Etiquetes

Tots els dimarts, el meu pare condueix un cinefòrum als cinemes Alexandra de Barcelona. Funciona de la següent manera: veiem una pel·lícula, sopem, el meu pare ofereix una explicació sobre el film i a continuació en parlem entre tots els tertulians.

Ahir vam veure “Caracremada”, de Lluis Galter. Es tracta de la narració dels últims temps de la vida del darrer maquis de la història, que va morir assassinat als anys 60. El director i el productor ens acompanyen durant el sopar i el col·loqui.

Per a Lluis Galter és la seva primera pel·lícula, així com per a tot l’equip. Ningú no ha cobrat per la feina que ha fet, tret d’una petita retribució que ha cobrat el director. Van aixecar la pel·lícula com es fa quan es comença: amb ganes, il·lusió, i molta empenta! I, sobretot, creient amb les seves possibilitats!! Com costa trobar avui en dia persones així, i més en aquests temps on treballar és tant i tant difícil.

El film és una aposta radical per explicar una història minimalista. Assistim al dia a dia del maquis, on la supervivència forma part de la lluita diària. Planta patates, es renta al riu i expolsa el fang de les seves botes encartronades amb l’ajuda d’una navalla. Tot plegat quan no serra les torres de la xarxa elèctrica per a cometre els sabotatges propis de la seva altra lluita, la ideològica.

Tot farcit de llum natural (no tenien diners per a llogar focus), que subratlla de manera sublim l’aire de precarietat que envoltava la vida d’aquest home. I els pirineus de taló de fons. Amb un mínim de diàlegs. No calen paraules en la història d’un home solitari. Amb uns sons, els sons del bosc, de les passes trepitjant les herbes, de la serra tallant, d’una mosca volant, que sovint omplen més la pantalla que les imatges.

El director ha escrit i dirigit aquest film amb un estil ben particular. La història el demanava. Em sorpren la seva resposta a la pregunta de què hi ha d’estil personal en el film, més enllà que la història requerís una narració tan particular. “No ho sé, encara”, em va dir. Amb quatre curtmetratges i un primer llargmetratge encara no sap què hi ha de seu en les seves obres. Ho entenc. Penso que potser el què vol és fer-ho bé, al principi, i més endavant, si arriba a consolidar-se, imprimir la seva personalitat en els seus films, una personalitat que en aquest món no hauria de tancar-se mai a una única visió de la realitat.

El productor, en Paco Poch, va sentir curiositat pel què feien aquests alumnes seus de la Universitat Pompeu Fabra, i s’hi va quedar. Encomenat de l’entusiasme de les noves generacions, no va dubtar en apostar per a ells produint-los el film, un film que mereix tots els meus respectes, així com les persones que l’han pogut fer possible.