Etiquetes
De problemes, n’hi ha molts i a casa de tots. Per desgràcia, qui no té problemes de salut té problemes de diners o qualsevol altre problema personal que no té massa sentit imaginar. Problemes, problemes, problemes… Tots en tenim… A casa als meus pares, n’hi ha. Com a moltes altres cases. Són problemes greus, que els treuen el son, els omplen de nervis i els fan aprimar, o al revés, engreixar…
Ahir, però, jo era el pis de dalt connectada a l’ordinador mentre els meus pares miraven la televisió, al pis de baix. Jo mirava de preparar una classe particular que imparteixo quan, de cop i volta, un riure del meu pare em va distreure. Vaig seguir, però aviat ho vaig donar per perdut perquè els riures es van anar succeint… Què estaven veient? Ni idea, però això era el menys important. La televisió, de tant en tant, et distreu prou com perquè aparquis els teus problemes fora del menjador. De vegades, et distreu tant, que fins i tot et fa riure. La televisió pot ser molt perjudicial, d’acord, però si a la vegada ens regala una estona de riure, benvinguda sigui.
Justament ahir també, una amiga m’explicava que a la seva mare, a qui havien operat dues setmanes abans de l’esquena, havia tingut una complicació i per tant, una recaiguda, de manera que l’esquena li feia més mal que abans d’operar-se. Malgrat això, la mare de la meva amiga és plena de vida, treu els ànims d’allà on sigui i riu, també, quan alguna cosa li fa gràcia…
Quina sort. Quina sort que l’ésser humà senti emocions tant diverses, i que a més a més de plorar pugui riure sense ni pensar-s’ho.
Aliuska's Blog 
Què bé que el sentisis riure i que t’adonesis, (cosa no massa difícil). Ja saps que el riure és molt important per a nosaltres i, sí, l’estoneta que pasem rient ens treu les preocupacions del dia a dia. És molt necesari per anar tirant endavant malgrat els problemes que es puguin tenir i, sobretot, el que més me agradat és que, ara sé, que per a tu, també és important que el sentis riure, que ens sentis riure als dos. Gràcies per fer-nos atenció.
Mami.
Segurament en l’estat d’un mateix va lligat amb el somriure o el riure en aquest cas. Fins i tot a vegades no convidi a riure la mateixa situació a dues o més persones.
Altres vegades tenim una franja horaria del dia on tot es fantàstic i qualsevol cosa ens fa riure o ens convida a compartir un somriure i penso que es aquest moment del dia que hem de saber compartir amb els demés.
Les tristeses arriben sense avisar i en ocasions sense esperarles, per això hem d’aprofitar les estones bones que tenim, amb o sense somriure.
Salut :o)
Quin escrit més entenedor i tendre alhora. Perquè, què seria de nosaltres sense la possibilitat de riure en els moments difícils?
Hi ha dies que es riu… però encara tens més sort: la de viure en una casa on la resta d’habitants hi ha dies que fins i tot aplaudeixen drets després d’un excel·lent capítol d’alguna sèrie de TV. Poca gent ho fa, això.
tota la familia a favor de les rialles..sols hi faltava jo per a dir-la meva…i posar-hi cullarada…quan penso en ells sempre recordo els bons moments compartits.Al so del seu riure a cops acompanyats d’aplaudiments és quelcom inherent a l’Antoni i a la Mª Rosa…i per favor que mai perdin aquesta capacitat de reacció en front l’adversitat.