Etiquetes

,

Obro el correu kirchner.cat i veig que el meu pare ha canviat el seu estat. “Adéu Miquel, petons a la mare”. Aquesta matinada ha mort el seu germà, el meu tiet. Estava molt malalt i ja havia passat dels 80.

Les paraules del meu pare m’han fet pensar. No ha de ser gens fàcil que se’t mori un germà o una germana. Fa poc més d’un any que a la meva mare se li va morir el seu i ja em vaig sentir ben afectada. La distància familiar entre un tiet i una neboda és petita i gran a la vegada. Amb el tiet Antoni ens havíem relacionat molt més, amb el Miquel no tant. Però tant és. Quan la malaltia fa aquests estralls en el cos d’una persona, de res serveix encarar-s’hi i negar-se a acceptar l’evidència. La vida s’acaba, tard o d’hora, ara a uns, ara als altres.

Però el què fa mal, el què dol, el què transtorna és el sentiment amb què ho viuen els qui es queden. Costa tant sobreviure a la mort dels éssers estimats! De vegades, però, quan la distància és una mica àmplia, el més difícil és consolar els qui el teníem més a prop.

Al pare se li ha mort el germà. És l’únic que queda de la seva família. El seu passat més proper abans de formar una família amb la meva mare ha mort. Aquells qui el van veure nèixer ja no hi són. Quin vertigen! Quina sensació més estranya! És dur però estic segura que ell pensa que és el següent de la llista. Ho pensa perquè ho és. És així, però que no tingui pressa, sisplau.

“… petons a la mare…”. A la mare… La meva àvia va morir l’any 95. Hi pensa gaire el meu pare en la meva àvia? Veure que encara ara s’hi refereix com a mare, m’ha sobtat. Però és clar, un pare, abans de ser-ho, ha estat fill, i malgrat que faci anys que els seus pares ja no hi siguin, segueix sent fill per sempre. I també avui, malgrat que el tiet ja no hi sigui, sempre serà germà.