Etiquetes

Recordeu com va començar tot? O millor dir, com va acabar el començament de tot…? Pels moments de realitat que superen la ficció, pels moments que et penses sempre que només passen a les pel·lícules fins que et passen de debò… encara que tot això sigui ficció… o no. (Perdoneu per la qualitat del vídeo).

Quan es va acabar la cançó, l’Aida va obrir els ulls, tímida i avergonyida. El Roger la va agafar per darrera i per la cintura… “Aquesta, oi? Hahahaha!!! Sí, aquesta, va respondre ella. M’agrades!”, va dir ell, content i satisfet.

El rastre del lleuger tacte de les mans del Roger a la seva cintura, el seu somriure, les seves paraules… L’Aida intuïa que aquell era l’inici d’un camí sense retorn, i de destí completament incert. Seria un camí curt? Llarg? Amb revolts? Desviaments? L’Aida no sabia què fer. Feia temps que no sentia una emoció veritable com aquesta, aquest neguit, aquestes ganes de deixar-se anar. Sabia que el camí que intuïa era difícil, però el Roger semblava estar obrint-li les portes. I si l’estava malinterpretant? Al cap i a la fi, ell tenia nòvia. I si era ella qui s’estava embalant?

“M’encanta el Rufus! A tu no?”, va interrompre el Roger, fent-la tornar a la terra. “Want.”, va deixar anar l’Aida.”Què?”, es va estranyar el Roger. “Want, la cançó que sona. M’agrada molt”. L’Aida va dir això últim mirant-se el Roger als ulls. Ell es va sorprendre, fins aleshores l’Aida s’havia mostrat més reservada i aquella mirada era el primer signe evident d’una comoditat expressada a través d’una sinceritat adquirida durant el parell o tres d’hores que havien passat junts. L’Aida va notar la sorpresa del Roger i per un instant se li va passar pel cap excusar-se, però no ho va fer. No. De què s’hauria hagut d’excusar?  Aquell estava essent un d’aquells moments que només passen en les pel·lícules i sabia que el guió exigia mantenir la mirada amb totes les seves conseqüències.

Encara sonava “Want”, així que el Roger va trencar lleugerament la tensió que s’havia generat entre ells dos agafant-la per la cintura i començant a ballar. L’Aida se’l va mirar, tímida, però amb un lleuger somriure que demostrava il·lusió, i el va agafar per les espatlles. El Roger era força més alt que l’Aida, així que el cap d’ella li arribava a les espatlles d’ell. L’Aida s’hi va recolzar, i va intentar relaxar-se mentre ell l’estrenyia cap a ell amb una mà, i l’altre es perdia entre els seus cabells llisos i negres. De seguida van notar cadascú la respiració de l’altre, primer dubtosa i irregular, després coordinada i allargada, prou còmoda com per adonar-se que aquell moment estava essent, aquesta vegada sí,  massa íntim. Per sort, la cançó es va acabar. Van parar de ballar. Van seguir abraçats uns segons fins que ell va deixar anar: “Marxem? Si”, va respondre l’Aida. “Si vols compartim un taxi”.

El trajecte amb taxi va ser curt, primer baixaria l’Aida. No es van dir res durant tota l’estona. Ella no s’hi atrevia. Ell pensava en el què  li hagués agradat fer, realment, però no podia…

“Té, cinc euros”, va dir l’Aida posant-li un bitllet a la mà. El taxi s’havia aturat i ell no se n’havia ni adonat. “No, no. No cal, dona, si jo visc aquí mateix.Insisteixo”, va respondre-li mentre se li acostava i li feia dos petons, un a cada galta.  “Bona nit”, li va deixar anar, dolçament, mirant-lo als ulls fugaçment. “Bona nit”, va contestar el Roger. “Ens veiem a…”, l’Aida ja havia tancat la porta i es dirigia cap el portal de casa seva, en plena plaça de la Sagrada Família.  “l’Adonis, demà mateix….”. El taxista va arrencar tot seguit.