Etiquetes

, , , , ,

Li agafo la mà. És prima i ossuda, però agradable. D’alguna manera, sento que em transmet la seva feblesa de dona viscuda prop d’un centenar d’anys. Feblesa, però també fermesa, perquè malgrat l’edat enraona i camina com si tingués trenta anys menys. Caminem fins a la tanca, uns 700 metres. M’agafa fort, però va lleugera. Tant, que entre les seves passes petites però alegres i la seva conversa hi arribem de seguida. Se’n fa creus.

Es vol ficar entre matolls, tot i que dubta de si ha agafat les bones sabates i oh!, quina llàstima, s’hauria pogut posar uns pantalons llargs que es va fer especialment per caminar!, s’exclama. Tot i anar mal calçada i amb faldilla, vol que passem per entre les plantes, però no m’hi atreveixo. La Marta, la seva filla, m’ha dit que només podem anar pel camí perquè si no les cames de la tieta s’omplen de talls i rascades. Li ho recordo, i ella durant un instant fa cara de frustració, però ho entén, i creu. Tornem, i contemplem algun pi, oliveres bordes i altres plantes i arbres de noms desconeguts.

No se sent res, tret de les nostres passes, el vent entre les branques i la nostra conversa. Em parla d’una pel·lícula que va filmar el seu germà Domènec, el meu avi, quan ella era petita, a Parets. Va ser la primera pel·lícula del Domènec amb una mica d’argument. Un mestre i pioner del cinema amateur a Catalunya. No el vaig conèixer, l’avi. Sempre he tingut una mena de buidor dins meu. És estrany que jo sàpiga de la seva existència i ell no. “Tieta, me’n parlaràs de l’avi Domènec a l’avió quan tornem a Barcelona?”.

L’avi Domènec, la seva dona (l’àvia Mercè), i la meva mare.

Em diu que sí, evidentment. Jo segueixo caminant, callada, i contenta, pensant en per què no ho hem fet abans, això. El viatge a Menorca, el passeig pels camins de casa la Marta i en Joan, i la conversa amb l’Antonieta, la germana petita del meu avi.

Anuncis