Etiquetes

, , ,

Ahir era dia 1 de gener del 2011. El primer dia d’un nou any que tots plegats desitgem que sigui millor que el què deixem enrera. En principi, no ha de ser tan difícil vist el què ens ha fet patir l’anterior. Com diu el meu germà, enrera el merdós mil deu i benvingut el caldós mil onze!

La veritat és que comença un any ple d’incerteses, com cada primer de gener de qualsevol any. Tanmateix, hi ha una cosa que ahir se’m va fer evident. Normalment soliem dinar tots a casa els tiets. Però enguany ho vam fer a casa nostra perquè el tiet va morir a finals de maig passat i la tieta no es veia en cor de fer el dinar tota sola. Ens vam reunir tots, doncs, a Vallirana per menjar un primer plat a base de pica-pica i de segon un bon filet. Tot plegat regat amb cava Maset del Lleó. I així, entre bon menjar, l’escalfor de la casa i la companyia, els records del tiet sovintejaven cada cop més en la conversa. I era agradable. Certament, reiem. No fa ni un any i referir-se a ell s’ha transformat ja en un dolç exercici de nostàlgia; fràgil, perquè només escriure això em tornen a caure les llàgrimes, però dolç. No sé perquè ara ploro i ahir reia. La intimitat ens fa més febles. En canvi, ahir, estavem tots junts compartint menjar i esperança, beure i records, somriures i rialles. Potser la segona certesa és que junts ens en sortim millor. No ho havia dubtat mai però ahir, o avui, mentre escric això, ho veig realment clar. Vet aquí la segona certesa.

Potser és qüestió de trobar les certeses en aquest mar de dubtes que ens aporta tot allò que encara ha d’esdevenir. Segir que així anirem més tranquils.

Anuncis