Etiquetes

Va de mirades, que de vegades diuen molt més que les paraules.

El Xavier es va aturar al davant de l’Adonis. La Isabel no el va veure fins que no va notar la mirada del noi clavada al seu clatell. Es va girar cap al carrer, ell era allà, immòbil, mirant-la d’una manera especial, amb un desig sincer, i amb el convenciment que no ho tenia tot perdut, tal i com ella sempre li havia volgut fer entendre. La Isabel va sentir com s’anava atabalant per segons, i com una tensió s’apoderava de la seva esquena i de la seva panxa. Aquells ulls la despullaven, i l’acaronaven i ella no sabia què fer.

De cop i volta va reaccionar i es va ficar rere la barra, per intentar distreure’s fent qualsevol altra cosa. El Xavier va passar de llarg. La Isabel, nerviosa, esperava sentir la seva veu demanant-li un gintònic d’un moment a l’altre però en comptes d’això un home amb una veu greu, amb un punt solemne, va pronunciar el seu nom: “Isabel!”.

La Isabel va aixecar el cap, incrèdula. El Manel, el seu ex-marit, era allà, davant seu, després de molts mesos trobant-lo a faltar malgrat no haver gosat dir-li res. Altre cop no sabia què fer, i encara menys què havia de sentir. Una barreja de sorpresa, alegria, i decepció inundaven el seu cos. La Isabel va mirar a fora, al carrer, buscant retrobar-se amb el Xavier, però no hi era, no hi havia ningú. “Com estàs?”, va preguntar el Manel. Aquella pregunta la va trasbalsar. Per un moment va sentir com les seves cames fluixejaven i cedien. Però per sort es va aguantar a temps a la barra i dissimuladament va superar el moment de feblesa contestant amb un “molt bé!”, forçat al cent per cent però que a la vegada li va donar temps per a recuperar-se i encara més per creure-s’ho.

“Molt bé”, va tornar a repetir, més convençuda, mentre respirava retrobant-se amb la calma i les forces que necessitava. “I tu?”, va preguntar al seu torn, intentant ser educada, malgrat que en aquell moment el seu interès era en un altre lloc. “Bé, anar fent”, va contestar-li ell, just quan una rossa pija, imponent, amb força retocs de bisturí va interrompre la conversa, tot agafant-lo per l’espatlla esquerra. “Carinyo, pregunta si a dalt hi ha lloc perquè aquí està ple”. El Manel va romandre quiet, mirant-se la Isabel. Van ser uns instants incòmodes, feridors. “Em sap greu, senyors, però a dalt tampoc hi ha lloc”, va respondre amb decisió la Isabel. “Ens esperem a la barra?”, va suggerir la rossa al Manel. “No, no, marxem”. I mentre el Manel deixava passar la seva nova companya, es va girar per acomiadar-se de la Isabel, però no va gosar dir res. N’hi va haver prou amb les mirades de l’un i de l’altre.

Després d’uns minuts que es va esperar per donar-los temps a anar-se’n, la Isabel va agafar un cigarret, un encenedor i va sortir a fumar. A fora, però, l’encenedor no funcionava. Assegut en el graó de l’aparador de la cantonada, el Xavier, fumava. La Isabel, amb un somriure tímid però reconfortant, s’hi va apropar amb el cigarret als llavis. El Xavier es va incorporar per a encendre-l’hi. Amb l’emoció de poder jugar a interpretar un paper amb la persona que li agradava – ah!, però el Xavier li agradava de debò? O era un passatemps per a tirar endavant? – , ella li va preguntar: “Què hi fas  aquí? Esperar-te”, va sentenciar ell. “Sé que algun dia em diràs que sí. Ho noto per com em mires.” Tremolant per dins, però amb l’experiència de l’edat, la Isabel va replicar “I com et miro, a veure?” El Xavier va expulsar el fum i es va apropar a poc a poc a la cara de la Isabel. Els separava un pam. La Isabel intentava amb totes les seves forces dissimular el tic que li apareixia a l’ull dret quan tremolava de nervis com aleshores. Els ulls del noi espurnejaven…

La Isabel va respirar profundament unes quantes vegades, i tot seguit, sostenint-li la mirada i amb les paraules molt ben pensades, va deixar-li anar, amb la veu més tranquil·la que va poder fer: “Xavier, de debò, no t’equivoquis més.”