Hi era, era real. El meu tiet apareixia, alt, fort, amb el seu cabell blanc i la seva inseparable barba. Venia del món dels morts a fer-nos una visita. A saber com estàvem. I nosaltres ens n’alegràvem. Ens sentíem còmodes amb la seva presència, ens reconfortava. Amb aquella mitja naturalitat amb què pots recordar aquella persona temps després de la seva mort. Ens posàvem al dia, fins que se li acabava el temps, s’acomiadava i marxava. Però abans d’anar-se’n algú em deia que anés a dir-li allò que el tiet no sabia. Sí, és cert, pensava, i el cridava mentre m’hi apropava. I li deia. Li deia que aquest any jo estava fent classes de repàs al seu nét i que tots estàvem molt contents perquè estava tenint molt bones notes. La notícia el feia molt content, ens abraçàvem i se n’anava.
Quan m’he despertat, he recordat el somni de seguida però m’he sentit bé. M’ha agradat comprovar com algunes persones, encara que no siguin físicament entre nosaltres, ocupen altres espais de la ment en forma de records desperts o de ficcions oníriques. Però a la ràdio m’ha colpejat la notícia de la mort d’una nena de deu anys que jugava amb més nens en un poble del Segrià. La seva germana està molt greu. I més tard, han explicat que una altra nena ha mort ofegada pel seu pare, que després s’ha suïcidat.
Cap a les 14h m’ha sonat un avís de Whatsapp… Un amic ens anunciava a tot un grup que un company nostre de classe havia mort…
Sabíem que estava molt malalt. Tenia un càncer molt sever i no se’n sortiria de cap de les maneres. I avui ha dit prou…
No l’havia vist mai més des que vaig marxar de l’escola, als 14 anys. Mai no es va apuntar a cap sopar de classe d’aquells organitzats a través del facebook, no sé ni com es diu la seva dona ni els seus fills, però vam créixer junts…
Ara el veig assegut a la taula del meu darrera, de més gran amb ulleres de sol rodones i ben negres, dibuixant estelades per tot arreu ja als anys noranta. Adéu Moya…
Aliuska's Blog 
Preciós el teu escrit sobre el tiet Antoni. M’he emocionat al llegir-ho. Què reals són les històries que es somnien, veritat?… m’ha agradat que hagi estat una història tan senzilla i que l’Antoni, després de interessar-se per com estaven els seus, s’ha n’hagi tornat a marxar content i en pau. Havent-te visitat m’imagino que, per uns instants, també l’hem tingut entre nosaltres.
Malauradament, la realitat és molt colpidora i l’enllaç que has fet amb les històries reals t’ha fet passar un dia amb emocions molt especials, i ho has descrit molt bé.