Etiquetes

Com si res, com si no n’hi hagués prou, apareix un personatge nou. La veritat és que es tracta d’una mena d’homenatge a un amic meu que fa cosa de mesos, cap a finals de l’any passat, em va explicar una història molt maca. Li vaig demanar permís per escriure-la, adaptar-la, modificar-la, continuar-la… Aquí la trobareu per primera vegada, insinuada. I és que la inspiració no se sap mai on la pots trobar.

Un vídeo, novament, per acompanyar.

L’Emi no entenia perquè el dia en què el Roger podía arribar més d’hora s’entretenia agafant un nou camí. En fí… Va deixar el mòbil a la tauleta de nit, sobre  una pila de llibres. El de sobre era “El quadern de Noah”, de Nicolas Sparks.

En el seu estat, no podia fer massa cosa que romandre al llit, així que va obtar per seguir treballant amb el seu ordinador portàtil. Quan el va obrir, a la pantalla va aparèixer un article a mig fer titulat: “Com sobreviure a una baixa d’un mes. Diari d’una convalescent”. El seu cap li havia proposat que fes una columna diària pel blog de la revista. Així es distreuria i no perdria l’hàbit d’escriure. Així doncs, l’Emi va aprofitar el retard del Roger per mirar d’enllestir la seva columna.

Teclejat frenètic, ritme accelerat…. Pausa. L’Emi no sabia com acabar la frase. “Supr”…

Teclejat dubitatiu, ara lent, ara histèric. Pausa. Bloc i eliminar paràgraf. L’Emi, definitivament, s’havia bloquejat. Quina ràbia!

Va mirar l’hora, i la seva cara va canviar de cop. Les 12.35h! Amb un somriure, tímid, i una caiguda d’ulls, es va connectar a l’Skype. Va buscar els contactes que estaven connectats en aquell mateix moment. Ell ho estava. No trigaria gens en dir-li alguna cosa, segur!, portaven fent-ho cada dia així des que li van donar l’alta a l’hospital. De seguida, es va posar els auriculars amb micro. Es va arreglar una mica els cabells. Els segons d’espera es feien eterns. Què passava!!!?? Precisament avui que li tenia preparada una sorpresa. 12.37h, vaaaaa!!

“Bon dia, maca!”, va exclamar de cop i volta, una veu masculina. El tímid somriure de l’Emi es va transformar en riatlla alegra i sincera. No sé com ho feia, però aquell noi, aquella veu, aquell entusiasme l’animaven a l’instant. Se sentia unida a aquella persona, l’havia ajudada tant en els moments més difícils…

“Com estàs? Què fas? Què m’expliques?…”, va insistir la veu. A la pantalla de l’ordinador portàtil va aparèixer pocs instants després la cara de l’Albert, un noi alt, atractiu, amb el cabell molt curt i un somriure d’allò més agradable. “Què guapo que estàs avui!”, va deixar anar estranyament l’Emi. “Segur que vas a treballar? Mmmm, t’agrada eh? Hehehe, jo sempre procuro anar guapo a la feina, no saps mai a qui pots conèixer…”, va respondre somrient l’Albert. “Si, si, és clar, no fos cas que aparegui la noia de la teva vida!”. Quan l’Emi va acabar de dir això va callar de cop. Ho havia dit sense pensar, sense cap mala intenció. L’Albert era el seu amic, en el fons…El noi es va quedar una mica desconcertat, però va reaccionar de seguida: “Ei, tia, doncs saps que fa cosa d’un parell de setmanes la vaig conèixer. Si, preciosa tota ella. Tenia tanta por quan va arribar. Va tenir un accident de moto. I a més estava molt trista…”. L’Emi se’l mirava, es mirava la pantalla. Les llàgrimes començaven a fer-se visibles, alguna es deixava caure per les galtes. “Era perfecte, bé, ho deu ser encara, suposo. Però té un defecte! Ah sí?”, va exclamar-se l’Emi encuriosida pel defecte que suposadament tenia. “Quin?, quin? Doncs que té novio, ves!!!”, l’Albert es va posar a riure, i l’Emi també. La facilitat amb què l’Albert duia la situació la feia sentir molt còmoda i li permetia conèixe’l millor i gaudir de la seva amistat. “Albert, escolta, que tinc una sorpresa per a tu!”, va cridar l’Emi. “Quina? Un striptease? Ai no, que no tens webcam! Burro!! Estic jo per striptease, ara!”, va replicar ella. I abans que ell digués res, es va retocar altre cop els cabells, es va passar les mans per la cara, va col·locar la webcam i la va activar.

El somriure de l’Albert va ser imminent. “Nena, que ens podem veure!! Qué bé! M’encanta!!”, es va exclamar ell. “Li vaig demanar al jefe que me’n comprés una, que així podria fer petits vídeos pel blog. Bona idea, nena!”, va afegir l’Albert. “Per cert, estàs guapíssima!”. L’Emi va baixar els ulls, avegonyida.  “Gràcies per la sorpresa. De res”, va respondre ella. “I què fas ara?”, va preguntar ell. “Espero el Roger, que fa tard. Avui ve més aviat, però,  i em farà el dinar.” L’Emi no podia evitar sentir-se incòmoda parlant del Roger a l’Albert. A més, ara no es podia amagar, ell li estava veient la cara. “Tot segueix com sempre, pel què veig.”, va sentenciar l’Albert. “No vegis com em cuida, em tracta com si fos una reina!”, va afegir la noia, cada vegada més trista. “Emiii! Però que no ho veus? Ho fa perquè estàs així! Podria no fer-ho, Albert, i haver tallat amb mi, però en comptes d’això, cada dia el tinc al meu costat. Un no se sacrifica tant per a algú a qui no estima, d’això n’estic convençuda”, va contestar la noia. “T’equivoques completament. T’ho dic perquè sóc un tio i els tios les podem arribar a fer, aquestes coses”. Les llàgrimes van tornar a brollar dels ulls de l’Emi. “Ei, ei, Emi, no ploris, no m’ho facis això, que se’m trenca el cor. Perdona!” L’Emi va mirar de respirar fons i de deixar de plorar. “Carinyo, no dic que no puguis tenir raó, però jo d’entrada hi desconfio. I no creguis que ho faig per a mi, no. Saps prou bé que tard o d’hora s’acabarà i no vull que pateixis tant, de debò”. L’Emi s’empassava la saliva i es calmava mentre l’Albert li parlava.

De cop i volta, el so de la porta d’entrada i un “Emi, carinyo, ja sóc aquí”, del Roger, la van sobresaltar. “Et deixo, que ja és aquí”, va xiuxiujar l’Emi a l’Albert. “Tard o d’hora hauràs de prendre una decisió, Emi”. La noia anava fent que sí amb el cap, nerviosa, tot desitjant que el Roger no entrés en aquell precís moment a l’habitació. “Guapa,  la vida és plena de nous camins per a escollir. Tria el què vulguis i llença-t’hi!”, va acabar l’Albert. “Hola guapa, com estàs avui?”, va preguntar el Roger apareixent per la porta de l’habitació de la seva nòvia. L’Emi, espantada, va tancar la pantalla de l’ordinador d’un cop sec. “Què feies? Que potser no ho puc veure?”, va afirmar el Roger, encuriosit. “Doncs no, ja saps que no m’agrada que llegeixis els articles abans que surtin publicats. A més, si no et fa res, m’hauries de  posar  més coixins sota la cama…”, va demanar-li ella. El Roger se’n va anar al menjador a buscar més coixins. L’Emi va obrir novament l’ordinador i va escriure. “Moltes gràcies! Petons”. L’Albert li’n va enviar un a través del ciberespai i li va dir “A disposar, bonica!”.

Anuncis