Etiquetes

,

Escolteu això mentre llegiu.

16h10. Fa un sol espaterrant a fora, i jo, malgrat viure en un tercer i en un edifici amb molt mala orientació, em salva estar gairebé en una cantonada i m’entra molta llum. El llit és ple de trastos i roba, ho arracono tot. Amb un coixí a l’esquena, un paper de carta (sí, ho heu sentit bé, paper de carta!) de Praga, un bolígraf i un llibre per recolzar-me, em disposo a escriure una carta a algú que no us puc desvetllar, és un secret que només sap la meva mare. Tinc l’ordinador al costat, que el faig servir per escoltar música. Busco la banda sonora original de la pel·lícula “The Road”, que vaig anar a veure ahir. Les primeres músiques m’agraden. Tot flueix bé, i gaudeixo de la llum, i de l’escriptura.

De cop i volta, poso “Memory”… Instants després paro d’escriure i pujo el volum de la música. Ara també ho faig, i feu-ho vosaltres també amb la lectura. Pareu i torneu a posar el vídeo. Ens retrobem després.

Què? A mi m’ha atrapat, m’ha posat la pell de gallina, un nus a la gola i uns ulls plorosos. L’ambient, l’atmosfera m’ha embolcallat. És com si la música fos una mena de llum que s’expandís per tot el meu cos, m’escalfés, i  m’abracés…

Anuncis