Etiquetes

,

Tornava ahir de Vinebre amb la Teresa, en cotxe, escoltant música, quan de cop i volta va sonar aquesta cançó. http://youtu.be/huelbch4wn4 La vam cantar un parell de cops. Ens agrada aquesta cançó malgrat la tristesa que evoca. Nosaltres la trobem maca.

És estrany quan escoltes una cançó, llegeixes un llibre, o veus una pel·lícula trista, i ho trobes bonic. Com pots ser maca la tristesa? Com ens pot agradar experimentar una emoció com la tristesa, si quan la vivim en pròpia pell tendim a defugir-la o patir-la.

La música, la literatura, el cinema, l’art, ens fan viure de manera més plena, més sencera. La cultura completa la nostra vida, aportant-t’hi sensacions, sentiments, emocions extres que la vida real no ens pot oferir. Qui no ha viatjat a l’Àfrica amb un llibre, qui no ha viscut en l’època victoriana amb una pel·lícula, qui no ha volat amb una banda sonora…

Als amants de la cultura ens agrada adonar-nos de tot el què li debem, i sovint d’aquesta dependència en fem la nostra feina. Als amants de la cultura ens agrada viure a través d’ella, sentir, riure, cridar, esgarrifar-nos, excitar-nos, sorprendre’ns, plorar… Si a més a més ho fa a través d’una forma acurada, treballada, original, o simplement agradable, ho trobem agradable, necessari i reconfortant.

A mode d’epíleg, voldria afegir que com aquesta cançó que expressa tristesa de manera bonica ni ha moltes altres segurament de molt més bones, però mira, aquesta m’ha servit d’exemple. Si penso en el cinema, triaria “Cerezos en flor” de Doris Dorrie; i en quant a la literatura, recordo que vaig plorar moltíssim amb el final de “L’elegància de l’herissó”, de la Muriel Barbéry. En aquests tres casos, penso que la tristesa d’aquestes tres obres és ben bonica.