Etiquetes

Per aprofundir una mica més en els personatges, i amb una petita llicència que em permetreu tots i que he pogut evitar!!!Hehehe!

Aquella nit, la Isabel comptava amb l’ajuda de l’Aida per recollir. La noia i ella s’avenien especialment i a més  s’havia ofert per ampliar el seu horari els dies que fos necessari. Mentre començaven a netejar, la Isabel i l’Aida es van posar a parlar de la parròquia habitual del local. Un d’ells, el més evident potser, encara el tenien al bar. Es tractava del Xavier, company de pis del Roger.

Xavier Beltran

Des que l’Adonis va obrir que s’hi deixava caure per mirar de seduir la Isabel. Ella se’n reia i no li feia gens de cas, però a l’Aida no li podia amagar que li feia il·lusió que un noi força guapo i més jove que ella se’n sentís atret. El Xavier estava assegut al fons del local, acabant-se l’enèssim gintònic amb la mirada perduda a l’altra costat de la vitrina. De tant en tant, fixava els seus ulls en la Isabel i quan ella el mirava o ell demanava una altra copa, li llençava una mirada, la més seductora possible, que feia esclatar de riure a la propietària del bar.

“També hi ha aquella parella que ve a dinar els divendres!”, va afirmar la Isabel. “Ah sí? No m’hi he fixat mai!”, va respondre l’Aida.  “Perquè tu vas a preu fet !, i això està molt bé, ep !, que no em queixo ! Però a mi m’agrada observar la gent i adonar-me dels qui tornen. A més, el tio em sembla que és amic del Xavier.” L’Aida sempre anava de bòlit i no es fixava en els cares de ningú. “ N’hi ha més, però la meva preferida és l’escriptora. L’escriptora?”, es va sorprendre l’Aida. “Si. És una noia de la teva edat, més o menys, que de tant en tant ve aquí, si està lliure sempre tria la taula il·luminada i es pren una copa de vi o un tè mentre escriu en una Moleskine negra.” L’Aida es va mirar la seva cap, encuriosida per tot el què li estava explicant.

Quan la Isabel va abaixar la persiana i es disposava a acomiadar-se, l’Aida tenia ganes d’allargar la nit i li va proposar fer una copa a La Fourmi, el seu bar preferit, després de l’Adonis, és clar! La Isabel va acceptar encantada, li venia de gust conèixer aquella noia fora de l’ambient laboral i li feia il·lusió que fos ella qui li ho hagués proposat.

Amb un còctel cadascuna, els temes van sorgir fluidament. El pare de l’Aida havia mort feia dos anys per una insuficiència respiratòria i la seva mare va morir d’un accident quan ella era molt petita. Gairebé no se’n recordava. Al seu pare sempre li havia costat parlar-ne. Ni els anys ni les altres parelles que havia tingut havien aconseguit apaivagar el dolor que la seva pèrdua li provocava. L’Aida i ell no es van entendre massa, però sí que es van estimar molt… La Isabel es va entendrir en sentir aquelles paraules. Pensava en el seu pare, malalt d’alzheimer des de feia set anys i que vivia en una llar d’avis prop de la zona on estaven. La seva mare també era morta. L’Aida no havia tingut una mare, i la Isabel, en canvi, no havia tingut fills. A la seva edat encara podria, si més no potser adoptar-ne un, però la seva vida havia agafat un altre rumb i tenir un fill sola, amb un negoci propi, sense horaris, no li semblava el més apropiat.

Hi va haver un moment de silenci que van aprofitar per fer el darrer glop de beguda. La Isabel es va fixar que l’Aida aclucava els ulls cada vegada que xarrupava la canyeta. Tenia unes pestanyes llargues que feien de la seva mirada una de les més dolces i a la vegada seductores que havia vist mai. Li agradava l’Aida, estava contenta d’haver-la conegut. Tenia al seu davant la filla que sempre hauria volgut tenir. Va obrir la boca disposada a explicar-li-ho, però es va estimar més no dir-li res.