Etiquetes

No volieu brou, doncs dues tasses!! Us penjo els dos capítols restants del setè capítol! Segurament no recordeu res, després de més de un mes. Estàvem amb l’Aida i la seva entrada al pis que el seu pare li ha deixat en herència…

L’Aida i la Martina van baixar del cotxe ràpidament. Havien aparcat a doble fila i havien de descarregar, soles, pots de pintura, plàstics i alguns mobles. Un cop carregat l’ascensor, “tu vés a aparcar, Martina.”. La Martina va tancar la porta de l’ascensor carregat fins dalt i l’Aida a dins. Mentre l’ascensor s’enfilava cap els pisos, l’Aida va observar la seva amiga, com sortia del portal, i la llum que entrava del carrer, il·luminant la porteria antiga, les bústies i l’escala. Era bonic aquell lloc, li va semblar que s’hi sentiria bé.

Quan va arribar al setè pis, va sortir com va poder de l’ascensor, tot aguantant la porta amb un pot de pintura. De seguida va trobar les claus i va obrir la porta. La nit anterior havia vingut a prendre mides i va aprofitar per deixar alguna finestra oberta perquè l’aire es renovés. Quan va entrar a la casa, se’n va adonar de seguida. S’hi respirava millor.

En mica en mica va col·locar tots els trastos en una habitació que hi havia a l’entrada. Abans de pintar havien de fer molta neteja i tirar moltes coses. A l’instant, va sonar l’intèrfon. Era la Martina.

L’Aida la va esperar a l’entrada, amb la porta oberta.

Quan la seva amiga va ser a dalt, es va quedar mirant l’Aida. Era la primera vegada que l’Aida ensenyava el pis a algú, que compartia el lloc on viuria d’ara endavant, sola. S’havia quedat sola, certament, però la Martina, la seva mirada, i la seva presència li deien al contrari.

Les dues noies es van somriure. “Me l’ensenyes?”.

L’Aida va obrir portes, armaris, finestres; va regirar calaixeres, ensenyar racons, imaginar nous espais, colors de les parets, punts d’il·luminació… A mesura que la Martina anava assentint, ella s’anava animant. L’Aida es va deixar pel final una sorpresa… “I ara bé el millor del pis. Vine”, va dir a la Martina. Es van apropar a la galeria, que il·luminava el menjador. Va córrer del tot les cortines. Van treure el cap per la finestra oberta. “Nena quines vistes més maques! I tens terrasseta!!”, es va exclamar la Martina. “Si noia! Et pots creure que el primer dia ni la vaig veure!”, va afirmar l’Aida. “No vaig córrer les cortines del tot i no em vaig fixar amb la porta de la dreta… Aida!”, va interrompre la Martina, “quines festes que fotràs! Ja m’ho imagino!”. Les dues es van posar a riure, entusiasmades. Era la primera vegada que l’Aida reia en aquella casa. Pensar en el futur la començava a il·lusionar. La mort del seu pare l’havia deixat molt tocada, però tenia el pis, i això l’ajudaria a sortir-se’n!