Etiquetes

Tot té un inici, i jo acabo de triar aquest per l’AIR.

El pis estava situat al número 4 de la plaça de la Sagrada Familia, just a mitja alçada del carrer Sicília. La porteria era gran i tenia una escala força senyorial. L’Aida va mirar les bústies. La del seté segona no duia nom.

Va picar l’ascensor. A dins, va rebuscar entre la seva bossa fins a treure-hi un clauer d’aquest de pell, en forma d’estoig, que es tanca i serveix per portar les claus ben ordenades i que no faci bonys.

L’ascensor es va aturar de cop. Va obrir la porta. A mà esquerra el setè primera. A mà dreta, el setè segona. S’hi va acostar. Va prémer un botó a mà dreta tot esperant encendre el llum de l’escala per veure-s’hi millor. Però en realitat havia pitjat el timbre. Es va mig espantar. Fins i tot li va semblar sentir sorolls. I si després de tants anys de no fer servir el pis hi havien okupes? Com a la pel·li aquella de “The Visitor”, va pensar l’Aida.

Va esperar uns instants. Va buscar l’interruptor del llum de l’escala, estava just davant de la porta de l’ascensor. Ara ja s’hi veia i amb la llum semblava que els sorolls i els nervis s’havien esvaït una mica. Va obrir l’estoig i es va mirar totes les claus. Les diferents mides la van ajudar a identificar ràpidament quina obria cada pany. El de dalt, el de baix i el principal.

Li va costar una mica obrir la porta, la clau s’encallava. Quan ho va aconseguir, va dubtar uns instants abans d’entrar al pis. Aquell havia estat el pis de joventut del seu pare, un pis que ella no sabia ni que existia i que ara n’era la propietària després que el seu pare li hagués deixat en herència.

L’Aida va respirar profundament, va palpar les parets del costat fins a topar amb l’interruptor. Quan va encendre el llum, es va quedar petrificada. L’univers del seu pare, jove, amb una edat en què ella mai l’havia conegut, era allà, davant dels seus ulls i dins d’aquelles quatre parets. Va començar a caminar. Pòsters de música, cinema, art. Llibres per tot arreu. Aviat es va trobar amb el saló. Un vell sofà de pana beige gastada, una catifa desfilada i una tauleta de metacrilat gris. Un tocadiscs en un racó, i una prestatgeria plena de LPs dels anys setanta. Una galeria amb finestres de fustes presidia l’estança. Va còrrer les cortines i per fi la llum del dia, després de tants anys, va inundar tots els racons de la sala.

Al fons, tocant la paret, l’Aida es va fixar amb una calaixera blanca, de fusta, sobre la qual hi havia un diari de l’època i una foto enmarcada.

Una noia jove, morena, amb els cabells crespats, es treia unes ulleres de sol enormes amb actitud i mirada seductora. L’Aida va agafar la fotografia. Els seus ulls van començar a tremolar. Els seus llavis provaven de dibuixar un somriure, però no ho aconseguien. Reconeixia a la seva mare tot i que en realitat li semblava una perfecte desconeguda.

De cop i volta, el so d’un sms al mòbil la va tornar a la realitat. Era un missatge de la Martina, una amiga seva, que li preguntava com estava i què tal era el seu nou pis. “Stic b, una mica impressionada, pro b. Tinc molta feina, majudaràs?”. Enviar. Poc després, la resposta de la Martina. “Ja saps q sí, maca!”. Amb el telèfon a la mà, l’Aida es va seure al sofà i s’hi va recolzar. La seva respiració es va tornar profunda, el temps va començar a alentir-se, a passar desapercebut, fins i tot.

L’Aida va observar tot el seu voltant, i es va posar a plorar.

Anuncis