Rodalies del Camp Nou. Baixo a la Diagonal i em dirigeixo al Tanatori de les Corts. Ha mort un cosí segon del meu pare que, curiosament, vam conèixer no fa ni un any. Tot ha anat molt ràpid, sap greu, però m’alegro d’haver pogut compartir estones amb ell aquest darrer any.

Abans d’arribar al Tanatori, em fixo en alguns turistes mig perduts amb bosses de la botiga del Barça i algun cotxe despistat que no té clar per a quin carrer tombar. Em creuo amb una família estrangera. Pare, mare i nen. El nen té uns 8 anys, i s’ha quedat una mica enrera. Els pares es tomben i li demanen que s’afanyi. Ell fa que sí amb el cap, però sense fer massa cas. Li miro la cara, i hi trobo un gran somriure  satisfacció mentre contempla fixament la càmera de fotos digital. Somric, perquè potser sóc jo que m’ho imagino, però m’adono que he tingut el gran plaer d’assistir a l’emoció extraordinària d’aquest nen a qui li agrada el futbol i que ha viatjat fins a Barcelona i ha pogut fotografiar, ell mateix, el Camp Nou per fora. Li ha costat convèncer els seus pares, però finalment té a les seves mans el testimoni de què ell hi va ser, un testimoni que de ben segur ensenyarà als seus amics quan torni de les vacances.