Etiquetes

, , , , , , , ,

Era un diumenge al matí, havia dit de seguida que sí que hi volia anar, em venia molt de gust tenir aquella experiència, però realment no sabia en absolut amb el què em trobaria. Em vaig llevar pensant en “Celda 211”, aquella pel·lícula en què un funcionari de presons es troba enmig d’un motí i es fa passar per un pres. Aquelles dones estaven preses perquè havien comès un delicte, i jo em disposava a cantar amb la coral per a elles.

A la presó de Can Brians, a Sant Esteve Sesrovires, un grup de voluntàries organitzen tallers per amenitzar el temps lliure de les internes. A principis de març, van treballar el tema de la Dona, i el van voler tancar amb un concert de gospel, un concert nostre, de la Sedeta Gospel Singers. La nostra coral té també una forta vinculació amb aquesta diada, i ens va semblar una idea extraordinària commemorar-la en una presó de dones.

A dos quarts d’onze del matí, dues voluntàries, una de les quals de la Creu Roja, ens esperaven a l’entrada de la presó. Arribar-hi ja va ser prou impressionant. Mai no oblidaré quan de cop i volta van aparèixer com del no-res aquells edificis d’arquitectura funcional envoltats per tres reixes altíssimes i un núvol de filat sobre cadascuna d’elles. Allò era LA PRESÓ.

La Iolanda, la voluntària que havia contactat amb nosaltres per proposar-nos aquest concert, ens va demanar que ho deixéssim tot al cotxe, tret dels DNI i les claus del vehicle. Al vestíbul, l’estranyesa es va fer encara més evident. Aquell espai estava ple de familiars de presos. Marits, germanes, pares, fills… Quines històries hi havia rere aquelles cares? Com convivien amb aquella realitat d’anar a visitar una esposa, una germana, una filla o una mare totes les setmanes?

“Sense aquesta identificació, no podeu sortir”, ens va dir una funcionària de la presó. Mentre ens les  col·locàvem en un lloc ben visible, una tècnica del centre i les dues voluntàries ens van dirigir cap a una sala on deixar els abrics. Durant el camí, passadissos enreixats, portes que no s’obren fins que no es tanquen les del darrera… Algú lamentava no poder immortalitzar el moment amb un mòbil, però jo preferia començar a dibuixar en la meva ment el record d’aquell espai, i d’aquell moment que s’esdevenia.

Vaig aprofitar per conversar una mica amb una de les voluntàries. Jo em feia preguntes, no sabia des de quina perspectiva me les havia de mirar, aquelles dones. La Iolanda em va explicar que les preses veuen en les voluntàries una oportunitat per conversar amb persones de fora de la presó, alienes a la realitat de dins, a la seva realitat, al seu cas. Amb el temps, els agafen confiança i algunes els expliquen allò que han fet. Però les voluntàries no són allà per jutjar-les. Ja hi ha hagut algú que ho ha fet prèviament. Les voluntàries les acompanyen perquè el seu dia a dia no sigui tan dur, i els ofereixen eines per pensar, per créixer, per entendre qui són i quin paper tenen en la societat. Em va agradar parlar amb la Iolanda.