• cv en català
  • És aquí on…

Aliuska's Blog

~ Una mica de tot sobre mi i sobre tot el que m'envolta.

Aliuska's Blog

Tag Archives: Amistat

Un dia per viure

01 dilluns abr. 2013

Posted by aliuska in Aliuska

≈ 1 comentari

Etiquetes

Amistat, Ànims, Dolor, Enyor, Família, Mort, Sentir-se bé

Hi era, era real. El meu tiet apareixia, alt, fort, amb el seu cabell blanc i la seva inseparable barba. Venia del món dels morts a fer-nos una visita. A saber com estàvem. I nosaltres ens n’alegràvem. Ens sentíem còmodes amb la seva presència, ens reconfortava. Amb aquella mitja naturalitat amb què pots recordar aquella persona temps després de la seva mort. Ens posàvem al dia, fins que se li acabava el temps, s’acomiadava i marxava. Però abans d’anar-se’n algú em deia que anés a dir-li allò que el tiet no sabia. Sí, és cert, pensava, i el cridava mentre m’hi apropava. I li deia. Li deia que aquest any jo estava fent classes de repàs al seu nét i que tots estàvem molt contents perquè estava tenint molt bones notes. La notícia el feia molt content, ens abraçàvem i se n’anava.

Quan m’he despertat, he recordat el somni de seguida però m’he sentit bé. M’ha agradat comprovar com algunes persones, encara que no siguin físicament entre nosaltres, ocupen altres espais de la ment en forma de records desperts o de ficcions oníriques. Però a la ràdio m’ha colpejat la notícia de la mort d’una nena de deu anys que jugava amb més nens en un poble del Segrià. La seva germana està molt greu. I més tard, han explicat que una altra nena ha mort ofegada pel seu pare, que després s’ha suïcidat.

Cap a les 14h m’ha sonat un avís de Whatsapp… Un amic ens anunciava a tot un grup que un company nostre de classe havia mort…

Sabíem que estava molt malalt. Tenia un càncer molt sever i no se’n sortiria de cap de les maneres. I avui ha dit prou…

No l’havia vist mai més des que vaig marxar de l’escola, als 14 anys. Mai no es va apuntar a cap sopar de classe d’aquells organitzats a través del facebook, no sé ni com es diu la seva dona ni els seus fills, però vam créixer junts…

Ara el veig assegut a la taula del meu darrera, de més gran amb ulleres de sol rodones i ben negres, dibuixant estelades per tot arreu ja als anys noranta. Adéu Moya…

311_37722547152_4506_n

Cançons entre reixes (Abans del concert 1/2)

17 diumenge març 2013

Posted by aliuska in Aliuska, Música

≈ 2 comentaris

Etiquetes

Agraïment, Amistat, Ànims, Cantar, Concert, Dona, Presó, Sedeta Gospel Singers, Sentir-se bé

Era un diumenge al matí, havia dit de seguida que sí que hi volia anar, em venia molt de gust tenir aquella experiència, però realment no sabia en absolut amb el què em trobaria. Em vaig llevar pensant en “Celda 211”, aquella pel·lícula en què un funcionari de presons es troba enmig d’un motí i es fa passar per un pres. Aquelles dones estaven preses perquè havien comès un delicte, i jo em disposava a cantar amb la coral per a elles.

A la presó de Can Brians, a Sant Esteve Sesrovires, un grup de voluntàries organitzen tallers per amenitzar el temps lliure de les internes. A principis de març, van treballar el tema de la Dona, i el van voler tancar amb un concert de gospel, un concert nostre, de la Sedeta Gospel Singers. La nostra coral té també una forta vinculació amb aquesta diada, i ens va semblar una idea extraordinària commemorar-la en una presó de dones.

A dos quarts d’onze del matí, dues voluntàries, una de les quals de la Creu Roja, ens esperaven a l’entrada de la presó. Arribar-hi ja va ser prou impressionant. Mai no oblidaré quan de cop i volta van aparèixer com del no-res aquells edificis d’arquitectura funcional envoltats per tres reixes altíssimes i un núvol de filat sobre cadascuna d’elles. Allò era LA PRESÓ.

La Iolanda, la voluntària que havia contactat amb nosaltres per proposar-nos aquest concert, ens va demanar que ho deixéssim tot al cotxe, tret dels DNI i les claus del vehicle. Al vestíbul, l’estranyesa es va fer encara més evident. Aquell espai estava ple de familiars de presos. Marits, germanes, pares, fills… Quines històries hi havia rere aquelles cares? Com convivien amb aquella realitat d’anar a visitar una esposa, una germana, una filla o una mare totes les setmanes?

“Sense aquesta identificació, no podeu sortir”, ens va dir una funcionària de la presó. Mentre ens les  col·locàvem en un lloc ben visible, una tècnica del centre i les dues voluntàries ens van dirigir cap a una sala on deixar els abrics. Durant el camí, passadissos enreixats, portes que no s’obren fins que no es tanquen les del darrera… Algú lamentava no poder immortalitzar el moment amb un mòbil, però jo preferia començar a dibuixar en la meva ment el record d’aquell espai, i d’aquell moment que s’esdevenia.

Vaig aprofitar per conversar una mica amb una de les voluntàries. Jo em feia preguntes, no sabia des de quina perspectiva me les havia de mirar, aquelles dones. La Iolanda em va explicar que les preses veuen en les voluntàries una oportunitat per conversar amb persones de fora de la presó, alienes a la realitat de dins, a la seva realitat, al seu cas. Amb el temps, els agafen confiança i algunes els expliquen allò que han fet. Però les voluntàries no són allà per jutjar-les. Ja hi ha hagut algú que ho ha fet prèviament. Les voluntàries les acompanyen perquè el seu dia a dia no sigui tan dur, i els ofereixen eines per pensar, per créixer, per entendre qui són i quin paper tenen en la societat. Em va agradar parlar amb la Iolanda.

Miss U2

07 Dimarts ag. 2012

Posted by aliuska in Aliuska

≈ Deixa un comentari

Etiquetes

Amistat, Coses que em fan ràbia, Enyor, Estiu, Sentir-se bé

L’estiu és una època en què ens movem, viatgem, o passem uns dies fora. O potser no som nosaltres qui ens belluguem. Potser és aquella persona la qui se’n va per tornar una setmana, dues, o no sé quants dies després. Som lluny, o més lluny que de costum. I fem una mica la nostra. Ens sentim bé per poder fer-ho així, ens ve de gust, però a la vegada apareix un sentiment estrany. L’enyorança.

M’enyoro.

Fa anys recordo que no podia suportar l’enyorança. Se’m feia llarga l’espera i això m’enervava. A tu, i a tu, i també a tu, us trobava a faltar. Sentia aquesta enyorança com una llauna, com l’inconvenient més gran que feia dels estius una època del tot imperfecte. Ara, però, és diferent.

M’enyoro de tu.

Ara m’enyoro i somric. És com si hagués entès, per fi, que l’estiu és una època ideal per enyorar algú i gaudir-ne. He après a enyorar. He trobat la companyia de la persona que em falta en aquest sentiment d’enyorança. No hi ets, però penso en tu i em sento bé.

T’enyoro.

A tu, que fa massa dies que no ens veiem; a tu, que marxaràs uns quants dies i ja voldria que tornessis; a vosaltres, a qui fa mesos que us veig cada dia però que ara, durant uns dies, gens; a tu, que em vas dir que em trucaries i encara no ho has pogut fer; a tu, que vas dir que vindries i que al final te’n vas desdir; a tu, que vius a l’altra banda del Mediterrani; a tu, que no vius tan lluny però també ens costa trobar-nos; a tu, que has iniciat una nova etapa de la teva vida; a tu, que has tingut un fill que encara no conec; i a tu…

Quan malgrat tot roman l’amor…

26 dilluns set. 2011

Posted by aliuska in Aliuska

≈ 2 comentaris

Etiquetes

Amistat, Família, Sentir-se bé

Amb música d’un mestre de les bandes sonores, http://youtu.be/Ni-bUMCKo4c en Mark Isham, em poso amb ganes a escriure el post d’avui. Fa dies, potser setmanes, que me’l rumio. Vaig veient coses, obervant instants, vivint moments que s’acumulen al pòsit de la carpeta mental on guardo les imatges, i les reflexions, sobre un dels grans sentiments que mouen tota l’espècie humana: l’amor.

Al carrer hi ha molt d’amor. Parelles que es besen, avis agafats de la mà, mares i pares que consolen els seus fills després d’haver tropessat, un amo que juga amb el seu gos, adolescents que s’exhibeixen descobrint-se, amigues que riuen com si el temps s’hagués aturat…

Però jo fa dies que grato més, que miro més enllà… I veig imatges com la d’un jove turista japonès que arqueja la seva guia per les dues bandes, formant un cor de front; o una mare i una filla, d’uns 55 i 25 anys aproximadament, agafades de la mà, de camí al supermercat; o un noi d’un grup de turistes que deixa el seu seient de l’autobús a una dona gran i a l’instant s’apropa a la seva xicota i li acaricia lleugerament la nuca, lliure dels cabells rossos de la noia; o una parella d’edat avançada, asseguts en un banc del Passeig de Sant Joan, ell llegint un llibre i ella recorzant-se a la seva espatlla per prendre el sol; o una servidora, plorant d’emoció a l’entrada del metro, perquè l’Emma em deia, a l’altra banda del telèfon, que no podria viure sense mi…

No sé a vosaltres, però a mi estimar m’omple molt.

SGS

15 dijous set. 2011

Posted by aliuska in Aliuska, Música

≈ 4 comentaris

Etiquetes

Amistat, Sentir-se bé

A finals d’any en farà quatre que formo part de la Sedeta Gospel Singers, una coral de gospel dirigida per l’Anna Ruggiero. A finals d’any en farà quatre que tots els dijous sóc feliç, i no només perquè el divendres és a tocar, sinó perquè tinc assaig amb la coral.

Tenir assaig significa això: ser, durant l’hora i mitja que dura, feliç. Feliç de retrobar els cantaires i de xerrar-hi, feliç d’estirar el cos i escalfar la veu; feliç de pujar a l’escenari per iniciar una cançó nova, practicar-la i veure com de bé ens queda; feliç, en definitiva, d’acomiadar el dia fent el què més  ens ve de gust a tots: cantar.

Perquè els dijous, tots i cadascun dels cantaires que podem anar a l’assaig, hi anem per espantar conjuntament els nostres mals. Som egoïstes, no en tenim prou en fer-ho sols a casa, els esbargim en comunitat per una raó molt simple: sols no ho podriem fer, sols no en sabem, ens necessitem.

Cantar en una coral té avantatges i inconvenients, certament. Un de molt important és que com que tots cantem amb una de les tres tonalitats existents, si volem cantar sols les cançons de la coral sempre ens falten les altres veus. L’avantatge, si me’l penso bé, és aquest mateix inconvenient. Cantar amb altres persones, complementar-se, construir plegats, necessitar-se, comptar els uns amb els altres… és meravellós i molt plaent! Gaudir amb les altres persones, amb els amics, és el què ens fa feliç a tots.

Avui comencen els assajos de la nova temporada 2011-2012. Avui sóc feliç!

Gràcies companys de la SGS.

http://youtu.be/R9AtCT1CD6Q

Crònica d’uns cruiximents anunciats

22 Dimarts març 2011

Posted by aliuska in Aliuska, Esports, Oci

≈ 2 comentaris

Etiquetes

Amistat, Primavera, Sentir-se bé

Em llevo aviat, massa aviat per a ser diumenge. Fred, son, mandra, i si em quedo? No, m’ho passaré molt bé, segur, malgrat el més evident dels pressentiments d’acabar amb uns grans  cruiximents (atenció als despistats de la llengua, cruiximents vol dir “agulletes”).

Nyonya al tren. Arribo d’hora, faig un tomb. A l’estació, ja s’espera en Jordi. Després apareix en Xavi, i l’amic d’en Xavi, en Jose. Un polar verd s’apropa. És la Núria. Minuts després, la Cristina i la Laura arriben en cotxe, la primera amb dues trenes, la segona amb dues cues, mare i filla, sens dubte.

Ens dividim pels cotxes. Noies amb la Cris, nois amb el Jordi. Arribem al punt de trobada per esmorzar. Un restaurant típic d’excursionistes, muntanynencs i caçadors. Retrobada amb l’Oriol i la Maria. La Núria ens detalla les excel·lències dels panets rodons i abultats. Ho comprovem mentre debatim les diferències entre llonganissa i fuet.

En ruta de nou, cap el punt de sortida de l’excursió. Comença la travessia.

Camí, sol, ritmes diferents, converses, alguns cotxes que ens creuen i ens molesten. Alguns fan por i tot, de com de grans són les rodes. Núvols amenaçadors. Primera parada técnica: serveix per a miccionar, canviar l’aigua de les olives, depurar-se… o altres maneres cursis de dir, bàsicament, pixar!

Seguim, amb un ritme un pèl més ràpid, per enganyar el fred que cada vegada cala més. Paisatge divers: arbustos, plantes, cel tapat, i en la llunyania, la plana de Vic, i els Pirineus, molt nevats. Més endavant, ben entrada la segona hora de ruta, albirem el Tagamanent, amb un Castell?, o església? al cim. Els arbustos són ara arbres, bosc… No hi entenc de plantes ni d’arbres, però reconec els ginebrons: la Núria ens explica que d’allò se’n fa ginebra.

De camí ens anem creuant amb excursionistes. Hola, Adéu! Debatim l’elecció d’una paraula o l’altre en ocasions com aquestes. La Laura i jo som de dir Adéu, els altres Hola. Conclusió: diem bon dia! i així no guanya ningú!

Ens apropem a una masia enorme, és un museu etnogràfic. Em fan mal les cames, la pista de què l’endemà no podré ni caminar dels cruiximents és ja “pa tontos!”. Ens aturem. Jo deixo anar que no em veig en cor de continuar fins al Tagamanent. El Xavi i el Jose, que son una mica els qui imposen el ritme de la caminada, tenen pietat de mi, i em confirmen que fins aquí hem arribat.

Dinem. Hi ha qui s’ho ha currat més i porta un tupper amb amanida de pasta. És el cas del Jose, de qui el Xavi en canta les seves excel·lències culinàries. Intuim que si insisteix tant amb això és perquè ell no disposa d’aquest do!;-) L’Oriol du la motxilla plena de menjar. Una amanida, fruita, galetes, amb tovalles individuals i tot!!! Jo, en canvi, em menjo un entrepà soso de formatge light i quatre avellanes torrades (no m’agraden les crues!). El dinar acaba ràpidament amb un gran desig: anar fins el restaurant més proper a fer un cafè ben caleeeeeeent!

Seiem a l’entrada, a la Cris i a mi ens toca seure a les cadires de plàstic verd fastuc per a nens, típiques d’Ikea. On s’és vist això!! Triguen en servir-nos, allarguem el descans. Intent de frase maleïda. Cafès freds, els recalenten. Infusió de Maria Lluïsa, molt bona, però cara. PNL, practicioner i màster. La petita Messi no tanca la porta en sortir. Aire fred, poques ganes de tornar.

Foto de grup, per cert, a veure si la penjo! M’abrigo, i apa, tornem-hi que no ha estat res. Es fan grupets de marxa, i comencen les bromes lingüístiques. Unes més bones, d’altres més justes. El tàndem Xavi – Jose funciona molt bé, però la imitació del Justo Molinero ja cansa!;-)

Al capdavant sempre hi son la Laura, la Cris, el Xavi , el Jose i el Jordi. Jo també però durant una estona em mantinc a mitja alçada amb l’Oriol, que altra vegada em deixa bocabadada amb la seva forma física. M’agradaria saber si té tantes agulletes com jo. Segur que no! Parlem de literatura. Un plaer.

A més distància, ens segueixen la Núria i la Maria, que s’ha embolicat amb una manta groga i un gorro polar vermell que ens ajuden a reconèixer-la desenes de metres més enllà.

Parem per benerar.Galetes i més galetes. I no sé si perquè som uns “pro” o per què l’herba és molla però descansem drets. Una miqueta d’aigua i continuem. Em poso al capdavant del grup. M’agrada caminar sola, de tant en tant. Em concentro amb la meva respiració. I en el paisatge. Al meu darrera sento riures. Em sento bé, molt bé. Gaudeixo d’un bonic paisatge, de l’aire lliure i  de bona companyia. Què més vull?

Em deixo atrapar pel “pelotón”. Ens trobem amb unes vaques blanques pasturant. I vedellets. Ens aturem a contemplar-les. Ens miren. Les seves esquelles ens relaxen. Com si fossin bols tibetans, com els del Ravi, ai!, al Raaavi! Ens imaginem el Ravi amb vaques amb esquelles!;-) Sento un cansament intens si romanc massa estona més quieta. Arrenquem de nou la marxa.

Els riures s’incrementen. Les bromes són contínues. La Laura s’in- inde- independitza de sa mare i es situa la primera. Riu amb nosaltres però sobretot de nosaltres. Intuïm la proximitat de l’arribada. Quan falta? 10 minuts. Ara sí, 10 minuts. Ara fa 10 minuts que faltaven 10 minuts. 26 minuts i mig, diu en Xavi. Potser si, però això no s’acaba mai!

Somniem amb un cafè al restaurant de carretera. Per fí! Veiem la carretera al fons. Al pàrquing només hi ha quatre cotxes, quan al matí ens havia costat aparcar. Tres són nostres.

Arribem, per fi! Ups, estan tancant el bar, però ens permeten, amb mala cara, fer-hi un cafè i anar al lavabo, malgrat que estan fregant el terra, i per cada persona que hi va et segueixen pel darrera esborrant les petjades. Pleguem aviat. Estiraments, cursa a pota coixa, comiat i cap el cotxe.

El Jordi no sap què ha fet. S’omple el cotxe dels granollerins autèntics i d’adopció, com el Jose i jo, que tornem a Barcelona des d’allí. Les bromes, tonteries, ximpleries, cants són la banda sonora del trajecte. Rememorem acudits, jocs de paraules i frases fetes. “Tragame-nent!” o “Si hay que ir al Ikea se va, pero ir por ir estantería!” El cansament és més evident i la tonteria gran, molt gran. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Arribem a Granollers. El Jordi canta victòria, per fi es desfà de nosaltres!

Comiat. Tren. El Jose i jo ens acomodem. No ens adormim per miracle però se’ns nota el cansament a la cara.

Casa, per fí. Em miro al mirall. Hòstia, m’ha tocat el sol! Em trec la roba, i ràpidament em poso sota la dutxa, quin descans!

L’endemà, em llevo millor que molts dies enrera, però els cruiximents ja fan estralls en el meu cos. I avui, dos dies després, us juro que no puc caminar, molt fort! Ara, reconec que va ser una molt bona experiència que espero repetir aviat. Moltes gràcies amics!

Protegit: Els miracles

11 Dimarts gen. 2011

Posted by aliuska in Aliuska

≈ Escriviu la vostra contrasenya per veure els comentaris.

Etiquetes

Amistat, Dolor, Sentir-se bé

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

Abraçant el cel (La foto del dia 14)

01 dilluns nov. 2010

Posted by aliuska in Aliuska, Oci

≈ 4 comentaris

Etiquetes

Amistat, La foto del dia, Sentir-se bé

Tal i com em vas demanar Sílvia, aquí la tens!

Per acompanyar la lectura:

Arnès posat, proteccions per a les ulleres, m’he d’afanyar! El meu instructor, acompanyant o no sé com anomenar-lo em demana que no m’entretingui. No m’atraveixo a acomiadar-me com voldria de la Pilar, la Cris, l’Eva i el Pep. Tot ha anat tan ràpid, hem arribat i m’han fet passar molt abans de l’hora! Me’ls miro agraïnt-los que hi siguin.

Sóc la primera en pujar a l’avioneta. Això vol dir que serè l’última en saltar! Els seients són dos bancs paral·lels a les parets. Cada persona que salta es coloca davant del seu instructor. L’avioneta s’ompla, i a mi em ve al cap la típica imatge dels avions de guerra plens de soldats a punt de saltar. És la imatge que tothom té, ho sé.

Pregunto deu mil coses al noi, Fran, crec que es deia. És maco, i agradable. M’explica la distància de la qual saltarem. 4000 metres. Ell duu un mesurador de distància en peus, i m’ensenya que quan l’agulla passa d’una de les marques és quan sap que ha d’obrir el paracaigudes.

Respiro una mica, sense sentir massa nervis. Són boniques les vistes. Empuriabrava, el mar, Roses… Fa un sol que espatega. El Fran em pregunta com estic. Crec que tranquil·la, però vull respirar una mica. Em suggereix que faci respiracions profundes. Li agraeixo la proposta tot i que li explico que ja he fet els deures a casa i mentre anaven cap  a Empuriabrava. Al matí he fet una bona relaxació i visualització.

S’apropa el moment, m’he de seure a sobre seu. Em connecta amb el seu arnès. Hem tingut prou temps per parlar per poder confiar amb ell totalment i saber que tot anirà bé. Sobretot quan m’ha dit: “no et passarà res, el paracaigudes s’obra!”

Els primers ja estan saltant, tot va molt ràpid, ens aixequem i apropem fins a la porta. No tinc ni temps de veure com el noi del meu costat salta perquè el Fran em gira per posar-se ja en posició. He d’aixecar les cames, ell sosté tot el meu pes, i s’aboca a la porta, uns bons segons abans de saltar fins que finalment, ho fa!

…

Fem algunes voltes, crec, no sé què m’està passant. Sento fred, molt fred, i com la pell de la meva cara es moldeja amb el contacte amb el vent. Estem anant a 160 km/hora. Em costa entendre què em passa. No aconsegueixo relaxar-me i començo a sentir els meus ulls amb ganes de plorar. Però a mida que passen els segons el meu cos es va acostumant a la sensació, que sap que passarà, i finalment s’obra el paracaigudes.

Estirada cap a munt i a volar.

Em recupero, mentre em meravello. Sento una immensa calma, indescriptible. Gaudeixo del trajecte, de les vistes i de la sensació. Somric. És estrany perquè sempre m’havia imaginat volant horitzontalment, i ara volo dempeus. M’agrada, perquè amb els braços oberts, a part de sentir l’aire per tot el meu cos, m’imagino que abraço el cel, aquesta calma.

El Fran em pregunta què tal. Li explico que em sento genial, molt relaxada, així que decideix posar-li una mica d’emoció al viatge. Algunes voltes ràpides, una mica de baixada més picada… L’adrenalina em puja una mica, com si estigués en una atracció de fira, és divertit. Segueixo somrient.

El terra és cada cop més a prop. Això ja s’acaba. Em poso en posició, amb les cames en angle de 90 graus i veient-me la punta dels peus. Instants després em diu que em posi dempeus i camino… És estrany el contacte amb el terra. Malgrat la suavitat de l’aterratge, noto tot el meu pes als meus talons primer i després a tot els peus. Ho associo al meu centre de gravetat, que es recol·loca.

El Fran em deslliga. Comentem la jugada. Em sento molt i molt bé. Tant, que li demano al Fran si el puc abraçar. Somriu i accepta, és clar. No ho sé, crec que després de posar tota la confiança del món en una persona en un moment com aquest, el mínim que podia fer era agraïr-li amb aquest gest d’estimació.

Xerrem una mica i m’alegra quan em diu que he estat una molt bona saltadora.

Ens acomiadem i me’n vaig a veure els amics! Quina il·lusió que em fa retrobar-los. M’escolten, em feliciten, la Pilar em fa fotos, em miren, contents de veure com he gaudit de l’experiència. La Cris fa cares de no voler tirar-se mai! L’Eva recorda les sensacions que va tenir ella quan va saltar. El Pep respira i s’alegra de què em trobi tant bé i la Pilar segueix fent fotos i explicant anècdotes més aviat negatives de gent famosa que ha saltat. “Ara ja ho puc dir!”, afirma.

Marxem.  Les noies s’avancen una mica i jo li comento al Pep que amb el què em quedo de tot plegat és amb la sensació de calma que he sentit. Ell se n’alegra, i m’anima a recordar-la cada vegada que la necessiti. Com ara, que escric això, tot i no necessitar-la especialment, o si, sempre va bé sentir-se així.

Gràcies pel regal, noies, i a la Pilar, la Cris, l’Eva i el Pep per voler compartir el diumenge amb mi i acompanyar-me en aquesta magnífica experiència.

Ella

21 dilluns set. 2009

Posted by aliuska in Aliuska

≈ 1 comentari

Etiquetes

Amistat, Sentir-se bé

Ella és ELLA, amb majúscules, i negreta. Ella és la meva amiga i no sé encara  massa bé perquè. De fet, ella és l’AMIGA, amb tot el què significa aquesta paraula. Ella m’ho dona tot, i més. Ella m’escolta, i calla; ella m’ajuda, i parla. Ella em diu el què vull i haig de sentir quan la necessito, perquè a més a més, quan precisament la necessito, hi és. Ella és oberta, extrovertida, divertida, sensible, amable… Ella és sincera, les seves paraules tenen un valor molt especial. Ella és elegant amb tot el què fa, respectuosa amb tothom, molt intel·ligent i llesta! Ella viu amb una intensitat que ja la voldriem molts de nosaltres, i es mou, molt, i a peu, a més a més! Ella és àgil, físicament i mental. I és rica, la seva ment així m’ho demostra. Ella canta, i balla. I escriu que se’m cauen les llàgrimes. I riu que et petes de riure amb ella!!!!!! Ella encanta i jo no en sóc l’excepció. Ella es fa amb tothom amb aquella facilitat que et deixa bocabadada. Tot és fàcil, tot és simple si volem que ho sigui. Ella fa que sigui així. Ella es regala, amb visites inesperades, trucades oportunes, abraçades reparadores, i infinitat de coses més a les quals dedica el seu temps preciós, com per exemple passar tot el diumenge amb mi!

Ella és única, irrepetible. Ella és una de les persones que més m’estimo en aquest món, de debò que us ho dic!

Ella és un tresor, un regal per a mi.

Ella és…

…l’Emma!

45 minuts de cua…

29 dissabte ag. 2009

Posted by aliuska in Aliuska, Música, Oci

≈ Deixa un comentari

Etiquetes

Amistat, Estiu, Sentir-se bé

per un mojito passable al carrer guanyador de les festes de Sants. Riures intentant encerter els petits glaçons de gel amb la boca llençant-nos-els unes a les altres a un metre d’alçada. Encontres amb persones a qui fa temps que no veus i que les festes majors concentren en pocs carrers. Desenes d’altres persones que no et trobes i que també coneixes. Aglomeracions que  avancen a pas de tortuga sortint del concert de Love of Lesbian. Un grup dalt de l’escenari que s’ho passa bé, que gaudeix, que salta, que balla, que s’entrega, que porta instrumentació especial per l’ocasió, que ho dóna tot i ho reb tot a canvi. Una veu original, un home que lidera el grup amb atractiu i carisme, un home que enamora. Un directe seductor!

Un maki sushi invertit de tempura de gamba i d’advocat amb salmó. Uns palillos que sostenen una peça del maki de la soja a la meva boca. Un vinet blanc fresquet que ho fa tirar tot avall i et refresca de dalt a baix.

Un trajecte en metro avorrit si no fos per una nena petita, que entra de la mà de la seva mare. Dos anyets, curiosa, vestit amb puntets i cors moníssim. Algú li somriu, una altra li pregunta com es diu… Qui són aquests que em parlen? Què volen?, deu pensar ella, fins que se li escapa “Un nene!”. Als nens petits els atrau les personetes com ells, petits. D’haver pogut segur que la nena s’hi hagués apropat per saludar-lo.

Una nit de divendres.

← Older posts

Arxius

Categories

Agraïment Amistat Antonieta Barça Cantar Concert Coses que em fan ràbia Cultura Dolor Dona El cinema o la vida El meu blog Enyor Escriure Estiu Família Hivern L'Aida i el Roger La foto de l'estiu La foto de la nit La foto del dia Menorca Mort Pluja Preguntes sense resposta Presó Primavera Problemes Riure Sedeta Gospel Singers Sentir-se bé Tardor Te i infusions Una de freda i una de calenta Ànims

Els meus tweets

  • Jambo 2023! 😉 🇹🇿#HakunaMatata twitter.com/GerardFernndez… 4 weeks ago
  • RT @xsalvia3: 🔴El Consell Per la República ha esborrat aquest tuit. 👉🏼Que no caigui en l'oblit. 👊🏼Ni apartidistes, ni transversals, ni plu… 1 month ago
  • RT @GerardFernndez1: Han perdut el nord. 1 month ago
  • RT @_Maria_Dantas_: Des del meu lloc d’enunciació actual com a diputada, dic que les dones al @Congreso_Es patim interrupcions en els discu… 2 months ago
  • RT @yeyaboya: Gràcies per posar-hi el cos davant la violència a la política. Les feministes estem amb tu, i no podran amb nosaltres 2 months ago
Follow @Alius_ka

Meta

  • Registra
  • Entra
  • Sindicació de les entrades
  • Sindicació dels comentaris
  • WordPress.com

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Segueix S'està seguint
    • Aliuska's Blog
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • Aliuska's Blog
    • Personalitza
    • Segueix S'està seguint
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Manage subscriptions
    • Collapse this bar
 

S'estan carregant els comentaris...