Etiquetes

Ei, bon any a tothom! No m’havia esfumat, no!! Només que les festes m’han mantingut una mica apartada de l’ordinador i després ha calgut recuperar els hàbits, les ganes i les idees!!

Us adjunto una mica de música per acompanyar la lectura. M’interessa la cançó. Les imatges tenen bona pinta però me les he mirat per sobre i en tot cas no tenen res a veure amb la història.

Precisament podia sortir d’hora de l’estudi, aquell dijous, però el Roger es va estimar més quedar-se una estona més. Li va dir al seu cap que tenia feina endarrerida i que ja tancaria ell.

Sol, davant de la pantalla de l’ordinador. Quiet.

Va romandre tanta estona així que l’ordinador es va apagar per estalviar energia. La pantalla negra el va sobresaltar. Se’n va adonar perquè hi va veure la seva cara reflectida. Quina hora era? Dos quarts de set de la tarda. Si s’afanyava podia arribar a casa l’Emi a les set, deixar la mica de roba que duia neta al cabàs i apropar-se fins a la Boqueria a comprar alguna cosa de peix. Seria una sorpresa. Ella arribaria a les 20h, dos quarts de nou i ja se’l trobaria allà, fent-li el sopar i oferint-li una copa de vi negre mentre l’enllestien tots dos. Sí!

Va apagar l’ordinador amb presses i ganes, es va posar a recollir precipitadament les fotografies escampades per tota la taula quan sense voler va tombar el marc amb la foto de l’Emi i ell fent-se un petó apassionat. No es va trencar, per sort. El Roger es va seure per calmar-se una mica. Es va posar a mirar la foto. Era del dia que havia aconseguit la feina a l’estudi i el seu cap li havia donat permís per utilitzar-lo per fotografiar l’Emi. Aquell nit va ser genial. Va anar a buscar l’Emi a la feina, li va lligar un mocador al voltant dels ulls, i va conduir ell la moto fins al Carrer Ramon Turró tocant la Rambla del Poble Nou. Va ajudar l’Emi a pujar les escales, li va fer jurar una vegada i una altra que no veia res i quan van ser al centre de tots els focus, la va fer seure en una butaca de vellut vermella. Instants després, el Roger li va treure el mocador, es va col·locar sobre les seves cames i va besar la seva noia, de manera que la càmera, que ell havia programat amb el disparador automàtic els fes aquella fotografia de perfil…

La va col·locar novament al seu lloc. No. Definitivament avui no tenia ganes de veure-la. Va tornar a encendre l’ordinador i es va posar a treballar una estona més…

Quan va tornar a mirar l’hora, eren dos quarts de nou. L’Emi el deuria estar esperant. Va agafar el mòbil, no tenia cap missatge seu. Amb pocs segons li’n va enviar un que deia que s’havia trobat un amic que feia anys que no veia i li venia de gust prendre alguna cosa per sopar amb ell. Vindria a dormir, però.

El cabàs no pesava massa, i com que no feia massa fred malgrat la mica de vent, va voler tornar a casa amb el monopatí. Ja era fosc, i no es va fixar que els núvols amenaçaven amb pluja. Per sort, va començar a ploure de Diagonal en a munt, mentre pujava pel Passeig de Sant Joan. A l’alçada de Còrcega, mentre esperava que el semàfor es posés verd i intentava que la roba del cabàs no es mullés, es va fixar amb una noia morena, petiteta, que duia uns auriculars integrals i cantava com si estigués sola dalt d’un escenari. El Roger va notar com la seva cara passava de la seriositat i la preocupació al somriure, li feia gràcia que la noia estigués tan ficada en el seu món que ni el veiés. Deuria sentir-se realment bé aquella noia per cantar d’aquesta manera. No pas com ell, segur…

Quan la va tenir prou a prop per parlar-l’hi li va sortir de dins, sense aturar-se, « cantant així de bé segur que demà farà sol »… Llàstima però, que la noia no el sentís portant els auriculars…

Quan va entrar a casa, el Xavi estava estirat al sofà mirant la televisió. El Roger va deixar anar un “Hola” mentre passava pel davant del seu company de pis. El Xavi se’l va mirar estranyat. Si avui era djous! “M’acabo de creuar amb una noia guapíssima que cantava sola pel carrer!”, va cridar el Roger des de la seva habitació. “Guapa, però boja… Totes són iguals…”, va remarcar el Xavi. “Però, escolta!, em podries haver avisat que vindries, no?, que una mica més i em pilles follant amb la Isabel al sofà!”. El Roger va arrossegar els peus fins arribar al menjador i seure a la butaca de vellut vermella. Es va mirar el seu company, amb cara d’incredulitat. “Tu flipes, xaval. Però si la tia aquesta passa de tu!  A més, ja et vaig dir que res de follar al sofà, em sents? Que després trobo taques sospitoses i em fot fàstic seure”, va contestar. “Val, però què fots aquí? No hauries de ser a casa l’Emi?”, va preguntar el Xavi. El Roger va fer un llarg sospir i va sentenciar. “No, s’ha acabat! Ho tinc decidit.”