costat a l’altre. En allunyar una mica, se’l va tornar a mirar, atreta per aquell moviment estrany. Sota el peu del noi hi havia un monopatí! Era ell, el noi del monopatí! La Isabel, la propietària del local, va demanar a l’Aida que no s’encantés, que hi havia moltes taules per atendre. “Si, però…, és que…”, va intentar aclarir l’Aida, però veient que no sabia com sortir-se’n, va respondre “Si, una canya pel noi de la tres”.

El Roger es mirava el mòbil, no tenia cap missatge. Va marcar un número…

El telèfon mòbil de l’Emi sonava sobre el seu llit, que aquell matí ni tan sols havia volgut fer.

Era estrany, deuria estar venint amb la moto, pensava el Roger.

Quinze minuts després, el Roger tenia uns natxos amb guacamole i una altra canya sobre la taula. A fora, plovia, i no hi havia rastre de cap moto vermella. El Roger no entenia perquè l’Emi no l’havia avisat del retard. Potser ho feia expressament, per tornar-li la jugada de la nit anterior… Però, i si li havia passat alguna cosa? “Què li has fet que avui triga molt?”, va exclamar l’Aida trencant el moment d’angoixa del Roger. El noi va aixecar el cap, se la va mirar fixament i va somriure, reconeixent-la finalment. “Tu no ets la noia que cantava sota la pluja, l’altre dia? Ostres, sí”, va respondre l’Aida. “Quina vergonya! Jo ja he vist abans que tu eres el noi del monopatí.” L’Aida va girar el cap, mirant la Isabel. Estava cobrant una de les darreres taules dels dinars, no quedava massa gent al local, així que sense saber massa bé per què, a l’Aida se li va ocórrer dir: “Si vols m’espero amb tu fins que arribi…”.

Ahir va passar una cosa màgica! La realitat i la ficció es van unir, us ho juro. Jo era al terrat d’un amic meu que viu en un carreró molt tranquil de Gràcia., molt a prop del bar Adonis, tot sigui dit!  Hi havia força silenci quan de cop i volta, un soroll em va sobresaltar. Un monopatí!! Algú circulava en monopatí pel carrer. Era el noi del monopatí!! Vaig començar a cridar: “És ell!!! El noi del monopatí!!!”, tota emocionada! Vam mirar a baix, la visió zenital del noi sobre el monopatí, negre nit, il·luminant-se intermitentment passant sota els fanals, em va fascinar!

Anuncis