Etiquetes

,

Torno a casa, al vespre. A la confluència del carrer Roger de Flor amb Diagonal em trobo un nen, de no més de sis anys, amb un gosset, grisc fosc. El nen aguanta la corretja fermament, i acarona, amb timidesa i amb molta tendresa, el seu amic. M’estranya que estigui sol però de seguida m’adono que el pare el vigila des de l’altra costat del carrer, rera els contenidors de reciclatge, mentre tira les escombraries.

Em venen ganes de preguntar-li al nen com es diu el gos, però me n’abstinc. El semàfor està en vermell, no passa ningú, així que em disposo a creuar però m’aturo a l’instant. Per respecte als nens, que normalment esperen pacientment amb els seus pares el semàfor verd, m’espero. Instants després, apareixen el pare i la germana, a l’altra banda del pas de peatons. L’adult, veient que no passa cap cotxe, li diu a la seva filla que camini. Els dos creuen i en arribar el nen els deixa anar un “NO ES PASSA EN VERMELL!”. El pare em regala una mirada avergonyida i de complicitat , com dient-me “ostres, tu t’has esperat i a mi m’ha enxampat”. A mi se m’escapa un somriure sincer, amb un lleugeríssim aire de superioritat. Mentre el pare es justifica dient que no passava cap cotxe, jo començo a creuar, amb el semàfor verd, direcció cap a casa, satisfeta.

Anuncis