Etiquetes

Fa una setmana que m’he canviat de pis. Contínuament penso que hauria d’escriure al blog tot el procés de canvi i adaptació que estic patint, però encara no m’hi veig en cor, encara no tinc les idees prou clares com per a redactar-les, encara vaig atabalada. Així que m’agafo a una cosa més concreta, més palpable, més evident.

Treballo a la Coordinadora de Festivals de Cinema i Vídeo de Catalunya. Estem instal·lats ben a prop de la Plaça Molina, al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Si puc, hi vaig en bus. És més agradable que el metro.

L’altre dia, vaig agafar el 16, que puja Via Augusta i Balmes a munt. Sovint m’adono que la gent que hi viatja són persones d’una certa categoria i de classe alta. Alguns tenen més aspecte de “pijo” que d’altres. Aquell dia, em vaig fixar en dues dones en la seva avançada seixantena. Una més humil, en l’aspecte, que l’altre. No es coneixien de res, però com sovint passa entre dones al bus, s’havient posat a xerrar. No sé de què parlaven, però vaig enxampar el final de la conversa, tenint en compte que una d’elles baixava a la següent parada. La d’aspecte més elegant li va dir: “Pensi en el què li he dit: no s’obstini en el futur, i visqui intensament el present, que la vida són dos dies, i no se sap mai quan es pot acabar. Faci’m cas!”. L’altre dona, ja dempeus, va somriure i va afirmar: “potser sí que té raó. Gràcies, parlar amb vostè m’ha alegrat el dia!” La dona humil va fer adéu amb el cap i la dona elegant va tancar els ulls, relaxada, satisfeta.

Una mica més i em poso a plorar. Me la vaig mirar. Era d’aquelles persones que sabies que de jove havien gaudit d’una bellesa extraordinària. Ara duia una vellesa bella. Era una dona amb classe. De pell morena, amb ulleres de sol modernes però adients per a la seva edat. El cabell el duia recollit tot cap enrera, i de vestir portava uns pantalons i una jaqueta americana. Va posar les mans sobre les cuixes, i va seguir el seu trajecte mirant per la finestra.

Jo me la vaig mirar diverses vegades. Em sentia emocionada. El seient buit que havia quedat al seu costat em cridava perquè l’ocupés. En pocs segons em vaig imaginar tot el què li hauria dit si finalment m’hi hagués assegut, com per exemple que m’encantava la seva elegància que transmitia a través del seu aspecte i, sobretot, a través de les seves paraules.

Però no ho vaig fer, i no li vaig dir res. Me la vaig mirar per darrer cop i vaig somriure, tot retenint el seu missatge i sentint-me contenta de saber que hi ha persones com aquestes viatjant en els autobusos de Barcelona.