Etiquetes

Torno a casa, dissabte al migdia, en autobús. Com gairebé sempre, em quedo dreta, al costat dels vidres, per distreure’m amb els cotxes i aïllar-me millor escoltant música. De tant en tant, però, em giro per veure les persones que pugen a l’autobús. De cop i volta em fixo en un nen i una nena. Ell és més gran i més alt que la seva germana. Té la pell morena, el cabell negre i destaquen, de la seva cara, unes celles prominents. El nen vol seure al fons. La nena, més petita, té la mateixa pell morena però el cabell castany molt clar i molt arrissat. El serrell el té tot escrespat i cap a munt. Ella vol seure al davant. La mare, al darrera dels fills, rossa i de pell clara, no sap massa què fer. Primer sembla que convenç a la filla petita per seure al darrera, i de fet, ella se n’hi va i es col·loca al costat del seu fill. Però a continuació, la cosa canvia. La nena no cedeix i es posa a bramar. Els seus principis de plors exagerats i reveladors de queixa es fan sentir per tot l’autobús, que a més a més és doble.

S’esdevé aleshores un gir que potser era evident però que per a mi va ser inesperat. En un moment meu de distracció canviant de cançó de l’mp3, la mare i el nen van fins on és la nena. La mare s’asseu al costat de la filla, el fill es queixa menys del què m’esperava i acaba assegut, per odre de la seva mare, al seient del darrera que a sobre està col·locat per anar d’esquenes. La filla, però, tampoc no està feliç. Interpreto que la mare li està fent una xerradeta sobre el què acaba de fer i sobre el respecte al seu germà i sobretot a les decisions preses per la mare. La nena fa morros, però escolta a la mare.

Jo penso en el nen, que va d’esquenes, que es deu sentir perdedor i traït, desprès d’haver conseguit imposar-se sobre la seva germana, més petita que ell, a més a més. Em sorprèn, i aquí és on somric, que la mare pensa el mateix que jo i gairebé de forma inconscient, sense ni tan sols girar-se, allarga el braç esquerra fins a tocar amb la mà el capet del nen i fer-li unes carícies no sé fins a quin punt reconfortants per a ell però en tot cas, per a mi sí. És un gest savi, però intuitiu. Quan acaba, segons després, la mare pessiga amb dolçor la galteta de la nena i li acarona la cara.

Somric encara més. Tinc la sensació d’haver presenciat un moment íntim entre una mare i els seus fills.