M’enganxo a tot arreu. Els meus colzes a la taula de l’ordinador, les meves cuixes a la cadira, la meva panxa i la meva esquena a una samarreta que sembla més cenyida que mai malgrat que sigui d’una talla gran. Mentre el meu cos s’adhereix a qualsevol superfície, el meu cervell sembla que patini i es desfaci per moments. Impossible trobar no ja la inspiració, que també, sinó la motivació suficient perquè el tema escollit per a redactar un nou post m’atrapi prou com per escriure’n quatre línies interessants. Però ho seguiré intentant. Amb l’intent sí que seré constant, perquè sense això no tinc res.
Falten deu minuts per les sis de la tarda. Surto del tren de rodalies, a la plaça de Catalunya, i baixo per anar a buscar els Ferrocarrils Catalans. Em creuo amb uns nois que porten uns coixins a les mans. Gairebé ni m’hi fixo si no fos perquè al darrera un grup de noies també duen uns coixins, de totes mides. Escampo la mirada i per tot arreu, com si es tractés d’una plaga en plena expansió, percebo gent jove, estrangers sobretot, carregats de coixins de dormir, quadrants, o de sofà, que es dirigeix al centre de la plaça. De cop i volta recordo l’agenda confusa del Marc Serena al Tot és molt confús de Catalunya Ràdio. Dijous passat va explicar que avui es feia la segona edició de la Guerra de Coixins, o de la The Pillow Fight, que queda més internacional! Em sobra temps i decideixo fer-hi una ullada.
Falten cinc minuts. Es nota el nerviosisme creixent. No paren d’arribar nois i noies que, mal m’estar dir-ho, no tenen res millor a fer que anar al centre de la ciutat a fer una guerra de coixins entre amics i desconeguts. A la vegada, però, em meravella com la gent ens mobilitzem per a qualsevol iniciativa, per absurda que sigui. Per què no?, penso. Sonen les sis a la plaça. Jo busco algú de la organització, amb un micro, que parli, expliqui les normes, i doni el tret de sortida. Però no, res d’això. L’espontaneïtat és el què mana, i de cop i volta, al primer minut de les sis, algú fa un crit de guerra alçant la seva arma “emplomada” i tothom comença a batallar.
Centenars de coixins s’enlairen, crits, empentes, moviments… La plaça, en plena guerra. Plomes, fibres, escumes volen fins els cabells dels espectadors. Especialment els meus, que avui duc ben solts i rinxolats. Al voltant de la batalla, desenes de curiosos somriem, càmera de fotos o mòbil en mà.
Les sis i deu. Marxo, tot observant com encara arriben soldats armats, i turistes encuriosits per l’esdeveniment.
Us adjunto una ressenya de l’esdeveniment. Hi havien més de 50 persones. Per descomptat tenien el permís per fer-ho, tenint en compte que és un esdeveniment internacional que fan fins i tot a Nova York. Les fotos són del final de l’esdeveniment.
Tots els dimarts, el meu pare condueix un cinefòrum als cinemes Alexandra de Barcelona. Funciona de la següent manera: veiem una pel·lícula, sopem, el meu pare ofereix una explicació sobre el film i a continuació en parlem entre tots els tertulians.
Ahir vam veure “Caracremada”, de Lluis Galter. Es tracta de la narració dels últims temps de la vida del darrer maquis de la història, que va morir assassinat als anys 60. El director i el productor ens acompanyen durant el sopar i el col·loqui.
Per a Lluis Galter és la seva primera pel·lícula, així com per a tot l’equip. Ningú no ha cobrat per la feina que ha fet, tret d’una petita retribució que ha cobrat el director. Van aixecar la pel·lícula com es fa quan es comença: amb ganes, il·lusió, i molta empenta! I, sobretot, creient amb les seves possibilitats!! Com costa trobar avui en dia persones així, i més en aquests temps on treballar és tant i tant difícil.
El film és una aposta radical per explicar una història minimalista. Assistim al dia a dia del maquis, on la supervivència forma part de la lluita diària. Planta patates, es renta al riu i expolsa el fang de les seves botes encartronades amb l’ajuda d’una navalla. Tot plegat quan no serra les torres de la xarxa elèctrica per a cometre els sabotatges propis de la seva altra lluita, la ideològica.
Tot farcit de llum natural (no tenien diners per a llogar focus), que subratlla de manera sublim l’aire de precarietat que envoltava la vida d’aquest home. I els pirineus de taló de fons. Amb un mínim de diàlegs. No calen paraules en la història d’un home solitari. Amb uns sons, els sons del bosc, de les passes trepitjant les herbes, de la serra tallant, d’una mosca volant, que sovint omplen més la pantalla que les imatges.
El director ha escrit i dirigit aquest film amb un estil ben particular. La història el demanava. Em sorpren la seva resposta a la pregunta de què hi ha d’estil personal en el film, més enllà que la història requerís una narració tan particular. “No ho sé, encara”, em va dir. Amb quatre curtmetratges i un primer llargmetratge encara no sap què hi ha de seu en les seves obres. Ho entenc. Penso que potser el què vol és fer-ho bé, al principi, i més endavant, si arriba a consolidar-se, imprimir la seva personalitat en els seus films, una personalitat que en aquest món no hauria de tancar-se mai a una única visió de la realitat.
El productor, en Paco Poch, va sentir curiositat pel què feien aquests alumnes seus de la Universitat Pompeu Fabra, i s’hi va quedar. Encomenat de l’entusiasme de les noves generacions, no va dubtar en apostar per a ells produint-los el film, un film que mereix tots els meus respectes, així com les persones que l’han pogut fer possible.
Excel·lent forma d’acomiadar el cap de setmana. Concert dels Arcade Fire al Palau Sant Jordi a dos quarts de deu de la nit.
Pel què fa a la vessant musical, gaudeixo molt quan conec les cançons i quan no, em limito a escoltar, apreciar, i obsevar.
Em quedo, a més, amb tres imatges, tres moments.
1) Des de la posició on estic, a les graderies de la dreta, veig tota la pista, plena a vessar de gent. De cop i volta, una llum vermella envaeix tot l’espai, una cançó més tranquil·la. Fins on l’ull m’arriba, des de la meva perspectiva, entre les persones que omplen la meitat dreta de la pista, apareixen llumetes, lluents, que escampen brillantor per aquí i per allà. Pantalles, pantalles de mòbils i càmeres fotogràfiques. Fa bonic.
2) “Lies”, per exemple. Una de les que més va fer vibrar a tothom. La gent, de cop i volta, es converteix en massa, es despersonalitza en un munt de braços i mans intercanviables que onegen com si funcionessin solts. És la imatge d’una massa unida per a una emoció. Com en el futbol, en ocasions com aquestes m’agrada formar part de la massa. Fa bonic.
3) Si en els concerts dels clàssics de rock i pop es poden veure vàries generacions: pares i fills anant a veure Bruce Springsteen, Rollings Stones, Bob Dylan, U2…, per què no trobar, també, diverses generacions en un concert com els dels Arcade Fire? A la fila del davant tenim una parella que voreja els 50, ella balla tímidament, ell s’asseu al respatller de la cadira per a poder veure-hi bé perquè malgrat estar a la graderia, els assistents romanen dempeus tot el concert. M’imagino que tenen el fill adolescent a la pista i han decidit veure el concert des de la distància per descobrir el què escolta el seu nen i sentir-s’hi més a prop. A la fila del darrera, però, m’oblido de la possibilitat del fill adolescent i aposto pel simple gust i plaer d’escoltar en directe els Arcade Fire. Una parella, a l’inici de la cinquantena, balla amb menys timidesa que gràcia. Sobretot ell. A voltes penso que al·lucina. Mou els braços destralerament, però s’ho passa molt bé. La dona igual. Em fan molta gràcia. Fa bonic veure com un grup com aquest també arriba a diferentes generacions.
S’acaba el concert. La Cris em porta amb cotxe a casa. Tot plegat, un autèntic luxe.
Avui fa 40 anys que l’home va trepitjar la lluna. De matinada, la meva mare recorda que totes les llums de totes les llars del veïnat es van encendre per engegar la televisió i veure aquelles imatges en directe, presenciant un veritable moment històric. Ella va fer temps planxant, i pels vols de les quatre, va despertar el meu pare per veure-ho plegats. El meu germà els va preguntar si van mirar la lluna. No se’ls va ocórrer fer-ho, o simplement, des de la seva finestra, no es veia.
A la ràdio sentia avui testimonis que van viure aquell moment. La majoria recorden perfectament a casa de qui estaven. Molts, però, no se’n van assabentar fins dies després. Era el 20 de juliol de 1969, i aquells que eren més joves estaven de vacances, o fins i tot de campaments, i es van perdre el moment.
Ostres, quina ràbia perdre’s aquell moment havent-lo pogut viure, no? Ja em fa ràbia a mi, que havia de néixer 11 anys després. És normal, però, que moltes persones no visquessin aquest dia històric: en aquella època la informació arribava molt més tard, i més a Espanya. Internet era ciència ficció de la bona i la censura decidia el què es publicava als diaris.
Penso en algun dia veritablement històric que hagi pogut viure en els meus 29 anys que porto de vida. És una llàstima però el primer que recordo és el d’un esdeveniment tan tràgic com el de la caiguda de les Torres Bessones. M’imaginava totes les llars de Catalunya dinant davant de la televisió assistint als efectes especials més ben dissenyats de tota la història del cinema, si no fos perquè allò no era una pel·lícula. La segona torre es va esfondrar en rigurós directe oferint-nos la mort de milers de persones com si d’un espectacle es tractés.
“Un petit pas per a l’home, i un gran pas per a la història de la humanitat” (era així la frase?). La història de la humanitat ha anat avançant a passos de gegant, oferint-nos imatges espectaculars com les de l’11 de setembre del 2001 però sense ser capaç de deixar enrera misèries com les d’aquells temps, on els dictadors presidien països, on l’estat del benestar era utopia i on les proves nuclears de l’anomedada Guerra Freda estaven en l’ordre del dia. No estem tan lluny.
Moments difícils. La crisi econòmica i financera afecta i molt a la productora. Els ànims estan caldejats, els nervis a flor de pell, els dubtes, les pors, els crits, les preocupacions, les males notícies… Tot plegat, el pa nostre de cada dia; tot plegat, nervis a la panxa, nervis a les mans… El fantasme del dolor a les mans que vaig començar a patir fa un any plana sobre meu… Estic força nerviosa. La notícia de més gent que defalleix no m’ajuda gaire, perquè m’amoïna i m’estristeix.
1 de maig de 2009. Stop! A les 17.30h tots a la manifestació de lal Plaça Universitat. Consigna: ja n’hi ha prou! Em vull queixar, em vull poder queixar. No m’agrada el què visc. No sé què aconseguirem, junts, queixant-nos. Permeteu-me que sigui escèptica. Però sí que sé el què jo aconseguiré: cridaaaaar!!!, per dins o per fora!, saber que no sóc la única que ho passa malament, i tornar-me’n a casa pensant el què puc fer jo per ajudar-me, per facilitar-me les coses, i per mirar de fer-les més fàcils als qui m’envolten, estan per a ells, estan amb ells.
“En la terra humida escric / Barça estic boig per tu, / em passo els dies pendent del partit. / Com et puc estimar, / estigui a prop o lluny, / feliç i acabat boig per tu. / Sé molt bé que des d’aquest lloc / jo no puc fer cap gol per tu, / però en cada jugada hi veig / reflectida la teva llum. / T’animaré, / feliç i acabat boig per tu. / Quan comenci aquest partit, / les llàgrimes es perdran / entre la màgia / que viurem avui. / Em quedaré atrapat / ebri d’aquesta llum / feliç i acabat boig per tu. / Culer i català, més que un club”.
No sé si quallarà entre l’afició blaugrana. A veure què fem dimecres.
No el vaig veure mai a cap espectacle, però si el seguia per la tele i fins i tot vaig aguantar força estona la famosa entrevista de nou hores que li va fer el Toni Soler a Malalts de Tele. Em provoca força commoció la notícia de la seva mort, commoció i tristesa. Era un bon paio en Pepe. Ell i molts altres, ha marxat massa aviat per culpa d’una malaltia que fa massa estralls a la nostra societat: el càncer. Tant debò la medecina aconsegueixi curar-la ben aviat.
M’enganxo a tot arreu. Els meus colzes a la taula de l’ordinador, les meves cuixes a la cadira, la meva panxa i la meva esquena a una samarreta que sembla més cenyida que mai malgrat que sigui d’una talla gran. Mentre el meu cos s’adhereix a qualsevol superfície, el meu cervell sembla que patini i es desfaci per moments. Impossible trobar no ja la inspiració, que també, sinó la motivació suficient perquè el tema escollit per a redactar un nou post m’atrapi prou com per escriure’n quatre línies interessants. Però ho seguiré intentant. Amb l’intent sí que seré constant, perquè sense això no tinc res.
Aliuska's Blog 