Etiquetes

Teresa, aquesta vegada no he trigat tant, ho veus!!;-) De vegades hauriem de permetre’ns més fer el què realment desitjem. De vegades, jo ho faig. Confesso que no sempre surt bé, però la gent acaba apreciant aquesta manera de ser.

El Roger tenia el dia lliure perquè havia treballat el dissabte, així que per una vegada podia anar a veure l’Emi al migdia, i dinar amb ella, que feia temps que no ho feien. Des que ella havia tingut l’accident, hi anava cada dia, però a la feina els horaris eren molt variables i gairebé sempre s’hi passava pels vespres, una estona abans de sopar. La mare d’ella es quedava a dormir al sofà, i durant el dia, l’Emi sempre tenia algú que li fes companyia, així que el Roger no s’hi estava mai masses hores. A més, ella es cansava molt, amb el collaret ortopèdic, el reforç a la columna i la cama enguixada.

Era migdia quan sortia de casa. Arribaria a temps per fer el dinar: una amanida i la seva especialitat en pasta, que tant li agradava a l’Emi. Amb el monopatí sota els peus, va arribar ràpidament al Passeig de Sant Joan. Quan va arribar a l’alçada del carrer Rosselló, el Roger es va sorprendre’s a sí mateix, somrient. Aquell era el carrer on per primera vegada es va fixar amb l’Aida, aquella nit que plovisquejava. Ella cantava com si estigués sola, ell tornava de la feina, trencant per primera vegada  el costum dels dijous de dormir a casa l’Emi. 

El Roger va mirar l’hora. Les 12.05h. L’Aida no trigaria en anar a treballar. Havien passat quatre dies de la nit que es van trobar al Raval, i no havia tingut temps de passar-se per l’Adonis a saludar-la. Ara sabia on vivia…

El Roger es va quedar uns instants que li van semblar eterns, quiet, plantat en el mig del pas de la gent, que l’esquivava rondinant. La volia anar a veure. Però per què? Expressament? O podria fingir una extranya casualitat? « Conec algú més que visqui per allà ? », va pensar fins i tot. Però res. Tampoc no se li acudia res que pogués fer per la zona per poder justificar la topada casual…

Començava a notar els nervis a la panxa. Quina tonteria! Ni que tingues 15 anys! Ell què volia ? Veure-la, no? Doncs sí, això mateix, veure-la, saludar-la, fer-li una sorpresa i desitjar-li, simplement, un bon dia. No hi havia cap mal en això.

Tot d’una va aprofitar que el semàfor encara estava verd pels cotxes però no em passava cap per muntar sobre el monopatí i lliscar sobre l’asfalt del carrer Rosselló a gran velocitat. Va fer el mateix baixant per Sardenya fins arribar a la Plaça de la Sagrada Família. El centre de la plaça estava asfaltada, les voreres eren llises i podia patinar sense problemes. Amb pocs segons es va plantar al carrer Sicília, a mitja alçada de la plaça, just davant del portal de l’Aida. De cop i volta algú va obrir la porta: ràpid, una excusa, o alguna cosa enginyosa a dir-li! Nervis!…

No era l’Aida.

Buf! Millor! El Roger es va calmar una mica. Total! Si acabava de decidir minuts abans que no s’inventaria cap excusa, només li diria que s’havia desviat del seu camí per saludar-la.

Tot d’una, el soroll de la porta! Una mirada furtiva. Una iaieta que torna de fer la compra al mercat.

El temps passava lentament pel Roger, cada vegada més ansiós amb la situació. No es va adonar, però, que ja eren dos quarts d’una. Un avís d’sms al mòbil el va alertar de l’hora. Era l’Emi, que li deia que s’afanyés que la seva mare havia de marxar i ella no es volia quedar sola.

El Roger va sospirar. Sí, se n’havia d’anar. Va començar a caminar mentre responia el missatge de l’Emi. “Tranquil·la, de seguida arribo. És que m’he liat agafant… ». Alguna cosa va fer que el Roger, que ja estava gairebé a la cantonada del carrer Mallorca, es girés cap enrera. L’Aida, en aquell moment, sortia corrents del portal i pujava Sicília amunt per anar a treballar. El Roger va somriure. L’Aida feia tard, també. Va seguir escrivint el missatge al mòbil. “… un nou camí ».