Etiquetes
Antonieta, Estiu, Família, Menorca, Preguntes sense resposta, Sentir-se bé
Li agafo la mà. És prima i ossuda, però agradable. D’alguna manera, sento que em transmet la seva feblesa de dona viscuda prop d’un centenar d’anys. Feblesa, però també fermesa, perquè malgrat l’edat enraona i camina com si tingués trenta anys menys. Caminem fins a la tanca, uns 700 metres. M’agafa fort, però va lleugera. Tant, que entre les seves passes petites però alegres i la seva conversa hi arribem de seguida. Se’n fa creus.
Es vol ficar entre matolls, tot i que dubta de si ha agafat les bones sabates i oh!, quina llàstima, s’hauria pogut posar uns pantalons llargs que es va fer especialment per caminar!, s’exclama. Tot i anar mal calçada i amb faldilla, vol que passem per entre les plantes, però no m’hi atreveixo. La Marta, la seva filla, m’ha dit que només podem anar pel camí perquè si no les cames de la tieta s’omplen de talls i rascades. Li ho recordo, i ella durant un instant fa cara de frustració, però ho entén, i creu. Tornem, i contemplem algun pi, oliveres bordes i altres plantes i arbres de noms desconeguts.
No se sent res, tret de les nostres passes, el vent entre les branques i la nostra conversa. Em parla d’una pel·lícula que va filmar el seu germà Domènec, el meu avi, quan ella era petita, a Parets. Va ser la primera pel·lícula del Domènec amb una mica d’argument. Un mestre i pioner del cinema amateur a Catalunya. No el vaig conèixer, l’avi. Sempre he tingut una mena de buidor dins meu. És estrany que jo sàpiga de la seva existència i ell no. “Tieta, me’n parlaràs de l’avi Domènec a l’avió quan tornem a Barcelona?”.
L’avi Domènec, la seva dona (l’àvia Mercè), i la meva mare.
Em diu que sí, evidentment. Jo segueixo caminant, callada, i contenta, pensant en per què no ho hem fet abans, això. El viatge a Menorca, el passeig pels camins de casa la Marta i en Joan, i la conversa amb l’Antonieta, la germana petita del meu avi.
Aliuska's Blog 
Un escrit preciós, m’encanta les dues fotos.
M’emociona el teu petit escrit, la tendresa que es desprèn quan parles de la meva mare, i rememorar com aquets dies t’has apropat a ella sense cap prejudici.
Sembla que ella et pot brindar la possibilitat d’endinsar-te dins la seva memòria i arribar als teus avant passats dels que en saps poc, de descobrir en uns pocs moments d’intimitat uns coneixements als que mai podrien accedir, sinó és a través de la gent gran que encara roman amb la ment prou clara. Gràcies Alia per ser com ets.
marta Lupresti
No se sí els comentaris sobre les fotos han estat perduts per l’espai internetari, però he escrit que la fotografia del 1945 amb la vostre mare petitona i els avis Merce i Domenec la va fer el meu pare Antoni Lupresti Andreu i jo la tinc escanejada i la foto actual de l’alia amb la meva mare, la vaig fer jo des de casa.
Sí, és la meva tieta i ja, l’última que tinc…. Me l’estimo molt. El teu escrit traspúa molta tendresa i me n’analegro per tu. És molt important poder passar unes estones amb persones grans. Vares tenir uns minuts de passegada amb la tieta fent-li companyia i també sé, que la tieta Antonieta devia passar uns moments molt feliços amb tu, la filla de la seva neboda preferida. Ens estima molt.
Gràcies.
Rosa.
Un relat ple de tendresa i sentiment.
Un escrit molt tendre, Àlia. M’ha agradat molt.
literatura de la gran. I una anècdota encara més enorme