Etiquetes

La Isabel va tirar el cap enrera fent volar els seus cabells com si d’un anunci de xampú es tractés. Els rínxols li acaronaven una esquena nua que dues mans, les mans del Xavier, es resistien a deixar anar. Ella estava asseguda entre les cames d’ell, movent-se, contornejant-se, resistint-se a l’adveniment cada cop més immediat del plaer absolut. La mà esquerra del noi es perdia entre els cabells de la dona, els hi recollia, els estirava, li movia el cap a cops secs, com a una titella. L’altra mà buscava les cuixes primes però musculades del cos de ballarina de la Isabel, un cos que feia delir completament un Xavier excitat, desesperat, entregat. Els seus nassos es fregaven i acaronaven les galtes, i els ulls de l’altre. Els seus llavis no gosaven separar-se, l’alè  de passió de tots dos els mantenia en vida…

Pipipipipit, pipipipipit, pipipipipit…  El braç del Xavier es va deixar caure fins el terra. Va palpar encara adormit el telèfon mòbil el qual va estar a punt de colar-se sota el sofà. Fent un esforç descomunal, va entreobrir els ulls per aturar el despertador i mirar quina hora era. Dos quarts de dues. L’acumulació de llaunes buides sobre la tauleta no feien res més que desvetllar el motiu del seu intens mal de cap. Com va poder es va aixecar del sofà, i es va disposar a encarar el camí fins el bany. Durant el trajecte, amb una mà per sobre del seu entrecuix testimoni del somni que acabava de tenir, va topar amb la tauleta primer, i amb el sofà després. Quan va passar pel costat de la porta de l’habitació del Roger, li va estranyar veure-la tancada. Normalment la deixava oberta quan se n’anava a treballar. Als pocs segons una alarma de dins de l’habitació va confirmar-li que el Roger no s’havia llevat aquell matí. Preveient que el Roger es voldria dutxar de seguida, el Xavier va córrer fins el lavabo disposat a somniar despert una estoneta més.

Pom, pom, pom! “Tío, en tens per molt o què?, va cridar el Roger. “No, ja estic. Si tens pressa ja em dutxaré després”, va dir el Xavier mentre obria la porta del bany. “I tu? com és que no has anat a treballar?”, va preguntar el Xavier. “No m’hi he vist en cor, i a més no he pogut dormir en tota la nit. Entro, val?”, va sentenciar el Roger fent fora literalment el seu company de pis del llindar de la porta.

El Roger es va mirar al mirall, feia ulleres i mala cara. Ja sense el pijama es va ficar sota la dutxa i va deixar que l’aigua caigués per sobre seu una bona estona, sense fer res. Les gotes li resseguien tot el seu cos, desvalgut, lax.

Vestit amb un gersei, uns texans i unes converses, es va tornar a mirar al mirall, però aquest cop al de l’entrada. La dutxa li havia sentat bé i feia més bona cara, malgrat tot. Es va posar l’americana de pana, va comprovar que duia el mòbil, la cartera i les claus, va agafar el monopatí i va sortir de casa deixant anar un crit en forma d’adéu.

El so de les rodes del seu monopatí van interrompre el silenci del carrer Tordera. El Roger va patinar per tot el carrer, dibuixant una línia recte fins arribar a Bailèn. Allà va frenar, i es va esperar a què tots els cotxes haguessin passat per poder creuar el carrer i baixar fins a la cantonada a bord del seu monopatí. En arribar, la moto de l’Emi no estava aparcada davant de l’Adonis. Va entrar a l’Adonis, i com sempre, la Isabel els havia reservat la seva taula de la vitrina.

El Roger començava a impacientar-se. L’Emi no acostumava a arribar tard, i menys a no avisar. La cambrera li va oferir una cervesa i uns natxos mentre esperava. Li van venir de gust, i a més, aquella cambrera era… la noia dels auriculars! Quina casualitat! Sabia que l’havia vista abans però no aconseguia saber on.  La noia se’l mirava, ell també se la mirava. Tots dos  se n’adonaven i dissimulaven. De cop i volta, però, la noia s’hi va apropar i li va dir: “Què li has fet que avui triga molt?”, va exclamar la cambrera trencant el moment d’angoixa del Roger. El noi va aixecar el cap, se la va mirar fixament i va somriure. “Tu no ets la noia que cantava sota la pluja, l’altre dia? Ostres, sí”, va respondre ella. “Quina vergonya! Jo ja he vist abans que tu eres el noi del monopatí.” La noia va girar el cap, mirant la Isabel. Estava cobrant una de les darreres taules dels dinars, no quedava massa gent al local, així que amb dubtes evidents, li va suggerir: “Si vols m’espero amb tu fins que arribi. Tot un plaer”, va afirmar el Roger, amb un somriure a la cara.

Anuncis