Etiquetes
Darrera part del setè capítol, i rumiant ja el vuité, que tinc una idea que serà la bomba!!;-)
Un noi jove, en Joan, amb grenyes i força despentinat, tocava la guitarra assegut al sofà de pana del menjador. De cop i volta el timbre va sonar. En Joan va deixar la guitarra sobre el sofà de pana marró i es va aixecar a obrir la porta. Era la Glòria. Es van fer un petó. El Joan li va agafar la mà i se la va endur cap el menjador. En el passadís, van haver d’esquivar alguns marcs amb pòsters dels Rollings Stones i de la Janis Joplin que el Joan encara no havia penjat. Les muntanyes de llibres i discos tampoc no facilitaven el pas.
“Seu!”, li va demanar el Joan. El Joan es va posar a tocar i a cantar una cançó nova, una cançó d’amor, senzilla, dolça, i sobretot, molt sincera. La Glòria no se’n sabia avenir. S’emocionava per moments i es posava les mans a la cara de l’increïble que estava resultant aquell moment. Quan el Joan va acabar de cantar, va recolzar la guitarra sobre la tauleta de metacrilat, es va aixecar, i es va apropar a la seva noia. La Glòria, amb alguna llàgrima a la cara, es va aixecar, també, per rebre’l amb els braços oberts. El volia abraçar, necessitava fer-ho. Aquella havia estat la més gran demostració d’amor mai viscuda fins aleshores i ella tenia la sensació de flotar, d’estar als núvols…
Es van abraçar, es van estrényer amb totes les seves forces, es van començar a besar amb una passió desfermada, es volien menjar, desfer-se, posseïr-se… El Joan va aixecar en braços la Glòria, que automàticament va encerclar la cintura del seu home amb les seves cames. El Joan va fer mitja volta i amb la Glòria a sobre es van estirar a poc a poc sobre el sofà. Mentre es desfeien de la faldilla llarga, els pantalons acampanats i la brusa i la samarreta, el Joan li va xiuxiuejar a l’orella: “per què no tenim un fill?”. La Glòria es va aturar de cop, es va enretirar una mica amb l’ajuda dels braços i se’l va quedar mirant fixament. “De debò?”, va preguntar ella. “Sí, no hi ha res que em faci més il·lusió!”. La Glòria va somriure i li va fer un petó, en senyal d’aprovació.
“I aleshores és quan la Glòria m’ha somrigut i m’ha fet un petó, en senyal d’aprovació”. La veu de l’Aida es va aturar de cop. Acabava de llegir com havia estat concebuda! “Nena! Mira aquesta foto! Ta mare embarassada. Et van fer en aquest sofà!”. Les noies es van mirar i van esclatar a riure. “Doncs jo el pensava tirar!”, es va exclamar l’Aida. “Ni pensar-ho! Forma part de la història de la teva família. I si el faig tapissar de nou?”, va suggerir l’Aida. “Val, així sí! I saps què podries fer? Agafar totes aquestes fotos antigues que hem trobat, emmarcar-les i penjar-les sobre el sofà, seria com un homenatge a la teva família i a aquest pis, i a més et quedaria molt bé!”. L’Aida es va quedar pensativa. “No em sembla malament. En fí, seguim llegint o continuem pintant?”. La Martina tenia la resposta ben clara. “Llegim, llegim!”.
Aliuska's Blog 
Alia,m’han encantat, de debo.
Em fa feliç la complicitat q es respira entre les dues amigues, sens dubte, molt bones amigues.
i el començament d’aquest capitol,habitual en l’AIR, m’ha sorpres!!pensava que anava a ser l’escena , ja sabs,que tant anel.lo. Pero em preguntava i aquest 2 que carai pinten aqui??!!
Un peto, malgrat no estic gens inspiarada en la critica d’avui ( que consti q no es per el teu escrit, de debo que m’ha agradat tant o mes que sempre!!)però no volia deixar passar ni un dia més sense dir-te que m’al.legra veure q has tornat al teu AIR*
S*
No saps les voltes que hi dono en el proper capítol!! No vull escriure qualsevol cosa perquè crec que us mereixeu el màxim que jo pugui obtenir de l’escriptura! Que prou difícil és seguir el fil de tot plegat!!
Gràcies per ser-hi, també!
Entro a poc a poc…Sense ànim de destorbar a la nova parella…Em quedo per aquí, recordant i esperant que esclati la bomba que dius en un munt d’imatges que haurem de llegir.
Un petó, bonica. Gràcies per convidar-me a entrar de nou “al meu blog”.
Sort en tinc que te l’hagis fet teu, el meu blog, perquè possiblement el tindria molt més abandonat si no fos perquè tu hi ets a l’instant!
Gràcies!
Feia molts dies que no entrava a tafanejar com anava l’Air, tot i pensar-hi a vegades, al fer altres coses no trobes mai el moment per entrar-hi. Però sabent que sempre us hi trobaré, i quant tornes a endinsar-te et torna a venir el cuquet de la cuisiositat d’aquests personatges que ja em sembla que són amics meus, com si els conegués de tota la vida. I cada vegada m’agrada més aquesta sensació!
Això del pis heredat m’ha agradat molt, veure com l’Aida torna a començar i es crea el seu mon en aquest espai tant especial de la seva familia.
Xapó, Aliuska!!!! segueix que això s’anima.
Fins molt aviat.
Teresa, quina il·lusió que vagis tornant. Ja veus que no t’has perdut massa cosa perquè darrerament vaig mancada d’imaginació, o no, millor dir de pràctica per inventar-me històries noves. El problema és que tot plegat és un gos que es mossega la cua, perquè si no escric res no agafo pràctica i hàbit, i com que no tinc la pràctica i l’hàbit no escric res…. AAAarrrgggh! Però bé, intentaré posar-hi remei i fer que et trobis més aventures d’aquests amics teus la propera vegada que et tornis a deixar caure per aquí!
Gràcies maca!
Bon Any Aliuska!
Comença el 2011 amb esperances positives per a nous projectes i noves experiències.
Trobo a faltar la història de l’Aida i el Roger. Per quan podrem seguir disfrutant d’aquesta apassionant novela? Què li passarà a l’Aida? … i al Roger? i a tots els altres?
Aquí esperant amb delit.
Teresa
Jo també trobo a faltar l’Aida i el Roger, però la cosa ha agafat tanta volada que no sé per on continuar. Hi penso molt i estic segura que quan menys us ho espereu us tornareu a topar amb la vida i miracles d’aquests personatges tant barcelonins.
Una abraçada, maca!