Fa un parell d’anys, anava al gimnàs un parell de dies a la setmana. Fa un any, un cop cada mes. Fa uns mesos, mai. Fa dos mesos, cinc dies a la setmana. Aquesta setmana, cinc dies a la setmana.
Diuen que es necessita 21 dies per assentar un hàbit. Anar al gimnàs cada dia, ara, en aquests moments de la meva vida, és UNA NECESSITAT.
Un dia explotes i una persona amiga et diu que s’ha acabat, que aniràs al gimnàs per força, gairebé, si fa falta… D’acord, li vaig dir. Ho faré.
La primera setmanahi havia d’anar 3 dies, la segona, 4, la tercera 5, i d’ençà aleshores igual. Mai. Mai en la meva vida m’hauria imaginat que ho aconseguiria. Mai hauria pensat que superaria el cansament, la mandra, l’esforç que suposa anar al gimnàs. Fer la bossa cada dia; desfer-la; estendre la roba mullada: tenir roba esportiva neta, sempre; vestir-me i desvestir-me dues vegades al dia; pentinar-me, maquillar-me, aixugar-me el cabell… dues vegades al dia…
Portes dels armariets obertes; aixetes amb tanta pressió que t’esquitxen; vàters embussats; aglomeració de nedadors a la piscina; dos, tres, quatre pisos a pujar per arribar a la sala d’activitats…
Però tot plegat se supera ben aviat. El cansament s’esvaeix; el cos s’estira, i creix; desapareixen les contractures; la musculatura es defineix; el cap es distreu i la ment es calma…
Al principi, ho notes sobretot quan suada et poses sota la dutxa després d’haver fet, per exemple, steps, i notes com l’aigua et beneeix cos i ment. Més endavant, ho percebs per petits detalls: les mateixes sabetes que una usuaria sol guardar sobre l’armariet; la conversa sobre com fer un pastís de tonyina entre dones grans que de cop i volta t’interessa; la salutació que el responsable de la sala de fitness et torna; les mateixes cares a les bicis; les mateixes persones amb qui t’alternes la màquina d’adductors; la rutina d’estiraments que ja t’has après de memòria; el pes que augmentes a la màquina perquè el d’abans ja no et demana esforç per aixecar…
Hi ha un moment, un dia, en què gaudeixes des que entres fins que surts del gimnàs; un moment en què et trobes realment còmoda entre tantes persones fent esport a la vegada. És un moment molt personal, i molt social. “M’agrada el gimnàs, em sento bé fent esport”, em repeteixo, jo, i sembla que la gran majoria de les persones que m’hi trobo.
Estic contenta, perquè anar al gimnàs és un hàbit, però també un repte. Un repte inassolible al 100%, perquè més enllà de demanar un esforç físic, demana un treball mental, que no sempre seré capaç de dur a terme, n’estic convençuda. Ara, però, enmig de tota la disbauxa que governa la meva vida, ho aconsegueixo cada dia, i no hi ha res com aquest petit èxit diari per a fer pujar l’ànim. Vist així, qui no voldria fer-ho diàriament?
Obro el correu kirchner.cat i veig que el meu pare ha canviat el seu estat. “Adéu Miquel, petons a la mare”. Aquesta matinada ha mort el seu germà, el meu tiet. Estava molt malalt i ja havia passat dels 80.
Les paraules del meu pare m’han fet pensar. No ha de ser gens fàcil que se’t mori un germà o una germana. Fa poc més d’un any que a la meva mare se li va morir el seu i ja em vaig sentir ben afectada. La distància familiar entre un tiet i una neboda és petita i gran a la vegada. Amb el tiet Antoni ens havíem relacionat molt més, amb el Miquel no tant. Però tant és. Quan la malaltia fa aquests estralls en el cos d’una persona, de res serveix encarar-s’hi i negar-se a acceptar l’evidència. La vida s’acaba, tard o d’hora, ara a uns, ara als altres.
Però el què fa mal, el què dol, el què transtorna és el sentiment amb què ho viuen els qui es queden. Costa tant sobreviure a la mort dels éssers estimats! De vegades, però, quan la distància és una mica àmplia, el més difícil és consolar els qui el teníem més a prop.
Al pare se li ha mort el germà. És l’únic que queda de la seva família. El seu passat més proper abans de formar una família amb la meva mare ha mort. Aquells qui el van veure nèixer ja no hi són. Quin vertigen! Quina sensació més estranya! És dur però estic segura que ell pensa que és el següent de la llista. Ho pensa perquè ho és. És així, però que no tingui pressa, sisplau.
“… petons a la mare…”. A la mare… La meva àvia va morir l’any 95. Hi pensa gaire el meu pare en la meva àvia? Veure que encara ara s’hi refereix com a mare, m’ha sobtat. Però és clar, un pare, abans de ser-ho, ha estat fill, i malgrat que faci anys que els seus pares ja no hi siguin, segueix sent fill per sempre. I també avui, malgrat que el tiet ja no hi sigui, sempre serà germà.
Rodalies del Camp Nou. Baixo a la Diagonal i em dirigeixo al Tanatori de les Corts. Ha mort un cosí segon del meu pare que, curiosament, vam conèixer no fa ni un any. Tot ha anat molt ràpid, sap greu, però m’alegro d’haver pogut compartir estones amb ell aquest darrer any.
Abans d’arribar al Tanatori, em fixo en alguns turistes mig perduts amb bosses de la botiga del Barça i algun cotxe despistat que no té clar per a quin carrer tombar. Em creuo amb una família estrangera. Pare, mare i nen. El nen té uns 8 anys, i s’ha quedat una mica enrera. Els pares es tomben i li demanen que s’afanyi. Ell fa que sí amb el cap, però sense fer massa cas. Li miro la cara, i hi trobo un gran somriure satisfacció mentre contempla fixament la càmera de fotos digital. Somric, perquè potser sóc jo que m’ho imagino, però m’adono que he tingut el gran plaer d’assistir a l’emoció extraordinària d’aquest nen a qui li agrada el futbol i que ha viatjat fins a Barcelona i ha pogut fotografiar, ell mateix, el Camp Nou per fora. Li ha costat convèncer els seus pares, però finalment té a les seves mans el testimoni de què ell hi va ser, un testimoni que de ben segur ensenyarà als seus amics quan torni de les vacances.
Ahir un bon amic em va dir que diumenge, quan va arribar a casa seva, va buscar la seva gateta per tot arreu, i la va acabar trobant al terrat (ell viu en un àtic que dóna al terrat comunitari), morta. Tenia tres anys, només, i era preciosa. Era blanca, completament blanca. Tant que li veies les puces. Era petitoneta i molt tranquil·la. I juganera. I sobretot, era molt dolça. Només entrar en aquell pis et venia a rebre i tant bon punt t’asseies al sofà ja se’t posava al damunt, reclamant ser acaronada a l’instant. Podies jugar-hi com si es tractés d’un peluix, no només es deixava tocar sempre, sinó que permetia que la rebreguessis, que l’estiressis, que li fessis tombarelles. Era una gata sensacional. Bufona, i repeteixo, molt dolça.
Des del dia 1 de gener que torno a meditar cada dia. No té gaire mèrit, perquè tot just avui estem a dia 10 i a l’hora que escric aquest post encara no ho he fet. L’any passat vaig estar un mes i mig meditant cada dia una miqueta. Després em vaig començar a saltar la pràctica alguns dies fins que aquesta va esdevenir realment molt esporàdica. Enguany m’hi torno a posar amb ganes per intentar assolir aquest hàbit durant més d’un mes i mig, com a mínim!
Meditar calma la ment, alliberant-la de treballar, buidant-la de milers de pensaments, imatges, preocupacions, problemes, angoixes, incerteses… És un autèntic descans desconnectar d’aquesta manera. Hi ha moments en què la relaxació i la desconnexió és tant intensa que t’hi quedes atrapat, que sembla que ja res et pot distreure. És una sensació molt especial.
Els més avançats en aquesta tècnica poden meditar a qualsevol lloc i en qualsevol moment. Caminant, sota la dutxa, rentant els plats, dinant… Jo, l’any passat, vaig tenir la sensació que meditava en dos moments molt especials. No era realment meditar, però sí que vaig reconèixer alguns dels efectes que la pràctica acostuma a causar. Curiosament, els dos moments dels que parlo formen part d’un mateix cap de setmana.
30 d’octubre: Barça 5- Sevilla 0. Entre un i altre gol de la maneta, es va fer el silenci al camp, o a la graderia, millor dit. I no era que l’afició no volgués animar, sinó que simplement observava, embadalida, sense poder pensar en res més, en el joc meravellós que el Barça ens regalava!
31 d’octubre: Línia 4 del metro, des de Verdaguer fins a Llucmajor. Durant tot el trajecte em vaig repetir mentalment que aquell dia saltaria en paracaigudes malgrat l’amenaça de pluja. Al darrer minut abans d’engegar el cotxe rumb Empuriabrava, vaig trucar per preguntar quin temps hi feia. “Vine, vine, saltaràs!”, em van dir. Acompanyada de la Pili, el Pep, l’Eva i la Cris, vaig arribar a Empuriabrava i de seguida em vas ensenyar les posicions, em van posar tota l’equipació necessària i apa, dins de l’avioneta. Ja enlairada, vaig alternar la respiració profunda amb les preguntes encuriosides al meu instructor. Quan va arribar el moment, vam saltar i després d’uns intants de patiments, vaig volar. I enmig d’aquest vol, es va repetir aquesta mateixa sensació. La de no pensar en res, la de no sentir cap mena d’angoixa ni patiment. El silenci. La calma.
La meditació és buidar-te i renovar-te. Meditar és trobar la serenor que cada dia ens fa falta.
Se’m fa estrany. És com si entrés en una habitació amb la persiana abaixada. Obro la porta. És de dia però tot és fosc. Pujo la persiana, obro la finestra, i deixo entrar l’aire en forma de lletres, tecles que premo sense saber perquè he trigat tant en retrobar-les.
M’aturo per fer un altre glop del tè negre amb fruites del bosc. Reanudo l’escriptura. Sento que la meva vista es va acostumant a la llum, nova, que entra per la finestra de l’habitació.
M’assec sobre el llit. El cobrellit de plomes, testimoni d’un hivern desaperagut. Però l’agraeixo. És agradable l’escalfor de les plomes sota meu. M’hi estiro. És tou, i la calor que desprèn, lleugera, com la del tè. Passa un airet de primavera que m’endolceix la pell i el paladar, que reb amb alegria la mica de mel del fons de la tassa.
Comprovo com em sento, relaxada, a punt per comprovar qualsevol dubte ortogràfic al diccionari. Ho faig mentre m’aixeco i m’enfilo al llit. Sempre ve de gust retrobar els llibres a les prestatgeries. Rellegeixo alguns títols, alguns textos i m’adono que alguns romanen inedits, sense resposta. Ara m’hi poso, amics!
Deixo que acabi la cançó mentre penso en com m’agrada escriure, però encara més com m’agrada escriure quan realment vull escriure. Si a més hi ha algú a l’altra banda a qui li agrada llegir, la llum ja és immensa!
Com si res, com si no n’hi hagués prou, apareix un personatge nou. La veritat és que es tracta d’una mena d’homenatge a un amic meu que fa cosa de mesos, cap a finals de l’any passat, em va explicar una història molt maca. Li vaig demanar permís per escriure-la, adaptar-la, modificar-la, continuar-la… Aquí la trobareu per primera vegada, insinuada. I és que la inspiració no se sap mai on la pots trobar.
Un vídeo, novament, per acompanyar.
L’Emi no entenia perquè el dia en què el Roger podía arribar més d’hora s’entretenia agafant un nou camí. En fí… Va deixar el mòbil a la tauleta de nit, sobre una pila de llibres. El de sobre era “El quadern de Noah”, de Nicolas Sparks.
En el seu estat, no podia fer massa cosa que romandre al llit, així que va obtar per seguir treballant amb el seu ordinador portàtil. Quan el va obrir, a la pantalla va aparèixer un article a mig fer titulat: “Com sobreviure a una baixa d’un mes. Diari d’una convalescent”. El seu cap li havia proposat que fes una columna diària pel blog de la revista. Així es distreuria i no perdria l’hàbit d’escriure. Així doncs, l’Emi va aprofitar el retard del Roger per mirar d’enllestir la seva columna.
Teclejat frenètic, ritme accelerat…. Pausa. L’Emi no sabia com acabar la frase. “Supr”…
Teclejat dubitatiu, ara lent, ara histèric. Pausa. Bloc i eliminar paràgraf. L’Emi, definitivament, s’havia bloquejat. Quina ràbia!
Va mirar l’hora, i la seva cara va canviar de cop. Les 12.35h! Amb un somriure, tímid, i una caiguda d’ulls, es va connectar a l’Skype. Va buscar els contactes que estaven connectats en aquell mateix moment. Ell ho estava. No trigaria gens en dir-li alguna cosa, segur!, portaven fent-ho cada dia així des que li van donar l’alta a l’hospital. De seguida, es va posar els auriculars amb micro. Es va arreglar una mica els cabells. Els segons d’espera es feien eterns. Què passava!!!?? Precisament avui que li tenia preparada una sorpresa. 12.37h, vaaaaa!!
“Bon dia, maca!”, va exclamar de cop i volta, una veu masculina. El tímid somriure de l’Emi es va transformar en riatlla alegra i sincera. No sé com ho feia, però aquell noi, aquella veu, aquell entusiasme l’animaven a l’instant. Se sentia unida a aquella persona, l’havia ajudada tant en els moments més difícils…
“Com estàs? Què fas? Què m’expliques?…”, va insistir la veu. A la pantalla de l’ordinador portàtil va aparèixer pocs instants després la cara de l’Albert, un noi alt, atractiu, amb el cabell molt curt i un somriure d’allò més agradable. “Què guapo que estàs avui!”, va deixar anar estranyament l’Emi. “Segur que vas a treballar? Mmmm, t’agrada eh? Hehehe, jo sempre procuro anar guapo a la feina, no saps mai a qui pots conèixer…”, va respondre somrient l’Albert. “Si, si, és clar, no fos cas que aparegui la noia de la teva vida!”. Quan l’Emi va acabar de dir això va callar de cop. Ho havia dit sense pensar, sense cap mala intenció. L’Albert era el seu amic, en el fons…El noi es va quedar una mica desconcertat, però va reaccionar de seguida: “Ei, tia, doncs saps que fa cosa d’un parell de setmanes la vaig conèixer. Si, preciosa tota ella. Tenia tanta por quan va arribar. Va tenir un accident de moto. I a més estava molt trista…”. L’Emi se’l mirava, es mirava la pantalla. Les llàgrimes començaven a fer-se visibles, alguna es deixava caure per les galtes. “Era perfecte, bé, ho deu ser encara, suposo. Però té un defecte! Ah sí?”, va exclamar-se l’Emi encuriosida pel defecte que suposadament tenia. “Quin?, quin? Doncs que té novio, ves!!!”, l’Albert es va posar a riure, i l’Emi també. La facilitat amb què l’Albert duia la situació la feia sentir molt còmoda i li permetia conèixe’l millor i gaudir de la seva amistat. “Albert, escolta, que tinc una sorpresa per a tu!”, va cridar l’Emi. “Quina? Un striptease? Ai no, que no tens webcam! Burro!! Estic jo per striptease, ara!”, va replicar ella. I abans que ell digués res, es va retocar altre cop els cabells, es va passar les mans per la cara, va col·locar la webcam i la va activar.
El somriure de l’Albert va ser imminent. “Nena, que ens podem veure!! Qué bé! M’encanta!!”, es va exclamar ell. “Li vaig demanar al jefe que me’n comprés una, que així podria fer petits vídeos pel blog. Bona idea, nena!”, va afegir l’Albert. “Per cert, estàs guapíssima!”. L’Emi va baixar els ulls, avegonyida. “Gràcies per la sorpresa. De res”, va respondre ella. “I què fas ara?”, va preguntar ell. “Espero el Roger, que fa tard. Avui ve més aviat, però, i em farà el dinar.” L’Emi no podia evitar sentir-se incòmoda parlant del Roger a l’Albert. A més, ara no es podia amagar, ell li estava veient la cara. “Tot segueix com sempre, pel què veig.”, va sentenciar l’Albert. “No vegis com em cuida, em tracta com si fos una reina!”, va afegir la noia, cada vegada més trista. “Emiii! Però que no ho veus? Ho fa perquè estàs així! Podria no fer-ho, Albert, i haver tallat amb mi, però en comptes d’això, cada dia el tinc al meu costat. Un no se sacrifica tant per a algú a qui no estima, d’això n’estic convençuda”, va contestar la noia. “T’equivoques completament. T’ho dic perquè sóc un tio i els tios les podem arribar a fer, aquestes coses”. Les llàgrimes van tornar a brollar dels ulls de l’Emi. “Ei, ei, Emi, no ploris, no m’ho facis això, que se’m trenca el cor. Perdona!” L’Emi va mirar de respirar fons i de deixar de plorar. “Carinyo, no dic que no puguis tenir raó, però jo d’entrada hi desconfio. I no creguis que ho faig per a mi, no. Saps prou bé que tard o d’hora s’acabarà i no vull que pateixis tant, de debò”. L’Emi s’empassava la saliva i es calmava mentre l’Albert li parlava.
De cop i volta, el so de la porta d’entrada i un “Emi, carinyo, ja sóc aquí”, del Roger, la van sobresaltar. “Et deixo, que ja és aquí”, va xiuxiujar l’Emi a l’Albert. “Tard o d’hora hauràs de prendre una decisió, Emi”. La noia anava fent que sí amb el cap, nerviosa, tot desitjant que el Roger no entrés en aquell precís moment a l’habitació. “Guapa, la vida és plena de nous camins per a escollir. Tria el què vulguis i llença-t’hi!”, va acabar l’Albert. “Hola guapa, com estàs avui?”, va preguntar el Roger apareixent per la porta de l’habitació de la seva nòvia. L’Emi, espantada, va tancar la pantalla de l’ordinador d’un cop sec. “Què feies? Que potser no ho puc veure?”, va afirmar el Roger, encuriosit. “Doncs no, ja saps que no m’agrada que llegeixis els articles abans que surtin publicats. A més, si no et fa res, m’hauries de posar més coixins sota la cama…”, va demanar-li ella. El Roger se’n va anar al menjador a buscar més coixins. L’Emi va obrir novament l’ordinador i va escriure. “Moltes gràcies! Petons”. L’Albert li’n va enviar un a través del ciberespai i li va dir “A disposar, bonica!”.
El Roger s’hi trobava bé en aquell bar, coneixia l’amo i darrerament se n’hi havia fet col·lega. Hi havia un lloc a la barra per a dues persones i de seguida el van ocupar. “Bruno, dues canyes, no?, va preguntar el Roger a l’Aida. La noia va assentir amb el cap. Xato…., com anem?, va dir el Bruno. Bé, ara acabo de sortir de casa l’Emi, està prou animada malgrat tot! Me n’alegro, nen, cuida-me-la, però, eh? Sí, sí, que vinc cada dia a veure-la, eh? Ah, no sé, com que vens tan ben acompanyat… El Bruno va girar el cap cap a l’Aida, cosa que la va fer gairebé envermellir. Tio, però que és una amiga… Et presento la…..”. El Roger es va adonar que fins aleshores no sabia el nom de l’Aida. “Hòstia!!, que no sé com et dius? Aida, va contestar ella amb veu més aviat baixeta. Aida, va repetir el Roger a poc a poc. És bonic, m’agrada, fa per tu! Aida!”. El Bruno va riure, i els va deixar sols per servir-los les canyes.
El Roger va fer un glop a la cervesa i en deixar la gerra sobre la barra, l’Aida es va adonar que el noi duia uns bonics i ridículs bigotis d’escuma. No va poder evitar esclatar a riure, cosa que el Roger va agrair. “Val, ja em puc eixugar els morros, oi?”. L’Aida va entendre que ho havia fet expressament i va somriure. Li semblava atractiva aquesta qualitat del Roger de fer les coses fàcils, de provocar la distensió i el bon ambient. “Véns molt per aquí, doncs?, va preguntar l’Aida prenent la iniciativa per primera vegada. Sí, l’Emi, la meva nòvia viu allà on ens hem trobat. L’Aida no va poder evitar una lleugera decepció, gairebé imperceptible, que li va impedir preguntar més coses sobre ella. La vinc a veure sovint. Cada dia, no?, va interrompre l’Aida demostrant que tenia un cert interès en el tema. Bé, si, cada dia.” El Roger va callar a poc a poc, semblava que volia explicar més coses però d’alguna manera no se sentia prou còmode per parlar amb l’Aida. Ella era una noia que li inspirava molta confiança, però la situació de l’Emi era prou delicada com per mantenir una certa reserva a l’hora d’explicar les coses. I tu què, tens parella?, va interrogar el Roger. Jo? No, fa temps ja que no en tinc. Serà que no tens candidats, tenint en compte que ets cambrera? I què hi té a veure, això? Dona, va respondre el noi. Pel vostre bar hi passa molta gent i segur que coneixes als clients habituals, no? Si, però no creguis. I a més, va continuar el Roger, fent això que fas amb els clients, els deus tenir a tots enamorats. Ui!, què dius? Això que tu dius que faig en realitat no ho havia fet mai abans i no creguis, la parròquia no és res de l’altra món. Com? Em vas dir que ho feies sovint! Ja, però és que si no, potser t’hagués semblat que m’havia tornat boja o potser te n’haguessis anat. Dona… i per què ho vas fer? No sé, sovint decideixo provar de fer coses que l’Aida habitual no faria mai, i per norma ho haig de fer amb gent que no em coneguin d’abans”, va afirmar la noia. El Roger es va mirar l’Aida, impressionat i valorant les seves paraules. “Doncs m’alegro haver estat un dels escollits.” L’Aida va dibuixar el millor dels seus somriures i per respirar una mica, va mirar a fora, a la Rambla, per veure com anava el concert. “Sembla que ja han acabat de tocar. Ostres, doncs jo m’he quedat amb ganes de ballar una mica. En fi, fe totes maneres es fa tard, no creus? Tu m’has dit que t’havies de llevar d’hora…”. L’Aida no va saber ben bé què dir, ara que ja s’havia fet a la idea d’allargar la nit amb el Roger. “Potser si, anem tirant, doncs.”
Els carrers, però, seguien amb el seu bullici habitual. Prostitutes, paquistanesos abordant els vianants amb l’oferta de cerveses fredes. Al carrer Joaquim Costa, la gent s’amuntegava a l’entrada dels bars, la nit encara estava en ple funcionament. Van caminar una estona per aquest carrer sense dir-se res.
Vaig cap a Gràcia, Passeig de Sant Joan amunt, auriculars a les orelles, Love of Lesbian sonant. Fa un vespre de diumenge preciós, calor suportable, airet agradable. A l’alçada de Provença, a la boca del metro Verdaguer, em sorprèn veure una explosió de fulles mortes que surten de les escales cap el carrer, impulsades pels aires i corrents subterranis que s’han activat de cop en obrir una de les portes.
Aliuska's Blog 