Protegit: Escriptura lliure

Etiquetes

Coses que em fan ràbia, Dolor, Escriure, Sentir-se bé

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

Contrasenya:

Adéu Miquel, petons a la mare

Etiquetes

Dolor, Família

Obro el correu kirchner.cat i veig que el meu pare ha canviat el seu estat. “Adéu Miquel, petons a la mare”. Aquesta matinada ha mort el seu germà, el meu tiet. Estava molt malalt i ja havia passat dels 80.

Les paraules del meu pare m’han fet pensar. No ha de ser gens fàcil que se’t mori un germà o una germana. Fa poc més d’un any que a la meva mare se li va morir el seu i ja em vaig sentir ben afectada. La distància familiar entre un tiet i una neboda és petita i gran a la vegada. Amb el tiet Antoni ens havíem relacionat molt més, amb el Miquel no tant. Però tant és. Quan la malaltia fa aquests estralls en el cos d’una persona, de res serveix encarar-s’hi i negar-se a acceptar l’evidència. La vida s’acaba, tard o d’hora, ara a uns, ara als altres.

Però el què fa mal, el què dol, el què transtorna és el sentiment amb què ho viuen els qui es queden. Costa tant sobreviure a la mort dels éssers estimats! De vegades, però, quan la distància és una mica àmplia, el més difícil és consolar els qui el teníem més a prop.

Al pare se li ha mort el germà. És l’únic que queda de la seva família. El seu passat més proper abans de formar una família amb la meva mare ha mort. Aquells qui el van veure nèixer ja no hi són. Quin vertigen! Quina sensació més estranya! És dur però estic segura que ell pensa que és el següent de la llista. Ho pensa perquè ho és. És així, però que no tingui pressa, sisplau.

“… petons a la mare…”. A la mare… La meva àvia va morir l’any 95. Hi pensa gaire el meu pare en la meva àvia? Veure que encara ara s’hi refereix com a mare, m’ha sobtat. Però és clar, un pare, abans de ser-ho, ha estat fill, i malgrat que faci anys que els seus pares ja no hi siguin, segueix sent fill per sempre. I també avui, malgrat que el tiet ja no hi sigui, sempre serà germà.

 

Quan malgrat tot roman l’amor…

Etiquetes

Amistat, Família, Sentir-se bé

Amb música d’un mestre de les bandes sonores, http://youtu.be/Ni-bUMCKo4c en Mark Isham, em poso amb ganes a escriure el post d’avui. Fa dies, potser setmanes, que me’l rumio. Vaig veient coses, obervant instants, vivint moments que s’acumulen al pòsit de la carpeta mental on guardo les imatges, i les reflexions, sobre un dels grans sentiments que mouen tota l’espècie humana: l’amor.

Al carrer hi ha molt d’amor. Parelles que es besen, avis agafats de la mà, mares i pares que consolen els seus fills després d’haver tropessat, un amo que juga amb el seu gos, adolescents que s’exhibeixen descobrint-se, amigues que riuen com si el temps s’hagués aturat…

Però jo fa dies que grato més, que miro més enllà… I veig imatges com la d’un jove turista japonès que arqueja la seva guia per les dues bandes, formant un cor de front; o una mare i una filla, d’uns 55 i 25 anys aproximadament, agafades de la mà, de camí al supermercat; o un noi d’un grup de turistes que deixa el seu seient de l’autobús a una dona gran i a l’instant s’apropa a la seva xicota i li acaricia lleugerament la nuca, lliure dels cabells rossos de la noia; o una parella d’edat avançada, asseguts en un banc del Passeig de Sant Joan, ell llegint un llibre i ella recorzant-se a la seva espatlla per prendre el sol; o una servidora, plorant d’emoció a l’entrada del metro, perquè l’Emma em deia, a l’altra banda del telèfon, que no podria viure sense mi…

No sé a vosaltres, però a mi estimar m’omple molt.

SGS

Etiquetes

Amistat, Sentir-se bé

A finals d’any en farà quatre que formo part de la Sedeta Gospel Singers, una coral de gospel dirigida per l’Anna Ruggiero. A finals d’any en farà quatre que tots els dijous sóc feliç, i no només perquè el divendres és a tocar, sinó perquè tinc assaig amb la coral.

Tenir assaig significa això: ser, durant l’hora i mitja que dura, feliç. Feliç de retrobar els cantaires i de xerrar-hi, feliç d’estirar el cos i escalfar la veu; feliç de pujar a l’escenari per iniciar una cançó nova, practicar-la i veure com de bé ens queda; feliç, en definitiva, d’acomiadar el dia fent el què més  ens ve de gust a tots: cantar.

Perquè els dijous, tots i cadascun dels cantaires que podem anar a l’assaig, hi anem per espantar conjuntament els nostres mals. Som egoïstes, no en tenim prou en fer-ho sols a casa, els esbargim en comunitat per una raó molt simple: sols no ho podriem fer, sols no en sabem, ens necessitem.

Cantar en una coral té avantatges i inconvenients, certament. Un de molt important és que com que tots cantem amb una de les tres tonalitats existents, si volem cantar sols les cançons de la coral sempre ens falten les altres veus. L’avantatge, si me’l penso bé, és aquest mateix inconvenient. Cantar amb altres persones, complementar-se, construir plegats, necessitar-se, comptar els uns amb els altres… és meravellós i molt plaent! Gaudir amb les altres persones, amb els amics, és el què ens fa feliç a tots.

Avui comencen els assajos de la nova temporada 2011-2012. Avui sóc feliç!

Gràcies companys de la SGS.

http://youtu.be/R9AtCT1CD6Q

La foto de l’estiu (5)

Rodalies del Camp Nou. Baixo a la Diagonal i em dirigeixo al Tanatori de les Corts. Ha mort un cosí segon del meu pare que, curiosament, vam conèixer no fa ni un any. Tot ha anat molt ràpid, sap greu, però m’alegro d’haver pogut compartir estones amb ell aquest darrer any.

Abans d’arribar al Tanatori, em fixo en alguns turistes mig perduts amb bosses de la botiga del Barça i algun cotxe despistat que no té clar per a quin carrer tombar. Em creuo amb una família estrangera. Pare, mare i nen. El nen té uns 8 anys, i s’ha quedat una mica enrera. Els pares es tomben i li demanen que s’afanyi. Ell fa que sí amb el cap, però sense fer massa cas. Li miro la cara, i hi trobo un gran somriure  satisfacció mentre contempla fixament la càmera de fotos digital. Somric, perquè potser sóc jo que m’ho imagino, però m’adono que he tingut el gran plaer d’assistir a l’emoció extraordinària d’aquest nen a qui li agrada el futbol i que ha viatjat fins a Barcelona i ha pogut fotografiar, ell mateix, el Camp Nou per fora. Li ha costat convèncer els seus pares, però finalment té a les seves mans el testimoni de què ell hi va ser, un testimoni que de ben segur ensenyarà als seus amics quan torni de les vacances.

La foto de l’estiu (4)

Etiquetes

Estiu, La foto de l'estiu, Sentir-se bé

Cap de setmana. Trajecte en tren rodalies. En una parada una marieta, groga, es col·loca a la meva finestra. El tren arranca de nou i agafa força velocitat per aquesta marieta petiteta, que s’arrapa amb les seves sis minúscules potes al vidre. Perquè són les potes el què veig, curiosament, i no els seus puntets.

Sembla inquieta, sacseja les antenetes, i el seu cos, de mida d’una ungla de dit petit, es resisteix cada vegada amb més dificultat a la força del vent. Sento que la lluita no durarà masses instants més i concentro tota la meva atenció a enviar-li el meu suport a la marieta, que per moments va perdent tota la seva força. “Va, fins la propera parada!”, penso, però no, la marieta es lliura a la derrota i s’enlaira. Somric, però. Penso que tot anava massa ràpid per a ella i que ara vola lliure, al seu aire.

Quan la tristesa és bonica

Etiquetes

Cultura, Sentir-se bé

Tornava ahir de Vinebre amb la Teresa, en cotxe, escoltant música, quan de cop i volta va sonar aquesta cançó. http://youtu.be/huelbch4wn4 La vam cantar un parell de cops. Ens agrada aquesta cançó malgrat la tristesa que evoca. Nosaltres la trobem maca.

És estrany quan escoltes una cançó, llegeixes un llibre, o veus una pel·lícula trista, i ho trobes bonic. Com pots ser maca la tristesa? Com ens pot agradar experimentar una emoció com la tristesa, si quan la vivim en pròpia pell tendim a defugir-la o patir-la.

La música, la literatura, el cinema, l’art, ens fan viure de manera més plena, més sencera. La cultura completa la nostra vida, aportant-t’hi sensacions, sentiments, emocions extres que la vida real no ens pot oferir. Qui no ha viatjat a l’Àfrica amb un llibre, qui no ha viscut en l’època victoriana amb una pel·lícula, qui no ha volat amb una banda sonora…

Als amants de la cultura ens agrada adonar-nos de tot el què li debem, i sovint d’aquesta dependència en fem la nostra feina. Als amants de la cultura ens agrada viure a través d’ella, sentir, riure, cridar, esgarrifar-nos, excitar-nos, sorprendre’ns, plorar… Si a més a més ho fa a través d’una forma acurada, treballada, original, o simplement agradable, ho trobem agradable, necessari i reconfortant.

A mode d’epíleg, voldria afegir que com aquesta cançó que expressa tristesa de manera bonica ni ha moltes altres segurament de molt més bones, però mira, aquesta m’ha servit d’exemple. Si penso en el cinema, triaria “Cerezos en flor” de Doris Dorrie; i en quant a la literatura, recordo que vaig plorar moltíssim amb el final de “L’elegància de l’herissó”, de la Muriel Barbéry. En aquests tres casos, penso que la tristesa d’aquestes tres obres és ben bonica.

Estimar-se a un mateix…

Etiquetes

Sentir-se bé

Estimar-se a un mateix, costa. Estimar-se requereix un esforç i un compromís constant en fer allò que a un, veritablement, el fa sentir realment bé. Jo fa temps, que en aquest sentit, no m’estimo gaire. No vaig al gimnàs, no duc una alimentació equilibrada, no medito. Em resulta confús pensar que no em ve de gust fer totes aquestes accions quan sé que només em poden aportar benestar, plaer, gaudi. Per què costa tant estimar-se?

Avui, però, quan he arribat a casa, m’he estimat una mica. I mira que ha estat fàcil! Que què he fet? He engegat l’ordinador, he obert l’spotify, i he escoltat aquesta cançó: ( pugeu el volum dels altaveus, oblideu-vos de tot i de tothom, i deixeu-vos anar!)

http://youtu.be/EmH4YlNdWAg

… i és clar, m’he deixat anar. He buscat la lletra, m’he posat a cantar, a seguir el ritme asseguda a la cadira, fins que no he pogut més, i m’he hagut d’aixecar i ballar! Quin canvi de ritme que fa la cançó, quina veu que té la Tina! Uau! Em posa a to aquesta cançó, m’encén, em fa moure encara que no ho vulgui, em fa feliç!

I és aleshores quan m’he adonat que massa sovint escoltem malament la música. Algú deia que la música era el llenguatge de l’ànima. Si és realment així, crec que caldria aturar-se i escoltar-la de manera activa molt més sovint! Saber i entendre el què diuen les cançons, i apreciar-ne els ritmes, els tons, els instruments utilitzats… Això està bé, però si es pot, arribar més enllà deixant-nos espai per a reaccionar amb la música, per a què el cos respongui, perquè els músculs s’activin, els mals s’esvaeixin i ballis, ballis sense parar!! Ballar és meditar, ballar és expressar-se, ballar és emocionar-se…

És clar que hi ha cançons, peces musicals, que no et fan ballar, que són més suaus, més dolces, però d’aquestes cançons ja en parlaré un altre dia.

Estimeu-vos una mica i balleu. Sols, si fa falta, però balleu. El cos i l’ànim us ho agrairan.

The Power of Words

Etiquetes

Escriure, Sentir-se bé

La Tere ha penjat aquest vídeo al Facebook i m’ha agradat molt! Us l’adjunto així perquè no puc fer-ho de cap altra manera, no sé per què.

Hzgzim5m7oU

La senyora de l’autobus

Etiquetes

Sentir-se bé

Fa una setmana que m’he canviat de pis. Contínuament penso que hauria d’escriure al blog tot el procés de canvi i adaptació que estic patint, però encara no m’hi veig en cor, encara no tinc les idees prou clares com per a redactar-les, encara vaig atabalada. Així que m’agafo a una cosa més concreta, més palpable, més evident.

Treballo a la Coordinadora de Festivals de Cinema i Vídeo de Catalunya. Estem instal·lats ben a prop de la Plaça Molina, al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Si puc, hi vaig en bus. És més agradable que el metro.

L’altre dia, vaig agafar el 16, que puja Via Augusta i Balmes a munt. Sovint m’adono que la gent que hi viatja són persones d’una certa categoria i de classe alta. Alguns tenen més aspecte de “pijo” que d’altres. Aquell dia, em vaig fixar en dues dones en la seva avançada seixantena. Una més humil, en l’aspecte, que l’altre. No es coneixien de res, però com sovint passa entre dones al bus, s’havient posat a xerrar. No sé de què parlaven, però vaig enxampar el final de la conversa, tenint en compte que una d’elles baixava a la següent parada. La d’aspecte més elegant li va dir: “Pensi en el què li he dit: no s’obstini en el futur, i visqui intensament el present, que la vida són dos dies, i no se sap mai quan es pot acabar. Faci’m cas!”. L’altre dona, ja dempeus, va somriure i va afirmar: “potser sí que té raó. Gràcies, parlar amb vostè m’ha alegrat el dia!” La dona humil va fer adéu amb el cap i la dona elegant va tancar els ulls, relaxada, satisfeta.

Una mica més i em poso a plorar. Me la vaig mirar. Era d’aquelles persones que sabies que de jove havien gaudit d’una bellesa extraordinària. Ara duia una vellesa bella. Era una dona amb classe. De pell morena, amb ulleres de sol modernes però adients per a la seva edat. El cabell el duia recollit tot cap enrera, i de vestir portava uns pantalons i una jaqueta americana. Va posar les mans sobre les cuixes, i va seguir el seu trajecte mirant per la finestra.

Jo me la vaig mirar diverses vegades. Em sentia emocionada. El seient buit que havia quedat al seu costat em cridava perquè l’ocupés. En pocs segons em vaig imaginar tot el què li hauria dit si finalment m’hi hagués assegut, com per exemple que m’encantava la seva elegància que transmitia a través del seu aspecte i, sobretot, a través de les seves paraules.

Però no ho vaig fer, i no li vaig dir res. Me la vaig mirar per darrer cop i vaig somriure, tot retenint el seu missatge i sentint-me contenta de saber que hi ha persones com aquestes viatjant en els autobusos de Barcelona.