Etiquetes

Em poso el pijama, arracono el zafu (coixí de meditació) i un dels dos coixins quadrants. L’altre el poso sobre els normals, al mig dels dos. Aixeco el cobrellit, fins a mitja alçada, m’assec sobre el matalàs, m’estiro a poc a poc allargant les cames cap a baix i recolzant el cap. Em tapo, i mentre deixo caure el cobrellit sobre meu després d’haver-lo alçat per donar-li aire, em començo a deixar anar. Sento que el meu cos s’acomoda amb tot el seu pes, busca un lloc en el matalàs. Quan el troba, el pes del cobrellit caient i arrapant-se a totes les parts del meu cos em relaxa.

Agafo un llibre, o una revista, col·loco la ràdio al meu costat, sobre el coixí, i em deixo endur ara pels comentaris dels tertulians del programa esportiu, ara per les novetats literàries d’aquest mes a la revista Qué leer, per exemple.

Passen els minuts, les parpelles em pesen, els badalls se succeeixen. És hora, finalment, d’anar a dormir. La revista cau fins la catifa. Tiro el bolígraf perquè caigui a sobre. Em trec el coixí quadrant i l’arracono en un costat, vora la paret de la finestra, al costat de l’altre. A continuació, el cap s’enfonsa encara més en els coixins de dormir. No sé si posar-me al mig, o en un costat. Dormir sola en un llit de matrimoni sempre em porta a aquest debat instants abans de tancar els ulls. Em decideixo. M’acomodo i només quan sento que estic bé, allargo el braç fins l’interruptor de la làmpada de llegir i l’apago. Em torno a col·locar i tanco els ulls…

Crec que aquest és un dels millors moments del dia. La porta del descans. L’abandonament del teu cos durant unes hores. L’oblit. L’inconscient. Ho deixes enrera tot. Et mereixes aquest moment. El llit és l’espai més intim amb nosaltres mateixos. Ens acull, ens abraça i té cura de nosaltres en el moment en què menys conscients som i estem.

Anuncis