Etiquetes

,

Ahir un bon amic em va dir que diumenge, quan va arribar a casa seva, va buscar la seva gateta per tot arreu, i la va acabar trobant al terrat (ell viu en un àtic que dóna al terrat comunitari), morta. Tenia tres anys, només, i era preciosa. Era blanca, completament blanca. Tant que li veies les puces. Era petitoneta i molt tranquil·la. I juganera. I sobretot, era molt dolça. Només entrar en aquell pis et venia a rebre i tant bon punt t’asseies al sofà ja se’t posava al damunt, reclamant ser acaronada a l’instant. Podies jugar-hi com si es tractés d’un peluix, no només es deixava tocar sempre, sinó que permetia que la rebreguessis, que l’estiressis, que li fessis tombarelles. Era una gata sensacional. Bufona, i repeteixo, molt dolça.

Et trobarem molt a faltar, Leia.