Etiquetes

Au, va, que com que no n’hi havien prous, dos personatges nous, però només us n’ensenyo un, ok?

La Isabel sortia de la residència d’avis on el seu pare estava ingressat quan va veure el cartell. ES TRASPASSA. Era un antic bar que gairebé feia cantonada, just davant d’un pas de vianants, al carrer Bailèn amb Còrcega. Era un local gran, amb unes bones vitrines que donaven al carrer.

La Isabel es va posar nerviosa, allò podria ser el què estava buscant des de feia mesos, és més, no només ho podria ser, sinó que ho era. L’emoció li omplia el cos d’energia i de decisió, ho havia trobat! Ho tenia davant dels seus ulls !! però estava morta de por ! El seu futur passava per canviar de vida, deixant enrera un marit i un passat que no menystenia però que ja no l’omplien. Però la Isabel tenia molta por, por a equivocar-se, por a fer-ho malament i a trobar a faltar el què feia pocs mesos, en el fons, que havia deixat anar voluntàriament.

Els peus li van anar sols ja que, sense saber com, es va veure dins del local, preguntant pel seu propietari. Mentre xerraven, les seves cames tremolaven però al mateix temps els seus ulls s’encenien, finalment. L’oferta era boníssima per la zona que es tractava. Trucaria un amic seu aparellador per comentar les obres que farien falta i amb una mica de seny, bon gust, i atreviment, la cosa quedaria perfecta…

Mesos més tard, el bar restaurant Adonis obria les seves portes. El dia de la inauguració, la Isabel havia convidat familiars i amics a prendre una copa de cava. Estava contenta, i radiant. L’experiència de muntar un negoci i de fer-lo tirar endavant l’excitava i tot plegat la feia sentir molt bé amb ella mateixa. Era una  sensació que mai no havia viscut abans, i estava contenta d’haver-ho aconseguit!

En mitja hora el local estava ple de coneguts i de curiosos del barri que volien descobrir el nou bar. Un cartell a la vitrina els convidava a fer-ho.

El Roger i el Xavier, que viuen al carrer Tordera cantonada Bailèn,  no es van voler perdre l’ocasió de prendre una copa de cava gratis. Potser també hi hauria piscolabis, i així ja haurien sopat. El Xavier és el company de pis del Roger, 27 anys, un dropo seductor que no veu mai a la nòvia i que canvia d’amant cada setmana! Quan van entrar al local, el Roger es va quedar embadalit. El lloc era agradable, cuidat, la llum suau, l’espai era considerable… El Xavier, en canvi, el va trobar massa pijo i ple de gent pija. La única cosa que li va agradar, o millor dit, la única persona, va ser la Isabel, que ella mateixa els va donar la benvinguda i els va oferir una copa de cava. “Tio, tio, has vist aquesta tia?”, va dir el Xavier. “M’encanta! Les ties, en aquesta edat van molt necessitades i aquesta té un polvo que t’hi cagues!”, va sentenciar el Xavier.  El Roger se’l va mirar amb menyspreu i el va deixar sol, a la recerca d’alguna cosa per picar.

Assegut al banc del fons del local, mirant per la vitrina, va veure una bici blanca amb tot de floretes pintades i una cistella de vímet al darrera. Una noia petita i morena l’estava lligant amb candau a una farola. Instants després, l’Aida entrava per la porta, alertada per un altre cartell que deia que es necessitaven cambrers. A dins, la noia es va quedar meravellada. El local desprenia un aire elegant i modern que la van fer sentir còmoda a l’instant. La Isabel es va anar a presentar i a oferir-li una copa de cava. En veure-la, l’Aida va somriure. La Isabel semblava una bona persona, tenia una bona àurea i això, per a ella, era imprescindible. “Hola, jo sóc l’Aida, i m’agradaria treballar amb tu”. La Isabel també va somriure, aquella noia desprenia una cosa especial que no sabia explicar. No van trigar gens ni mica en posar-se d’acord. “Comences dilluns!”.